La venjança catalana

Diu que va arribar a l’únic bar del poble de Pajares el dia que es jugava l’Espanya-Bèlgica del Mundial. Situat a 970 metres d’altitud, i amb un centenar d’habitants, aquest és un bell racó de món ple de verd a l’estiu i ple de blanc a l’hivern, a tocar de l’estació d’esquí Valgrande-Pajares. L’home, català discret, mestre d’escola i fill del Pirineu, es va asseure per veure el partit. A prop de la cinquantena, i esportista de mena, l’home estava cansat, que venia caminant des de Lleó i anava cap a la mar Cantàbrica. Sovint ho fa, això: llargues caminades, jornades de catorze hores a peu, els estius que no té estalvis. Els estius que sí, s’enfila a avions fins a l’altra punta de món per anar-se’n a fer una de les seves passions: bicicleta. L’estiu passat, el Casaquistan a cops de pedal. Aquest juliol, Espanya, pas a pas.

Diu que el gran canvi ha estat el mòbil. Vint anys enrere, sense telèfons, la gent era molt més sociable i els caminants solitaris parlaven entre ells al bar, a la fonda, o de camí. Ara tot és silenci i pantalles. Per això va agrair que, en aquell bar de Pajares, un dels clients habituals s’interessés per ell. Quan va saber que era català, l’interès va créixer, que resulta que el client havia estat molts anys ferroviari a Catalunya, de la línia Barcelona Puigcerdà. De fet, la filla i els néts viuen a Catalunya “i són més catalans que el Pujol”. El client es coneixia els racons del Ripollès i en parlava amb tendresa: el Salt del Grill, l’estació de Toses, el cim del Taga, el camí vell de Núria.

Mentre la Roja jugava als EUA amb eufòria de la clientela, una quarantena de veïns, el ferroviari de la RENFE es va passar al català, idioma que l’home no tan sols havia après, sinó que parlava amb la filla i els néts quan li trucaven per telèfon. A mitja conversa la mestressa del bar va parar l’orella, i va esclatar. “Ja t’hem dit mil vegades que en aquest bar no es pot parlar català!” El ferroviari va quedar immòbil, indefens, fràgil. I, derrotat, va canviar al castellà. El català va fer un glop de cervesa més llarg de l’habitual. I la conversa va prosseguir en espanyol, però ja no era igual. Havia perdut la llibertat.

Quan va acabar el partit (victòria de la Roja, 2-1) tots dos van sortir. El ferroviari va fer una cigarreta, mà tremolosa i en català es va disculpar. I va explicar que ell és home de bar i que molt sovint la seva filla i els seus néts quan li truquen per telèfon l’enganxen dins l’únic bar del poble. I si la mestressa sent que parla català, el fa fora del bar, amb l’ajuda de la resta de clients: “Aquí no pots parlar català, quants cops t’ho hem de dir!” El mestre d’escola català diu que va sentir una enorme empatia per aquell home, perquè ell, mira, havia d’aguantar aquesta mena de catalanofòbia un dia i prou, però el maquinista feia anys que l’aguantava.

Un dia, esperem que no tardem gaire, aplicarem la venjança catalana. Serà una venjança no tan cruel ni despietada com la que s’explica al llibre de Marc Comanegra Nova Planta 2034 (on els catalans apliquen l’ull per ull de manera literal i militar), però sí que espero que la venjança inclogui un acte d’autodefensa multitudinari i empàtic a favor del ferroviari espanyol de la RENFE, enamorat del Salt del Grill i client habitual del bar del bell poble de Pajares. Aquesta acció, espero que imaginativa, me l’apunto a la llibreta dels pendents.