I València va celebrar el 9 d’Octubre, malgrat tot

  • Les agressions ultres contra els manifestants del 9 d’Octubre, amb la complicitat de la policia espanyola, no aturen la marxa, que es converteix en un clam per la democràcia

VilaWeb
Núria Cadenes
10.10.2017 - 02:00
Actualització: 05.10.2018 - 15:42

La manifestació del 9 d’Octubre tenia per lema, enguany ‘Sí al valencià’. La sortida prevista, com és tradicional, a la plaça de Sant Agustí, a València. Però a les cinc de la vesprada la plaça no semblava gens preocupada per la llengua. Ni per res. Grups amb banderes espanyoles, mirades agressives. Si passaves per allà sense saber res del dia ni de l’hora ni de res, difícilment hauries pogut entendre què hi feien, aquella gent. Ni què volien. Per què semblaven tan enfadats. Encara contra ningú.

Hi ha alguns guàrdies municipals. Alguns. Com si no hi fossin. D’ací a poca estona, seran substituïts per policies espanyols, dels antiavalots. Amb idèntic resultat.

Si algú hagués pogut filmar, des d’un balcó, els moviments de la plaça, durant tota l’estona que ens han mantingut allà, a mercè de la violència feixista, i els passés després a càmera ràpida, es veuria perfectament fins a quin punt les forces policíaques han permès que els rebentadors prenguessin la plaça, amenacessin els manifestants, que arribessin a l’agressió. Aquesta és la qüestió, al capdavall. Ho comentarà minuts després, amb afuada serenitat, un veterà dels anys foscos de l’anticatalanisme: ‘La manifestació legal és la nostra. Ells tenen l’obligació d’aïllar els violents i permetre que ens expressem. Per què no ho fan?’

Pocs minuts abans de les sis, la plaça ha quedat copada pels que criden vivaspaña. Aquell amb una forca. L’altre amb els tatuatges als dits: ‘Hate’, hi diu. No cal que ho juris. La intenció ja fa estona que ha quedat clara: que no es faci la manifestació. Perquè joderos, que esto es españa. I perquè llamad a los mossos, ahora, a los mossos. I Puigdemont a la prisión. Això, sobretot. Tota la ràbia que han acumulat pel procés que viu el Principat, l’escupen ara a València. Amb la complicitat de la policia. Que deixa fer. I que, quan un grup dels violents s’abraona contra els qui han quedat aïllats davant la porta de l’església, com qui reclama inútilment sagrera (perquè, a València, les monges saluden els qui branden forques), quan s’hi abraonen a cops de pal i puntades de peu i la forca, es tomben amb les porres contra els agredits. A por ellos, oe.

Però la manifestació es manté
Aquesta és la notícia: que ho tenien tot per a rebentar-ho tot i que no ho han fet. Que no ho han pogut fer. Que, al capdavall, tot just si han aconseguit convocar un parell de centenars de persones. Violentes, sí: però tot just un parell de centenars. I que les pancartes han saltat els bruels i s’han anat col·locant més endavant, en el camí cap a l’estació del Nord. Per WhatsApp, telèfon, amb gestos, ha anat corrent l’avís: avancem, la ‘mani’ es fa.

I s’ha fet.

A la capçalera, representants de totes les entitats, partits i sindicats que convocaven. Els dolçainers. La determinació. Malgrat tot.

Alguns exaltats amb banderes espanyoles. Criden des de fora. N’hi ha que es fiquen dins la marxa. Esperen, probablement, que algú els en tregui a empentes. Cosa que no passa. ‘És una de les diferències’, comentarà després aquell vell activista. I tornarà a tenir raó.

A la plaça de Sant Agustí, però, mentrestant, la policia ha permès que els rebentaires envoltessin un grup de manifestants que no hem pogut fer cap a l’estació. Tanta estona com voldran, ens hi tindran, allà. De tant en tant, hi ha empentes. Alguna corredissa. Cops. La policia apunta sempre en la mateixa direcció. I no és la dels provocadors.

