Valtònyc torna a l’escenari amb Jazztònycs, una banda de jazz i funk: “Tenia ganes d’una proposta madura que em representés”

Fa divuit anys que Josep Miquel Arenas (Valtònyc) va pujar per primera vegada dalt d’un escenari. D’ençà de llavors, els periples judicials i la repressió de l’estat espanyol l’han forçat a deixar la música en segon pla, tot i que ha anat fent col·laboracions amb artistes com Zoo i Tomeu Penya. “El camí no ha estat fàcil”, resumeix.

Però ara ha decidit de tornar a trepitjar amb força els escenaris i fer de la música una arma poderosa de reivindicació. Ho farà acompanyat d’Artur Bogunya a la trompeta, Mau Boada a la bateria, Gora Casado als teclats i Fernando Redondo al contrabaix. La banda de música es diu Jazztònycs, és nascuda a la falda del Montseny i barrejarà les lletres punyents, reivindicatives i compromeses del rap de Valtònyc amb la sensibilitat i la riquesa musical del jazz i el funk. Una proposta que trenca fronteres entre gèneres i que vol recordar que, en els temps que corren, la música en directe combativa “és més necessària que mai”.

Aquest dissabte, 26 de setembre, a les 18.00, faran la presentació oficial i la primera actuació com a Jazztònycs a Sant Celoni (Vallès Oriental), a la plaça de la Biblioteca, pel cinquè aniversari del col·lectiu Arpegi. De totes maneres, Jazztònycs ha dit a les xarxes socials que aviat anunciarà més dates de concerts.

Arenas explica a VilaWeb que tenia ganes de deixar enrere el segell musical de Valtònyc: “Ja el tenia enterrat“. Però uns bons amics del col·lectiu Arpegi el van animar perquè trobés una nova fórmula musical amb què se sentís còmode: “Vaig recordar que a Sant Celoni hi ha un molt bon músic, en Mau Boada, i vaig veure que tenia un grup de jazz. Els vaig proposar de fusionar-nos.” D’això, en fa tan sols quatre mesos, i ja han compost deu cançons. Tot i que Valtònyc viu la major part del temps a Brussel·les, baixa sovint a Sant Celoni, cosa que els ha permès d’assajar i deixar-ho tot a punt per al concert de dissabte.

“En tinc moltes ganes, i també molts nervis. Feia molt de temps que no tenia aquests nervis de pujar a un escenari i, ves per on, fa una setmana que hi penso cada dia!”, confessa Valtònyc.

 

Ver esta publicación en Instagram

 

Una publicación compartida de Col•lectiu Arpegi (@arpegimusica)

L’estiu del 2024, Valtònyc va anunciar que deixava la música per centrar-se en exclusiva en la seva feina com a programador informàtic a Brussel·les. “Aquest és el darrer concert de la meva carrera“, va dir al festival Tingladu de Vilanova i la Geltrú després de sis anys d’exili. Tanmateix, dos anys després d’aquella confessió, una volta tancada del tot la causa judicial que tants maldecaps li ha causat, Valtònyc assegura que té ganes de començar aquesta nova etapa musical. Serà més reflexiva i íntima, més madura i menys incendiària, segons que diu, però sense deixar de banda el vessant reivindicatiu que sempre l’ha caracteritzat ni oblidar els seus orígens en la música.

“Durant aquests anys he estat en contacte amb molta gent, amb molts músics, i això m’ha fet madurar musicalment. Ara tenia ganes de propagar una proposta madura i que em representés, perquè hi ha lletres que ja eren molt antigues i que no em representen tant. Ara he pogut tornar a començar i tenir l’oportunitat d’expressar-me amb la consciència i la maduresa que crec que tinc en aquests moments”, rebla.

Amb aquestes paraules, Valtònyc recordava en un article de VilaWeb els primers passos en el món del rap: “Quan tenia catorze anys i estudiava segon d’ESO, el Víctor, cap del Departament de Català de l’institut, va organitzar un aplec de glosa entre instituts dels Països Catalans. No em podia imaginar com em canviaria la vida. Tot i que la glosa mallorquina és cantada, jo, conscient de les meves limitacions musicals, però amb facilitat per a trobar rimes improvisades, vaig decidir de participar-hi en prosa i sense cantar. Mentre els altres cantaven vuit versos, jo en rapejava trenta-dos, i això va caure en gràcia als professors i alumnes.”

D’ençà de llavors, Valtònyc va fer els seus primers amics gràcies al rap, es va poder comprar el primer estudi de música i s’ha editat i produït fins a setze discs. Malgrat la repressió viscuda durant dotze anys, que el va portar a fer un llarg exili lluny de casa, les ganes de fer música no li han fugit mai del tot.