Vasari i els ‘Homenots’ del Renaixement

L’agost de l’any 1979, l’advocat Martí Domínguez Pérez compra en una llibreria d’Arezzo Les vides de Giorgio Vasari. És una edició en nou volums, amb la caixa corresponent, i que significava una notable despesa per a aquella família valenciana que passava les vacances estivals a la Toscana, fins al punt de vacil·lar en algun moment en la determinació d’adquirir l’obra. Però finalment va sortir de la llibreria amb aquell patracol, més content que un gínjol. Així el recorda el seu fill, el científic i escriptor Martí Domínguez Romero, que al cap dels anys se sorprengué de la nimietat dels accidents de què depenen els grans resultats d’una vida: “Potser si no haguérem anat a Arezzo, evidentment seguint els passos de Piero de la Francesca i no els de Vasari, mon pare no hauria vist aquella edició i s’hauria hagut de conformar amb la pèssima versió castellana, adulterada i escarransida, publicada per l’editorial Iberia.” El fet cert és que, tornats a casa, el patriarca es va posar a traduir –per gust, com havia fet amb Verga o Bassani– aquell llibre: “Al principi traduïa a mà, amb la seua lletra clara i segura, i després, sortosament, ja va passar a l’ordinador, però sempre va mantenir un contacte intens amb el llibre imprès: aquella edició de Sansoni, comprada a Arezzo, va ser tota la matèria que va necessitar, i no va recórrer a res més, excepte a un bon gavadal de diccionaris i estudis vasarians, adquirits posteriorment en altres viatges a Itàlia.” Fou així com el senyor Domínguez va aconseguir de completar la versió catalana d’aquesta obra monumental de la història de l’art i la literatura europea. Una autèntica opera magna, que situa la cultura catalana entre les grans cultures mundials amb una edició anostrada de les Vides vasarianes. Ara Proa l’ha editada en tres volums –i la capsa corresponent–, amb tapa dura i paper bíblia, amb notes de Martí Domínguez fill –o nét, si comptem l’avi, el periodista Martí Domínguez Barberà.

Amb el Vasari sota el braç

Cinquanta-cinc anys abans de l’adquisició meravellosa a Arezzo, Josep Pla ja s’havia passejat per la ciutat amb Le vite sota el braç. Era el seu viatge seminal a Itàlia. Després de la conferència de Gènova i a les envistes de l’ascens feixista, el jove periodista es va deixar endur per l’aire transalpí. Hi coneix la quiosquera Rosetta, el Chianti i la pasta asciutta i decideix d’allargar el viatge, després d’haver-se trobat a la Pensione Balestri amb el seu amic, el dibuixant Lluís Llimona, acompanyat de l’arquitecte Joan Francesc Ràfols. Junts fan un viatge per Itàlia, que també esdevé una immersió en l’art italià. “En el curs d’aquest viatge, tan agradable i tan lent, vaig comprar a Siena –ciutat inoblidable– el llibre de Giorgio Vasari Vides dels pintors, arquitectes i escultors del Renaixement, llibre enorme que conté un gavadal de notícies i que ja no s’ha separat mai més de mi. És un llibre d’informació indispensable, utilíssima, d’una adjectivació exultant i una mica repetitiva i tediosa i que potser no és ben bé complet. Escric aquestes ratlles ja molt vell –més de vuitanta anys– i la meva memòria s’ha tornat incerta”, diu a Notes d’Itàlia.

Molts anys abans, a les juvenils Cartes d’Itàlia, havia comparat l’estil de Vasari amb una torrada molla d’oli, vinagre i sal, i havia assegurat que Le vite eren un monument impressionant i un dels llibres de lectura més agradables. Havia comprat l’edició d’Adriano Salani, de més de mil pàgines. Fins a quin punt el Vasari no és un model dels Homenots, que Pla va anar publicant en diverses sèries per a deixar testimoni dels homes de la Catalunya del seu temps, la memòria del qual s’anava perdent? 

Pintor i arquitecte d’origen humil i fet a si mateix, l’any 1543 Vasari havia acceptat l’envit que el portà a la immortalitat. En una reunió al palau del cardenal Alessandro Farnese, voltat dels seus savis i distingits amics, com plaïa al gran mecenes, un dels seus erudits i humanistes contertulians, Paolo Giovio, bisbe de Nocera i autor dels Uomini famosi, va exposar la necessitat d’escriure la vida dels artistes italians, de Cimabue fins al moment. Exposada la idea, Vasari va replicar que caldria la col·laboració d’un artista, i Giovio el va temptar, proposant-li que ho fes ell mateix. Vasari, de trenta-tres anys, va acceptar l’envit, i el va resoldre en poc més de quatre anys. Així van néixer les Vite de’ più eccellenti architetti, pittori et scultori italiani, da Cimabue insino a’ tempi nostri descritte in lingua toscana da Giorgio Vasari, pittore aretino, con una sue utile & necessaria introduzione a le arti loro.

Una obra que va canviar la història de l’art

Els “Homenots” de Vasari no solament van canviar –o potser van fundar– la història de l’art, sinó que foren una demostració del paper de Florença i la cort dels Medici com a bressol del Renaixement. El llibre, a més, és d’una modernitat enlluernadora. Perquè no tan sols fa memòria fins al moment en què s’escriu, sinó que provoca reaccions en els seus contemporanis. Una de les més conegudes és la de Miquel Àngel, que, descontent amb allò que Vasari escrivia d’ell i les imprecisions que a parer seu recollia, va impulsar el seu biògraf a fer-ne el retrat complet. Als seus texts, escrits sovint en primera persona –una mostra de la literatura del jo contemporània avant la lettre–, Vasari no hi inclou solament els valors artístics dels seus retratats. No s’acontenta a destacar-ne els mèrits artístics, col·locant al capdamunt la tríada formada per Leonardo, Rafael i Miquel Àngel, sinó que indaga en les vides dels grans noms de l’art italià, amb tots els vicis i virtuts. Hi aplega anècdotes, rumors i contalles i, per acabar d’arrodonir el llibre, Vasari també formà part del recull, amb una autobiografia que permet de saber detalls de la seva vida. L’autor, doncs, també és matèria del llibre, l’home com a centre tal com havien intuït els mestres del Renaixement.

Decidit a ser un gran artista ell mateix, passà a la història com a biògraf subjectiu i minuciós, però també capaç de destriar el gra de la palla entre les vicissituds d’una vida. Com a creador del gènere del retrat d’artista, sempre en lluita contra l’oblit. Ell mateix va deixar per a la posteritat el seu propòsit: “Per a defensar-los tant com puc d’aquesta segona mort i mantenir-los tant de temps com siga possible en la memòria dels vius, després d’haver gastat molt de temps a buscar el seu record, d’emprar una grandíssima diligència a retrobar la pàtria, l’origen i els fets dels artistes, i de recuperar-los amb gran esforç a través dels relats de molts homes vells i de diversos records i escrits abandonats pels seus hereus que eren past de la pols i aliment dels corcs, aconseguint finalment profit i plaer, he considerat convenient, inclús un deure meu, fer-ne aquella memòria que el meu feble enginy i poc judici podrà fer.” Quatre-cents anys després, Les vides de Vasari continuen ressonant-nos. I ara, en català. Que no és pas poca cosa.