Valentí Puig (1949) és un analista polític, periodista i escriptor. Acaba de publicar la seva darrera obra, ‘El bar de l’AVE‘ (Proa), en què s’aproxima des de la ficció a un món que coneix bé. La classe política, financera i de grans llinatges de Mallorca, Barcelona i Madrid. Puig ha treballat per al diari ABC, El País i el setmanari El Temps, per exemple. Durant un temps també va col·laborar amb la FAES, de la qual ara sembla allunyar-se. Molt crític amb l’independentisme, en aquesta entrevista no parla únicament del llibre, sinó també de política, i de liberalisme, ell que n’és un gran partidari.

Heu escrit quaranta llibres. D’on traieu el temps?
—Al matí, escric. Si et lleves i escrius del no res una anotació del dietari, uns versos, o trobes un personatge de novel·la, ja tens el dia guanyat. Al matí faig dues hores, i a la tarda, dues més. Però depèn molt. Tot el que deien els novel·listes del segle XIX és veritat i el que diuen els del segle XX és mentida. És veritat que els personatges et fan anar per on volen ells. I quan aquestes coses estan en marxa el temps passa volant. Per això el resultat en termes econòmics no compensa, però el moment és únic. Per això al segle XX les novel·les no tenen personatges. Els novel·listes tenen la idea de crear una baluerna formal, però no pensen en termes de bé, de mal, de virtut. Jo crec que aquest és el problema.

Parleu de la burgesia. Per primera vegada?
—A La gran rutina ja ho havia fet. Hi feia una crònica sobre on havien anat a parar els de la gauche divine. I lògicament havien anat a parar a l’Empordà. Jo no tinc intenció de descriure, sinó de parlar del món que veig. I aquest és el món que he vist. Jo sóc radicalment de classe mitjana. Ni alta ni baixa. Vinc de la Palma provinciana de postguerra. La meva visió de Mallorca és aquesta. Però a la vegada he estat professor, i implicat en política, he fet periodisme i vaig poder intuir de quina manera la corrupció anava arrelant a Mallorca, per exemple. Cantava. Però molt abans de Matas. Se’n deia Unió Mallorquina i es notava: gent que estava en la política per a robar. El meu món és la classe mitjana. I he conegut la classe alta catalana, perquè de burgesia catalana no n’hi ha.

No n’hi ha?
—És un mite. La burgesia catalana si ha existit mai es va acabar amb la guerra civil. Hi ha gent rica, això sí. Però no és exactament burgesia. Tu vas a Bordeus o Lió i hi veus un substrat de classe burgesa. Que aquí no és el cas. La burgesia és tot i res. És una forma de vida, d’entendre la llibertat. Pot ser molt covarda i en moments determinats pot donar la cara. Jo crec que van deixar de donar la cara ja fa temps. En tots els temes. És allò del senyor Esteve: el pare fa els diners i el fill els escampa. Al llibre, el que hi ha són llinatges que van de mal borràs.

La vostra estada a Madrid (2006-2012), també l’aprofiteu, a la novel·la.
—El món de la política que vaig conèixer. Eren els anys que col·laborava a l’ABC. El món de la dreta. El món financer. Vaig tenir accés a certs nuclis de poder, com el Nuevo Club, superelitista i financer. Això m’ha donat peu a escenes que tenien ganxo.

Per exemple?
—L’aparició d’un personatge que ve de la província. Alcalde que ha estat de la UCD, es passa a AP, i al PP. I fa un alçament de béns brutal. Equiparable al de Rato. Com es passa de la política als grans negocis, que és un dels grans problemes que tenim.

Tothom perdut, a banda i banda. Liberals i extrema esquerra.
—La imatge del desconcert és la del bar de l’AVE de la novel·la. Vaig presenciar una cosa sorprenent, que no sabia que existís, per edat. Ara és una escena central de la novel·la: entren un grup de joves, molt accelerats, plens de begudes, potser de més substàncies, i un anava amb la cara embenada i les orelles tapades. Quina cosa més estranya. Feien una gresca impressionant. Vaig arribar a entendre que era un acomiadament de solter. Embarcaven el solter a Atocha, i ell no sabia on anava. I a Sants els recollia una limusina. Cony, això està organitzat. I vaig veure que hi ha tota una indústria entorn d’això. Amb ofertes de prostitució. Et pots despertar i trobar-te que dues mosses d’esquadra et detenen. I resulta que són actrius que fan número lèsbic i acabes en una piscina amb filipines. És ple de webs que te’n donen el preu. Per mi això et dóna la idea del desconcert de la societat actual. No sabem quins valors pugen i quins baixen.