Quan decideixen que ja n’hi ha prou, obren un corredor. Deixen que els rebentaires avancin frec a frec amb els manifestants. Per què no fan que hi hagi més distància, per què no han creat aquesta espècie de corredor fins ara, són preguntes que queden a l’aire. De tant en tant algun dels violents s’acosta més, una empenta, un cop de pal de bandera espanyola, aquella mena d’insults. N’hi ha que estan fora de si. Colpegen un noi que protegia uns amics, més joves. Els cabells brillants, negre. Serra les dents. S’empassa la impotència. No és hora de deixar-la sortir, ara. Contenció. Avancem. Instintivament, li agafes l’espatlla: ‘Tranquil’. ‘Es que me han dado. Duele’. ‘No els miris’. ‘No’.

I ja entrem al carrer de Colom. Continuen xisclant. Quan la manifestació els respon amb un unànime ‘Solidaritat amb el poble català’, enfolleixen. Un home gran se m’acosta. Ens coneixem de fa anys. Duu la gorra d’anar pel carrer, el cos menut, el gest calmat i, enmig dels bramuls, els assenyala i diu, sense alçar la veu: ‘Açò és espanya’.

Quan volen, els frenen
Mentrestant, van avisant que es modifica el final de la manifestació: el Parterre és ple de violents alçant els braços i preparats per atacar qui sigui que se’ls posi davant. I es fa cap a la plaça d’Amèrica.

En algun moment, si es té esme d’alçar-se de puntetes, des d’aquest carrer de Colom astorat dels insults es pot veure que, malgrat tot, hi ha hagut manifestació. I que, també malgrat tot, ha aplegat milers de persones. Algun dia bé caldrà fer-los, a totes, un reconeixement.

Abans d’arribar a la plaça d’Amèrica, i passat el parterre, hi ha la cruïlla de la Porta de la Mar. La mena d’arc de triomf. La creu. I, ara sí, la policia espanyola ha decidit que aturarà el parell de centenars de tumultuaris que han dut a posta la tensió a la celebració del 9 d’Octubre. Ara sí. Finalment.

Un cop han frenat els violents, la manifestació recorre les darreres desenes de metres, arriba a les escales del pont, s’estenen les pancartes, es fa un parlament i sona la Muixeranga. Una de les més emotives que s’hagin sentit mai.

I és clar que en resta una sensació estranya, després d’aquest 9 d’Octubre a València. I la gent es mira i s’abraça i es fan grups per tornar a casa acompanyats i els missatges bullen entre els amics: ‘Esteu bé?’ Però també és cert que aquesta vegada no han aconseguit aturar a cops l’expressió democràtica de les idees. I és un canvi substancial. Fonamental. I significatiu.

Al capdavall, tal com ens dirà, pràcticament a peu d’escala, Toni Gisbert, secretari d’Acció Cultural del País Valencià (ACPV), ‘el fet més destacable és que la manifestació de la Comissió 9 d’Octubre s’ha fet, perquè representa la majoria de la societat valenciana, que és la que mira al futur i que ja s’ha cansat que el govern d’Espanya utilitze cortines de fum per continuar menyspreant i discriminant els valencians’. Al seu costat, Vicent Moreno, president d’Escola Valenciana, ho rebla: ‘Ells s’han activat ara, però nosaltres estem actius sempre. Seguirem!’

Quan, ja tornant cap a casa, seguint per Twitter i per tot arreu les notícies del que hem viscut a València, algú en llegeix un que lamentava que tornem a les foscúries dels anys vuitanta, quan la dreta espanyolista i violenta va estendre un domini de por pels carrers de la ciutat, Pepa Alòs, activista d’ACPV, salta de seguida: ‘Hi ha una diferència, i és molt important: nosaltres hem avançat moltíssim.’ Fa una pausa i ho resumeix en una frase: ‘Vull dir que, avui, ells eren pocs: hi eren tots els que són. Nosaltres en som més: i a la manifestació no hi érem tots els que som.’

VilaWeb
VilaWeb
VilaWeb
VilaWeb
VilaWeb
VilaWeb
VilaWeb
VilaWeb
VilaWeb
VilaWeb
VilaWeb
VilaWeb
Porta de la Mar

 

Recomanem

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 75€ l'any