Valtònyc, o, més ben dit, Josep Miquel Arenas, no vol respondre a aquesta entrevista com un personatge polític. ‘Som un pobre desgraciat, no vull ser un referent polític.’ Confessa que de vegades creu que sobre ell han caigut massa responsabilitats. En aquesta entrevista deixa de banda la impulsivitat de Valtònyc perquè puguem anar més enllà del personatge. Parla de l’exili, de la por i dels sentiments que implica. Malgrat que aquests dies s’han sentit bones notícies sobre ell, explica que després d’un any i mig se sent més desgastat que mai.

Malgrat tot, no abaixa el cap i continua parlant sense pèls a la llengua. Critica que certs polítics semblin més preocupats per les diputacions o per les cadires que no pas per trobar una estratègia conjunta. I demana que no es vengui més fum a la població. Reclama que es parli clar.

La posició de l’advocat de la Comissió Europea tothom la va valorar com una gran notícia, però per les vostres declaracions semblàveu molt més cautelós.
—Tothom ho va explicar com una gran victòria. Fins i tot, alguns mitjans van dir que Luxemburg m’havia donat la raó. I no és veritat. Només passa que la Comissió Europea ens ha fet costat. Això no és res, encara falta molt per guanyar… És una petita victòria. Però també és una cosa que sabíem de fa mesos. Espanya i Bèlgica anaven contra nosaltres, i la Comissió Europea a favor.

Per entendre el cas, en aquesta vista no es parlava de l’extradició, sinó d’una qüestió jurídica…
—És clar, no es tractava de l’extradició, però sí que hi influeix de ple. Es discutia si em podien aplicar el codi penal del 2015 per un fet del 2012. Si s’acceptava això, em podien extradir automàticament. I aquí el jutjat de Gant tindria un problema. En canvi, si deien que no rebutjarien l’extradició, peti qui peti. Per això dic que és un procés molt llarg. Surti com surti, o jo o l’estat espanyol apel·larem contra la decisió. Llevat que els espanyols s’adonin que tot plegat se’ls en va de les mans.

Però la lluita no s’acaba al tribunal de Gant. També heu denunciat el vostre cas al Tribunal Europeu de Drets Humans.
—Aquí és on realment es juga tot. El Tribunal Europeu de Drets Humans podria establir un precedent. Si guanyem allà, podria tornar a casa, m’indemnitzarien i la resta de rapers serien absolts. Mai més una cançó de rap no podria ser objecte de presó. També és veritat que, encara que em donessin la raó, no crec que tornés. No me’n refii. Espanya es passa per la pedra allò que diu Europa.

Per tant, us imagineu vivint molt de temps a Brussel·les…
—M’hi hauré de quedar fins que no hagi prescrit la causa. No m’ho imagín, però no hi haurà cap més remei. M’hi hauré d’habituar. L’avantatge és que tampoc no som gaire viatjador.

Angoixa no tenir data o no saber quan podreu tornar a casa?
—Quan em vaig exiliar sabia què passaria. Sabia que si entrava a la presó, hi estaria tres anys i mig, però després en sortiria i ja s’hauria acabat tot. En canvi, si venia a l’exili no sabria quan podria tornar a casa. Tampoc no podia saber-ne les conseqüències. Però jo vaig triar aquest camí. Vaig triar l’exili, sabent que hi havia coses pitjors que la presó, però, per desgràcia, l’exili no és tan reconegut. Tothom diu que el nostre exili no és dur, que podem anar a fer cerveses, que podem anar a festivals… Fins i tot ens diuen que som uns cagats. Però en el fons l’exili té coses més dures que no la presó. A la presó, almanco tens una data.

Quina és la part més dura de l’exili?
—La por de l’oblit. Nosaltres encara tenim sort, tenim les xarxes socials i els mitjans de comunicació que ens donen veu. Comptem amb la solidaritat de la gent. Tenim l’avantatge que som cares conegudes. Però la part pitjor d’un exili és que t’oblidin.