El món dels negocis el coneixeu força. Sou, per exemple, director de la revista de Foment del Treball.
—Fa dos anys, que ho sóc. És una revista d’idees i cultura, trimestral, que fem en castellà i català. Que es llegeix en el món econòmic. El número que ve serà sobre la Revolució Russa, que és el centenari. No farem una revista antisistema. Entre altres coses, perquè jo no la dirigiria, aleshores. Hem fet la il·lustració i el liberalisme.

I també heu col·laborat amb la FAES.
—La FAES és una cosa curiosa. Algunes vegades em critiquen el que dic sobre Catalunya i es vincula a la FAES. No. Jo a la FAES sempre hi he seguit els temes de política internacional, perquè hi he escrit molt. No s’és de la FAES. La FAES et convida a participar-hi a porta tancada. I et quedaries sorprès de la quantitat de gent socialdemòcrata, o convergent, que hi és convidada. S’ha inspirat en el sistema americà, i et mantenen la confidencialitat: no utilitzen políticament la teva assistència. I et paguen una petita dieta, cosa que està bé perquè ara tothom vol que es faci gratis. Ara, però, la FAES s’ha deslligat del PP i s’ha convertit en un instrument d’Aznar i jo ja no en sé res. Aznar està en una posició molt negativa. Molt dretanitzada. I això a la FAES no li farà gaire bé.

Vau tenir-hi un punt de connexió, amb Aznar, i sembla com si ara ja no.
—Sí. Però potser ell ja era així com et dic i per pragmatisme… Mira les seves connexions internacionals, que és on fa els diners. És Murdoch, l’home que ha defensat el Brexit, i que a la seva televisió, Fox News, ha defensat el Trump. I el seu gran amic és Benjamin Netanyahu. Jo sóc pro-Israel cent per cent, però la política dels assentaments és una cosa que no té sentit. I és agressiu.

A la FAES ja no hi aneu, doncs.
—No.

Hi ha gent que era abstencionista i el procés els ha portat a votar. Ara no deveu tenir partit.
—No. No en tinc. I si se m’acudís votar al PP, un partit amb la Camacho, Fernández Díaz i Albiol, ja m’explicaràs tu. Al final voto el mal menor en cada moment.

No sabia que tinguéssiu Futuro Estratégico SL. Què és això? Un think tank?
—No. Ho hauria pogut ser, un think tank, però ara ja ni existeix. Era una societat perquè en un moment determinat, no com ara, vaig tenir un cert nivell d’ingressos i em va anar bé. I algunes persones estaven interessades a fer anàlisi, prospectiva i futurologia, que sempre m’han interessat molt.

Us he llegit el darrer article a El País. En trec la conclusió que creieu que Mas va vehicular el descontentament de les retallades cap a l’independentisme. És això?
—No. No és això. Jo dic que ell va fer unes retallades que tenien un sentit liberal, però que eren mal fetes. Va afectar serveis socials. Va crear descontentament, perquè recordeu que va haver de sortir del parlament amb helicòpter. Hi havia una amalgama de descontentaments, i un era el sentiment de ser maltractats per Espanya. Però hi havia molts més factors. I això li va donar l’empenta multitudinària. Crec que l’estratègia va ser precipitada i improvisada. Jo no sóc independentista. Sóc del catalanisme clàssic. Si volien fer independentisme, no ho han fet bé. On són els grans intel·lectuals de l’independentisme. El jutge Vidal? Marc Àlvaro?

Carles Boix. Un liberal que us recomano.
—No el conec. Em sona.

Vivim l’èxit de l’independentisme tranquil, en expressió del vostre recordat bon amic Ramon Barnils?
—Èxit? Serà èxit si ho aconsegueixen.

Acceptaríeu un resultat en el referèndum?
—Si fos legal, votaria que no, i n’acceptaria el resultat. És clar.

I fos és unilateral?
—No aniria a votar. Qui l’acceptaria un resultat aleshores? Va contra la llei.

Creieu que Madrid juga bé les seves cartes?
—Madrid és molt barrejat. Mediàticament, a Madrid no hi ha una dreta raonable. No únicament sobre el tema de Catalunya. Les tertúlies s’han imposat, amb personatges pocs madurs, que volen destacar. És una errada considerable. Si el portaveu del Rajoy és Paco Marhuenda, escolta. Rajoy és un home que no entén, ni vol entendre, la connexió entre món mediàtic i polític. Ell és un conservador molt a l’antiga. Té un nas especial i un coneixement de les estructures de l’estat.

