Venim de lluny

No descobriré la sopa d’all si ara escric que cada generació es pensa que descobreix la sopa d’all.

Matar el pare, fer foc nou, sentir que per fi trobem el recte camí (nosaltres, és clar: mai ningú que ens hagi precedit i encara menys qui ens estalona: els d’abans són uns pansits i els que vénen, xitxarel·los) deu ser, en vista de la repetició, alguna mena de cabuderia genètica.

No ho sé, d’on surt, només sé que passa. Tan sovint que gairebé fa un sempre.

Si en parlo avui és perquè aquests dies re-llegeixo la Víctor Català. Amb re per a La infanticida i llegeixo per a un bon feix de relats estremidors que la segueixen. Són dins d’un petit llibre que duu per títol De foc i de sang i que ens ofereix (gràcies, Lluïsa Julià, compiladora!) un tast esplèndid del que va ser (i és) aquesta grandiosa imprescindible de la literatura en català. De la literatura.

Cerqueu-la, si us plau. És una peça portàtil de cal Club Editor i perfecta per dur a la bossa, a la butxaca, on sigui però que ens quedi sempre a mà, que ens recordi, en aquests dies esplendorosos de l’estiu que comença, que fa cent anys hi havia una dona a l’Escala capaç de sacsejar-ho tot com ella ho fa. Amb aquesta mala idea. Amb aquest mostrar-nos la part fosca de les coses. Del camp bucòlic. La família. Les persones. Tan bèstia i tan real. Tan nosaltres.

Diuen que escriure negre és moda. Pot ser. I que la foscor es diversifica. I que negre quitrà i rural black i tantes etiquetes com ens traurem de la màniga per mirar d’inventariar i comprendre la màgia de la literatura. I de la vida també. Deu mil vegades haurem llegit i deu mil vegades sentirem en deu mil festivals que aquest autor o aquell altre ‘fa dissecció de l’ànima humana’ (expressió que ja podríem situar a l’altura d’aquell teatral ‘interpel·lar l’espectador’ que ens va fer riure en El crack d’en Joel Joan). És una aspiració legítima. Fins i tot, potser, una obligació. Tan sols cal, però, saber i comprendre que les nostres pregoneses, les nostres originalitats, vénen de lluny; que abans que qualsevol de nosaltres es deixés temptar per la part fosca de les ànimes, la Víctor Català escrivia un dels contes més tristos del món, i un dels més durs, i un dels més despietats. Tan sols cal recordar que avancem sobre les sendes que uns altres ens han obert; i que aquest fet, en comptes de ser un demèrit, és una gran sort: perquè tenim la fortuna de caminar, com explicita l’històric aforisme, a espatlles de gegants.

I això, que és bo per a la literatura, val també per a la cuina, el cinema, l’arquitectura, l’art del ferro forjat… o la política.