Brussel·les ja és casa?
—No ho és, però la gent que he trobat aquí, els amics d’aquí, que ara són família, sí que ho són. Casa meva no és Brussel·les, sinó la gent que hi ha aquí, que m’envolta i m’ajuda.

Teniu por que tota aquesta història de la repressió acabi deixant en un segon pla el Valtònyc músic?
—Això ja ha passat. La gent té més en compte les meves opinions polítiques que no les meves cançons. Per exemple, fa un parell de dies vaig fer unes declaracions a TV3. Feia deu minuts que sentia Ernest Maragall parlant i llavors vaig entrar al camp de joc calent. Vaig parlar exaltat i em van sortir unes declaracions dures. Després les xarxes n’anaven plenes. Però, és clar, només he dit quatre paraulotes… Això és el que es fa viral, no la meva música. Però per mi, té molt més de valor continuar fent rap després de la condemna que no sortir a TV3 en horari infantil dient quatre beneiteries. No vaig dir allò que volia dir, però em vaig emprenyar sentint el Maragall botifler.

El fet de no poder-vos moure de Bèlgica fa que sigui complicat de poder viure de la música?
—Si, i tant. Aquí no tinc concerts i la realitat és que els músics vivim bàsicament de fer concerts. És molt difícil. També és veritat que no estic gaire animat per a fer concerts. Quan vivia a l’estat espanyol feia uns quatre concerts per setmana… però ara és impossible.

Però els mesos vinents en teniu programats uns quants…
—N’hi ha de més simbòlics, com el festival MUR a Felanitx, a Mallorca. No hi puc actuar, simplement faré un vídeo o una connexió en directe. Però, malgrat ser una acció simbòlica, té un gran valor. Si més no, ha servit per a molestar PP, Vox i Ciutadans, que ja s’han queixat. On sí que podré tocar i em fa molta il·lusió és al Festival Tingladu Antirepressiu que organitzem aquí a Brussel·les. Està molt bé, perquè venen un grup valencià, un grup català, un grup mallorquí i un de basc. Fins i tot, s’hi ha afegit el Casal Català de Brussel·les. Però com tot, també té una part negativa. Estic molt trist perquè he demanat la col·laboració de molta gent, tant institucions com a associacions culturals, i no hi han volgut participar. La meva caixa de resistència ha pagat pràcticament totes les meves despeses. Pràcticament no deman ajuda i per una cosa que en deman…. A més, era una proposta cultural molt ben parida. Tenien sentit unes certes col·laboracions, però no ha pogut ser.

La paraula ‘solidaritat’ ha estat massa…
—Banalitzada [no em deixa acabar la frase]. Solidaritzar-se no és fer un piulet. M’he trobat amb polítics que em diuen que es voldrien solidaritzar amb mi i em proposen de quedar al seu hotel quan vénen a Brussel·les. Quan els he dit que no hi podia anar, però que si volien podíem veure’ns en un altre lloc han desaparegut. Volen que hi vagi jo, per fer-se la foto i penjar-la a Twitter, però en el fons no els importa. En canvi, hi ha altra gent que et trobes per casualitat aquí a Brussel·les i et demostra la seva solidaritat i te la creus. Són aquells que et miren els ulls i no et demanen cap foto ni res a canvi. Ara ja sé distingir qui ho diu de veritat i qui no.

Quin és el gest que més us ha sorprès durant aquest temps?
—Sobretot m’ha marcat la gent que em va ajudar a sortir del país. Gràcies a ells no som a la presó. Em va sorprendre, era gent major. Tenien de seixanta a vuitanta anys. Era curiós, eren padrinets, que m’ajudaven a sortir. Els vaig demanar per què ho feien i tots varen riure. Un em va respondre: ‘Avui quan m’he llevat també m’he demanat per què feia això, i només de pensar que tocava els ous a Espanya ja m’ha donat forces per venir’ [riu]. No diré com va ser el comando, però estaven molt organitzats. Em van treure i em va portar fins aquí.