La independència ens pot dur a una societat oberta, i molt més liberal que l’actual?
—No crec que Popper fos partidari de generar un canvi polític al marge de la llei. La societat oberta es basa en pluralisme i estat de dret. Si hi ha un ordre constitucional, dubto que els grans liberals, Popper, Hayek, ho veiessin bé. Això ho he viscut. Quan vaig tornar de Londres vaig conèixer en Prenafeta. Volia que anés a El Observador. I un dia me’l trobo a la llibreria Central. ‘He pensat que el catalanisme hauria d’entrar en connexió conceptual amb el liberalisme’, li dic. I li vaig passar una llista d’autors, que es va llegir amb molt d’interès. I és quan es va fer Catalunya Oberta. En sóc un dels fundadors i patró. Vaig deixar-ho pel tema nacional. Per això es va dir Catalunya Oberta. Pel Popper. I, amb perdó, el nom l’hi vaig posar jo.

Mentre parlem jutgen Mas, Ortega i Rigau. Us sembla bé?
—Si es contravé la llei, què vols? A part que si la independència és tan immediata, i tot està tan apamat, no sé per què en Mas es preocupa que l’inhabilitin. Què li ha d’importar, si d’aquí a dos dies tindrem un altre estat? Jo crec que ells han jugat malament les cartes, i han portat una causa legítima com la independència de Catalunya als tribunals. Els testimonis de dimarts eren molt confusos. Uns que sí, uns altres que no.

El 9-N només era una pregunta consultiva. I ara els jutgen?
—Això no és estratègia, és aplicació de la llei. Si tu atropelles una persona amb el cotxe, la policia hi intervindrà. I el jutge dictaminarà. I alerta amb la sentència, i que no passi res. Crec que s’ha precipitat molt. No s’ha fet bé. En Mas no és un bon líder. No té aquella astúcia i aquella capacitat que tenia Jordi Pujol. També hi ha afectat al cas Pujol.

Puigdemont no us acaba d’agradar, he vist.
—Crec que és un aficionat. Puigdemont és un aficionat. Que hi creu, que segurament actua de manera noble, però és un aficionat. No és un home per a portar una societat complexa, i molt plural, com Catalunya. Amb unes dinàmiques econòmiques potentíssimes. No el veig per això, ni per a dialogar amb l’estat, si és que volgués. I això d’Europa ha estat un ridícul.

Doncs a Politico al·lucinaven amb els polítics espanyols.
—Jo te’n podria citar vint que diuen el contrari. Un dels errors de l’independentisme ha estat creure, o fer creure, que era possible que Catalunya marxés d’Espanya sense marxar de la UE. Això va calar durant un temps. Merkel no deixarà que expulsin Catalunya de la UE. Doncs Catalunya no és part de la UE, ho és d’Espanya, que sí que forma part de la UE. Si te’n vas d’Espanya te’n vas de la UE.

Espanya també haurà de marxar. Perquè deixa de ser Espanya. Neixen dos estats diferents.
—Sí que és Espanya. Perquè Espanya ha complert els tràmits d’entrada a la UE. La constitució continua vigent. Tots els tractats acordats, vigents.

Teniu fans independentistes, com Bernat Dedéu i companyia.
—Millor. És el cas de Ramon Barnils: discrepàvem, si vols amb estridència, per la confiança, però al final parlàvem de Churchill i literatura.

Coses noves en literatura que us interessin?
—Amb els anys, t’adones que no has llegit res. De jove et pensaves que ho havies llegit tot. I no. I la veritat és que t’arribes a posar nerviós. Si hagués d’escollir entre llegir i escriure, em sembla que triaria escriure. Puc passar tot el dia llegint, però no tot el dia escrivint. Estic amb els clàssics grecs i llatins. Estic amb Cató el Vell. Tenir la Bernat Metge és una lliçó constant de llenguatge culte, amb grans traductors. L’altre dia mirava unes coses de la guerra del Peloponès. I la definició que fa de la demagògia és perfectament aplicable a Trump.

Aquest article que llegiu es publica gràcies als subscriptors voluntaris, que amb el seu suport econòmic i periodístic són la clau perquè VilaWeb us arribi cada dia. Si podeu contribuir amb una petita quota a fer de VilaWeb un mitjà encara més independent i de més qualitat, us demanem que us apunteu clicant ací.