Valle de los Caídos, les entranyes de l’horror feixista espanyol

A l’estat espanyol s’ha tractat el Valle de los Caídos, amb totes les polèmiques que ha suscitat, com un símbol històric i polític, com un monument, com una basílica, com un lloc d’enfrontament i de pelegrinatge, com una atracció turística o com un cementiri. Però no s’ha abordat en profunditat, mig segle després de la mort del dictador, que és una fossa comuna terrorífica, la més gran d’Espanya i una de les més grans d’Europa.

Una fossa que es conserva intacta, fins avui segellada i amb l’accés prohibit –per l’estat i l’Església catòlica– als qui volen recuperar les restes dels familiars. O tan sols visitar-los. Durant vint anys llargs, vas ser construïda pel feixisme nacionalcatòlic, amb mà d’obra esclava dels presos republicans, beneïda com a basílica pel Vaticà, custodiada per una comunitat de frares benedictins: oculta prop de 40.000 cadàvers de la guerra, la majoria d’ells robats i traslladats, gairebé clandestinament, a l’ombra de la creu més gran del món.

El desconeixement total que encara tenim de les profunditats, el disseny i el contingut de la fossa denota com ens han vetat d’accedir, per ordre del dictador, a penetrar en l’enigma més sinistre del nostre passat. Crec que això és suficient per a explicar l’immens forat negre de la història d’Espanya del segle XX, que s’allarga amb una transició covarda i injusta pactada amb els feixistes. La immensa fossa és excavada a la muntanya i té la façana exterior d’una església, però a l’interior desconegut hi ha les claus de l’enigma de l’horror, l’arquitectura fosca del terror.

Una peça històrica impressionant que farà història

“La desaparició forçada es produeix en tres etapes: primer, se segresta, després, s’assassina, però allò que realment defineix aquest crim és la violència contra les proves. Se n’esborra tot rastre, els cossos s’amaguen i els testimonis se silencien.” Aquestes paraules obren el documentari Atlas de la desaparición, escrit i dirigit per Manuel Correa i produït per Artefacto Films. En podeu veure el vídeo promocional aquí.

El film és una peça històrica impressionant que farà història. S’ha estrenat al prestigiós Copenhagen International Documentary Film Festival (CPH:DOX). Al Docs Barcelona ha obtingut el premi del jurat i el premi Amnistia Internacional. I al Documenta Madrid ha guanyat el premi del públic i el premi Fugas a la innovació. L’any 2027 s’estrenarà en sales comercials a Catalunya i a la resta de l’estat.

Per primera vegada en mig segle de democràcia, gràcies al film Atlas de la desaparición podem accedir virtualment als misteris d’aquella fortalesa arquitectònica de la desaparició. La comunitat benedictina, custòdia de la basílica que amaga la gran fossa comuna –custòdia, en conseqüència, de les proves encara ocultes de l’horror feixista–, no va autoritzar l’equip del documentari a rodar a l’interior.

No obstant això, sota la direcció de Manuel Correa, el film restitueix una veritat que la repressió va intentar d’esborrar. L’equip del film, a partir de documents, plans i unes poques fotografies antigues que se’n conserven, ha generat models digitals en 3D, amb les tecnologies d’infografia digital arquitectòniques més innovadores, per a revelar allò que hi ha ocult al mausoleu del dictador i a les criptes que conté, que romanen tapiades d’ençà del 1959.

A causa del zel sempre atent i vigilant de l’Església catòlica, ningú no hi havia tingut accés fins avui. D’ençà que el govern de Pedro Sánchez ho va autoritzar el 2022, un equip forense dirigit per Francisco Etxeberria intenta de localitzar les restes d’unes dues-centes persones reclamades pels familiars.

El documentari en segueix els passos i les gestions. Ens demostra, pas a pas, com una fossa comuna és un manual de comportament ideològic. En aquest cas, la peça definitiva que ens falta per a completar el relat del feixisme del segle XX.

Assassinar i fer desaparèixer ciutadans republicans

L’estratègia del terror franquista consistia a assassinar i fer desaparèixer el màxim nombre de civils lleials a la República. Al Valle de los Caídos hi ha 12.258 cossos registrats com a desconeguts, sense nom ni història. En gran part, arrencats de les fosses de tot el territori i portats en secret al Valle. Molts dels milers que tenen nom als llibres de registres també són desapareguts perquè ningú mai no en va saber la destinació final una vegada els van assassinar.

De fet, a les criptes tots són anònims. Volien que desapareguessin per sempre més emparedats a les criptes excavades i tapiades a la muntanya. Només es va permetre que hi constessin dos noms, els de l’altar major: Francisco Franco i José Antonio Primo de Rivera, dirigent del partit feixista Falange Española. Han estat els dos primers a ser-ne desallotjats.

Després de la guerra no se sabia la destinació de molts d’aquells cadàvers. I encara menys que van ser desenterrats, la gran majoria sense permís dels familiars, per a tornar-los a enterrar, classificats en caixes negres, en una basílica excavada en una muntanya on, finalment, presidint l’aquelarre funerari, s’enterraria el cos del dictador Francisco Franco, o les poques restes que en quedaven, al bell mig de l’altar major. Fins que l’any 2019 va ser exhumat i traslladat al cementiri de Mingorrubio, a El Pardo, Madrid.

Aquesta era la seva voluntat. La seva idea final per a la història era jaure cadàver mirant al seu Déu, envoltat de les desenes de milers de fragments d’esquelets de la guerra que ell va provocar en un dels ossaris més sinistres del món, amb el vist-i-plau i els honors de les jerarquies del nacionalcatolicisme espanyol i del Vaticà.