Malgrat no poder viure de la música d’ençà que heu arribat a Brussel·les no heu deixat de fer-ne…
—Per jo, la música és un mètode de supervivència. Bàsicament és una teràpia, més barata que un psicòleg o un vàlium.

Fa mesos vau publicar el vostre darrer disc, Pien Hein. Hi ha diferències entre aquí i l’estat espanyol a l’hora de fer música?
—Els processos de l’últim disc han estat molt diferents, però no té res a veure amb el lloc on l’he fet. Aquesta vegada he decidit de no autoeditar-me sinó treballar en un estudi professional i amb músics de jazz, i això ha portat molts canvis. A l’estat espanyol, tot m’ho feia a casa meva i amb produccions meves. Aquí he cercat un equip de professionals perquè vaig tenir l’oportunitat que l’estat belga em finançàs el disc i llavors vaig poder pagar músics i tenir al darrere un estudi bo. Potser aquesta seria la principal diferència. Mentre Espanya demana la meva extradició per fer música, aquí em paguen un disc.

En aquest disc hi ha molts canvis; el principal, l’aparició del jazz…
—Hi ha molts músics que fan hip-hop amb música electrònica, però amb banda de jazz quasi ningú. A més, entrar a l’escena del hip-hop aquí a Bèlgica era molt difícil. En canvi, amb el jazz vaig trobar moltes més facilitats. La idea inicial era fer-ne un parell de cançons, però mira, al final vam acabar fent tot un disc.

És un so molt diferent. Volíeu arribar a més gent?
—Si, vaig pensar que amb aquest so podria agradar a molt més públic, però el principal problema és que molt poca gent s’atreveix a escoltar-lo. Poca gent s’atreveix a trencar aquesta barrera mental. També és veritat que hi ha aquesta llegenda urbana que som molt xarrec fent música. Però la majoria de gent que ho diu no m’ha escoltat mai. Ho diuen perquè ho han sentit a la televisió o a algun periodista.

I, com és costum, al disc hi trobem lletres punyents. Hi ha crítiques per a tothom. També per a aquells que ara diuen que són els vostres amics, els líders independentistes.
—Sí, jo som d’aquells que defensen que la República que volem ha de ser crítica. Hem de poder ser crítics tant amb els exiliats com amb els presos. De vegades confonem la solidaritat amb l’admiració. No necessàriament ha de ser així. Encara més, a mi m’agrada que em diguin les coses que no faig bé per millorar-les i corregir-les. El debat i l’autocrítica haurien de ser presents a la nostra República, així podríem evolucionar. Ells em defensen a mi, tot defensant la llibertat d’expressió. Idò la llibertat d’expressió també significa poder dir què no m’agrada de tu. No tan sols pot haver-hi llibertat quan xerro dels altres. He de confessar que em feia una certa por fer aquestes crítiques, però em va sorprendre gratament la resposta del meu entorn aquí a Brussel·les.

Aquesta crítica apareix a la cançó ‘Salones’, amb un videoclip que fa una crítica directa a Mónica Oltra.
—La hi devia. Les seves declaracions parlant de l’exili em van ofendre. M’haguera agradat incloure-hi una cançó que en parlàs, però ja tenia el disc acabat, de manera que vam trobar aquesta solució.

Us sorprèn que persones d’esquerra com Mónica Oltra banalitzin l’exili?
—Sí, però això ve de la demonització de Puigdemont i tot allò que sigui Catalunya. Desgraciadament, l’esquerra espanyola és més espanyola que d’esquerres. Pens que ara és el moment de deixar les etiquetes a banda i construir una estratègia conjunta des de l’exili. Les etiquetes en realitat ens limiten. Cal treballar conjuntament i això faig. Don suport a la gent que hi ha a l’exili, malgrat que fa dos anys no hi hauria compartit trinxera.

