Fes-te subscriptor de VilaWeb

Aquest diari existeix perquè més de vint mil lectors han decidit que poden i volen pagar cinc euros el mes perquè tots rebeu tota la informació amb accés obert. Però no n'hi ha prou. En necessitem més. Tu ho vols i pots? Fes-te'n subscriptor ací.

Els serveis d’anàlisi dels bancs ja es comencen a bellugar per mirar de dir-nos què passarà enguany. Els més matiners han estat els del BBVA, que ahir rebaixaven la previsió del PIB de l’estat espanyol per al 2021 en mig punt, fins al 5,5%, la qual cosa representa la primera pedra contra el govern espanyol, que manté el creixement de l’any en gairebé el 10%. No deixa de sorprendre que, quan encara no és clar què va passar el darrer trimestre de l’any passat, ja comencem a fer anar la bola de vidre del 2021. Crec sincerament que és massa d’hora. Faig una mica més de cas de l’indicador compost avançat que va presentar ahir l’OCDE i que deixa l’estat espanyol molt a la cua del creixement entre l’abril i el desembre dels països de l’Organització, només per davant d’Eslovàquia, Islàndia i Indonèsia. Això vol dir que fa uns quants mesos que l’estat espanyol es va despenjant de la recuperació que hi ha als països de l’OCDE de manera continuada des de l’avenç per la pandèmia al març i l’abril. La veritat sigui dita, això tampoc ho tinc gaire clar.

Alguns, en canvi, posen la mirada més lluny, no tant amb la idea de quantificar, sinó de mirar de definir quines tendències hi haurà després dels canvis de tota mena que ens ha portat la pandèmia. En aquest sentit, m’ha agradat un treball que s’inclou en el darrer butlletí econòmic trimestral del BCE, publicat la setmana passada, en què es fa una enquesta a directius de 75 empreses europees capdavanteres, de les quals un 60% són industrials i un 40% del sector serveis.

El seu principal objectiu era esbrinar la percepció que tenen aquestes empreses capdavanteres sobre l’impacte a llarg termini de la pandèmia de la covid-19 en el seu negoci. Als efectes de l’enquesta, el llarg termini es defineix com “una nova normalitat quan –com a conseqüència, per exemple, del desenvolupament d’un vaccí o d’un tractament més efectiu– l’economia deixi de veure’s sotmesa a disrupcions significatives o a canvis abruptes derivats de virus o de les mesures necessàries per contenir-lo”. En definitiva, un llarg termini que potser no és tan llarg, perquè els canvis han accelerat totes les referències que teníem abans de la pandèmia.

Més del 40% dels participants va esmentar un augment de l’ús del teletreball, i gairebé el mateix percentatge va assenyalar que la pandèmia havia fet que la seva empresa accelerés l’adopció de tecnologies digitals, la qual cosa canviarà la manera d’operar a llarg termini. Això no sembla cap novetat, però pot comportar canvis importants, perquè no és igual treballar des de casa –com fem ara nosaltres– que implementar el teletreball dins l’estructura productiva. Al voltant d’una cinquena part dels enquestats va indicar una disminució acusada dels viatges de feina i un augment de les reunions virtuals, i una proporció semblant va assenyalar un increment del comerç electrònic. Tampoc és nou, però l’estalvi de temps i de diners que representa és molt important. I més nou em sembla comprovar que gairebé la cinquena part dels participants destaqués que les mesures adoptades en resposta a la pandèmia incrementarien la capacitat de resistència o la flexibilitat de la seva empresa a llarg termini. És una lectura positiva que neix de la lluita contra el desastre que vivim. Això plantegen des del punt de vista de l’oferta.

Des de l’altra banda, una proporció significativa dels enquestats va esmentar la caiguda de la demanda i els canvis en la seva estructura com a motius d’especial preocupació. Gairebé el 30% va indicar que la disminució de la demanda dels productes o serveis era una de les principals repercussions a llarg termini de la pandèmia per al negoci, i més del 20% va assenyalar canvis duradors en l’estructura de la demanda. Aquest punt em sembla important, perquè reflecteix l’opinió que alguns dels canvis en els hàbits de vida i de treball induïts per la pandèmia –en especial l’augment de l’activitat i del consum en línia, amb el consegüent descens dels desplaçaments– es consolidaran. I que, a conseqüència d’aquests canvis en el comportament dels consumidors, és probable que hi hagi un augment de la concentració en el mercat.

Em sembla interessant també veure que gairebé el 60% dels participants va estar en desacord quan els van demanar si l’augment del teletreball reduïa la productivitat, mentre que el 20% estava d’acord amb l’afirmació. En aquest sentit, tot i que la menor interacció informal i personal es considerava un aspecte negatiu, també es percebien molts avantatges, com ara la disminució de la pèrdua de temps en desplaçaments al lloc de feina, la possibilitat de compaginar millor els compromisos familiars i els professionals i la connectivitat més gran. Es va observar, per exemple, que, a conseqüència del teletreball, els treballadors ara estaven gairebé sempre accessibles, cosa que no passava abans, a causa dels desplaçaments al lloc de feina o als viatges de feina. També es va observar que algunes funcions, com les vendes, havien passat a ser molt més productives quan es feien virtualment.

I queda la qüestió cabdal, que és com pairan el canvi les empreses, en termes de productivitat i les seves derivades, l’ocupació, la competitivitat i els resultats. Doncs el 60% va assenyalar que la productivitat augmentaria en la seva empresa o sector, mentre que pràcticament ningú pensava que la productivitat disminuiria. Per contra, el 55% preveia que tindria un impacte negatiu a llarg termini sobre l’ocupació, enfront d’un 10% que va indicar un efecte positiu. Aquest és, sense dubte, l’aspecte més preocupant de les conclusions, perquè reflecteix com han après les empreses a mantenir la producció, malgrat les restriccions imposades sobre el factor treball a conseqüència del distanciament social i gràcies a la identificació de successives millores d’eficiència associades.

En definitiva, les grans empreses europees tenen clara la idea que vénen temps molt difícils per a l’ocupació. Si més no, en relació amb la seva magnitud. Sospito que la conclusió és extrapolable a la resta d’empreses, si pensem en els lligams que hi ha avui dins tot el teixit productiu. Evidentment, cada país tindrà la seva pròpia evolució i haurà de cercar les solucions pertinents, però com a avís per a navegants crec que és important no perdre-ho de vista, i menys en un país com el nostre, que habitualment és capdavanter en els rànquings de gent desocupada.

Fes-te'n subscriptor i construeix amb VilaWeb25 el diari nou que els Països Catalans necessiten ara.

60€/any
120€/any

Si no pots, o no vols, fer-te'n subscriptor, ara també ens pots ajudar fent una donació única.