Els cadàvers segrestats i desapareguts queden apilats en caixes, en les criptes segellades amb pedra i morter de la basílica. Als llibres de registre hi ha 33.847 persones inscrites amb el seu nom, 12.258 de les quals figuren com a “desconegudes”. Però, segons que ens revela el film, alguns diuen que poden ser 42.000 i uns altres, 60.000.

No sabrem mai quants n’hi ha exactament. És impossible. Repeteixo les paraules que encapçalen el documentari: “La desaparició forçada es produeix en tres etapes: primer, se segresta, després, s’assassina, però allò que realment defineix aquest crim és la violència contra les proves. Se n’esborra tot rastre, els cossos s’amaguen i els testimonis se silencien.”

L’arquitecte, Diego Méndez, d’una mentalitat equiparable a la del nazi Adolf Eichmann, va calcular matemàticament i arquitectònicament que hi cabien 234.000 cossos. Com ens mostra el film, va dissenyar les caixes i les criptes, que en els plans originals oficials que es conserven són en blanc, sense la més petita indicació de quants nivells, profunditat i quina distribució exacta tenien.

Entre molt difícil i impossible

Hi ha moltes coses que et glacen l’ànima. El documentari ens demostra infogràficament que, tal com l’arquitecte Diego Méndez preveia, quinze cossos per caixa no hi caben. Ni tan sols onze. Potser són trossos d’esquelets barrejats, potser van agafar només cranis i fèmurs, potser la resta dels ossos els van abandonar a les fosses originals o als cementiris… Cap respecte per les restes d’aquells éssers humans, encara que fossin l’enemic, que ja havien vençut i matat.

Ho aclareix un dels casos que es mostren. Quan van reobrir una fossa comuna localitzada en un lloc determinat, només hi van trobar ossos petits. Ni cranis, ni fèmurs, ni tíbies ni peronés. El documentari ensenya, també, com dels llibres de registre dels cementiris locals moltes pàgines d’aquells anys van ser arrencades sense escrúpols ni dissimulació.

És molt revelador i inquietant allò que una font anònima del Valle va declarar fa temps als periodistes Luis Gómez i Natalia Junquera: “El Valle de los Caídos no és un cementiri. Alguns familiars de morts d’ambdós bàndols pretenen de rescatar-ne les restes i han interposat demandes en jutjats. No ho aconseguiran. I no perquè un jutge ho impedeixi. Les restes van servir per a omplir cavitats internes de les criptes i ara formen part de l’estructura de l’edifici.”

La veritat no se sabrà mai. És gairebé impossible. El director forense de les exhumacions recents, Francisco Etxeberria, que hi treballa d’ençà del 2022, quan el govern de Pedro Sánchez ho va autoritzar, explica com organitzen la feina i les possibilitats que hi ha. Ja han trobat les restes d’unes noranta víctimes, però n’hi ha prop de quaranta mil o més. “Ja hi busquem, ja, però no volem donar expectatives falses, buscar no és trobar. És entre molt difícil i impossible.” L’especialista descriu així el treball que fan ara mateix: “No hi ha precedents en la ciència forense universal d’una cosa com aquesta. No hi ha precedents d’intentar de localitzar desenes de restes concretes de persones entre més de trenta mil.”

La intenció última del documentari, de fet, és demostrar la violència exercida amb l’arquitectura mateixa. Construir durant vint anys amb presos esclavitzats un deliri arquitectònic en forma de basílica catòlica per a oferir al que ells anomenen Santíssim el cos present del dictador, envoltat de centenars de milers d’ossos dels seus assassinats per Déu i per Espanya. Amb la benedicció de l’Església i del Vaticà.

Manuel Correa i Forensic Architecture

El treball fílmic i d’arquitectura forense reconstruïda digitalment que fa l’Atlas de la desaparición és avalat per l’experiència del director colombià Manuel Correa, que ja fa anys explora qüestions de memòria i reconstrucció postconflicte en les societats contemporànies. El seu currículum i aptituds són excel·lents. Correa té un màster en recerca arquitectònica pel Goldsmiths College de la Universitat de Londres i ha format part de l’equip de Forensic Architecture, una iniciativa que he esmentat sovint en aquesta secció per les aportacions clau en l’estudi i la demostració del genocidi actual dels palestins a Gaza, o el dels pobles herero i nama a Namíbia a principi del segle passat.

Després de veure el documental, em pregunto: “Si és una fossa comuna, per què parlen polítics i historiadors de ressignificar un monument? Com es pot ressignificar l’horror?”

Anem als fonaments. L’any 1940, quan va ordenar aquell projecte funerari, un Franco solemne va proclamar: “És necessari que les pedres que s’aixequin tinguin la grandesa dels monuments antics, que desafiïn el temps i l’oblit.” Les criptes, per tant, no eren dissenyades per a obrir-se. Les restes humanes eren destinades a romandre-hi per sempre. No obstant això, el temps i la geologia han anat erosionant l’edifici, que té filtracions d’aigua, gota a gota, sulfurs, humitats i esquerdes. Les pedres de Cuelgamuros no eren incorruptibles.

No puc evitar de recordar allò que vaig escriure fa anys aquí sobre el final de la sinistra història del Valle de los Caídos:

“Caldria traslladar tots els ossos dels morts a un lloc adient, i deixar que la natura acabi de fer la seva feina al gran temple del franquisme. Que les arrels dels pins i avets i les gelades en rebentin les roques, que els esllavissaments enderroquin la creu, i els aiguats, el vent, el sol i la sequera estival vagin corcant la basílica fins a fer-ne una immensa ruïna històrica, un inquietant monument a la destrucció. Deixem en mans de les tempestes, els corbs, els llops, les serps i els escorpins allò que l’home ha estat incapaç de solucionar.”