Darrerament, heu fet declaracions bastant crítiques amb l’independentisme. Sempre dèieu que volíeu la República Catalana per a poder tornar a casa. Ho veieu més lluny ara que fa un any?
—Desgraciadament, sí, no veig que es traci cap estratègia. Falta un mes perquè surti la sentència i no sabem res. No sé si ho fan d’amagat, però no hi ha consignes. Fem una aturada de país? De quan? D’una hora, un dia, una setmana? N’hi haurà prou? Em fa la sensació que estan més dividits, pensant en interessos partidistes i barallant-se per diputacions o càrrecs, que no pas pensant una estratègia.

Enteneu que la gent estigui cansada?
—Sí, però també aquest és el problema de la socialdemocràcia, que sempre se cerquen solucions a curt termini. A la gent no li pots vendre fum d’aquesta manera. Des d’un principi s’havia d’haver dit que el projecte d’una Catalunya independent és a molt llarg termini. No xerrem ni d’un any ni de cinc, sinó de deu, quinze o vint. La gent ha d’estar preparada. Tot va començar el Primer d’Octubre, però no sabem quan s’aconseguirà l’objectiu final. El camí serà llarg, però la gent ho vol ara. I els polítics no tenen la capacitat de fer-ho. I no per les seves habilitats, sinó perquè davant tenen un estat feixista. No és una consigna, és una realitat. Espanya no és una democràcia burgesa, ni hi ha socialdemocràcia, és un estat feixista on l’Audiència Nacional i les forces de l’estat tenen més poder que el govern. Tenir el govern a l’estat espanyol no significa res. Quim Torra no ha pogut posar ni una pancarta que diu ‘Llibertat presos polítics’. Si ho fa, el fiquen a la presó. I això, els polítics no ho han sabut explicar prou. També hi ha polítics que estimen molt més la seva cadira que res més.

Creieu que es té prou consciència del mal que fa la repressió?
—Sí, és clar, consisteix en això. La repressió no és tan sols una cosa física, d’estar tancat a la presó. La repressió és també un desgast psicològic per a tots aquells que la reben i per al seu entorn. Al final cerquen caps de turc que serveixin per a aplicar-los condemnes exemplars per a la resta. És veritat que Espanya, en certes coses –com per exemple redactant euroordres– són uns caps de fava, però no deixen de ser un estat. Lluitar contra un estat és molt complicat. I més un que no s’ha depurat i que continua tenint institucions feixistes. Venim d’una dictadura molt recent, on els qui manaven llavors continuen tenint moltes quotes de poder. Tenen la màquina repressiva molt greixada.

Noteu desànim a l’exili?
—L’exili desgasta molt. Però també depèn de la perspectiva personal de cadascú. Jo, per exemple, ho veig tot molt més negre, però en canvi si parles amb en Lluís Puig, que és una persona superpositiva, segur que ho veurà tot d’una altra manera.

Esteu més desanimat ara que no pas fa un any?
—Sí, molt més… Tampoc no sé molt bé per què. Supòs que és que ja fa dos estius que som aquí. I aquests són mesos complicats per mi. A l’estiu a Mallorca tots els meus amics fan feina i llavors rep moltes menys visites. La gent que viu aquí, a l’estiu se’n va a casa a veure la família. A més, jo, a diferència dels altres exiliats, no puc sortir de Bèlgica. I arriba un moment, me n’adon, que quan la gent està cremada d’aquest país se’n van una setmana a algun lloc i tornen nous. Jo no me’n puc anar. Jo sempre tinc la mateixa merda. I això m’ha desgastat una mica. No poder sortir és molt complicat. A més, a mi no m’agraden els canvis, i darrerament n’he sofrit molts. Penseu que som una persona que a divuit anys vaig trobar una feina en una fruiteria no me’n vaig voler moure. No vaig pensar mai a canviar. Encara més, fins que no vaig haver de venir aquí vaig fer feina a la fruiteria. Ara faig feina de dissenyador web, que és el que vaig estudiar, però això implica molts de canvis. Ara estic moltes hores dins una oficina, tot el dia assegut davant una pantalla, fent feina per a gent diferent… A més, crec que tinc massa responsabilitat damunt i jo no la voldria.

Responsabilitat?
—Jo no vull ser referent de res. Crec que la gent està massa pendent de què dic. Per exemple, si un dia dic que en Puigdemont és un anarquista ho vull poder dir i ja està. No cal que passi res. Estic cansat que llavors tot el moviment anarquista se’m tiri a sobre. Si jo no som ningú. Som un pobre desgraciat d’una fruiteria que vaig fer una cançó i el volien ficar a la presó. Jo no som polític i no tenc cap intenció de ser un referent intel·lectual, ni molt manco. Si fos intel·ligent, no seria aquí.

Però també és una decisió que vau prendre. Quan us vau trobar en el conflicte vau decidir de lluitar fins al final. No vau callar.
—Sí, és clar, de cop vaig veure que allò que em passava no era un problema exclusiu meu, sinó una cosa col·lectiva. Jo era conscient que, de tots els rapers, el meu cas era el més avançat. I de cop em vaig adonar que, a part de músic, jo també era militant. Fins i tot no sé si som més militant que músic. Al final vaig tenir l’oportunitat de fer política sense ser polític. Vaig triar aquest camí sense pensar que arribaria tan lluny. Però ara què he de fer? No ho puc engegar a la merda tot.

Al disc també hi ha autocrítica. Critiqueu el personatge que és Valtònyc.
—Si, de vegades la gent no pensa que Valtònyc i en Josep som persones diferents. En Valtònyc és un personatge. Oi que no han considerat mai que Tarantino sigui un assassí? En Josep tampoc no mataria ningú… El problema és que a vegades fins i tot jo m’he descuidat de mantenir aquesta línia. L’he difuminada i no he sabut quan ser Josep i quan ser Valtònyc. Som conscient que de vegades m’he equivocat.

Com els diferenciaríeu? Com sé amb quin parlo?
—En el meu dia a dia som en Josep, una persona introvertida, que té vergonya i és bastant insegur d’ell mateix. Som una persona que respect més o manco tothom, menys les ideologies d’extrema dreta o nazis. Però tinc amics que són del PP i puc parlar de política amb ells tranquil·lament. Sé escoltar. En canvi, en Valtònyc és a l’inrevés. Una persona molt segura d’ella mateixa, que és molt cregut. Li agrada enredar la gent i falta al respecte a tothom. Fins i tot seria capaç de matar una persona per les seves idees. Valtònyc és un antisistema per naturalesa.

I a les entrevistes qui contesta?
—Aquest és el problema. Moltes vegades no sé quan ser l’un o l’altre. Una vegada em van entrevistar a la Sexta, i jo anava amb la idea de ser en Josep, de fer-me conèixer, però la presentadora va començar a manipular i em va treure tant de polleguera que va acabar sortint en Valtònyc i la cosa es va embolicar una altra vegada. Segurament hauria de ser més en Josep, però sempre acap essent en Valtònyc.

Valtònyc és l’impulsiu?
—Sí, el que no pensa. En Valtònyc no és gens intel·ligent.

Per a VilaWeb el vostre suport ho és tot

Sostenir un esforç editorial del nivell i el compromís de VilaWeb, únicament amb la publicitat, és molt difícil. Per això necessitem encara molts subscriptors nous per a allunyar qualsevol ombra de dificultats per al diari. Per a vosaltres aquest és un esforç petit, però creieu-nos quan us diem que per a nosaltres el vostre suport ho és tot.

Podeu fer-vos subscriptors de VilaWeb en aquesta pàgina.

Vicent Partal
Director de VilaWeb