Vacances: desconnectar o connectar?

Cada any, quan esclata l’estiu i tornen a omplir-se les converses passatgeres de frases com ara “vacances, per fi podré desconnectar” o bé “marxarem uns dies al Pirineu, allà sí que desconnectes de tot”, confirmo que ens equivoquem de totes totes amb els conceptes ‘connectar’ i ‘desconnectar’. Socialment, ha cristal·litzat la idea que aturar la rutina i no anar a la feina, sigui per marxar fora o bé senzillament per quedar-nos a casa, significa entrar en estat de desconnexió. Personalment, penso que tot plegat és ben bé al contrari, però la meva concepció d’aquests dos pensaments és, tal vegada, més difícil d’assumir perquè implica saber-nos empresonats, esclaus del sistema. Per mi, aturar l’activitat laboral i marxar de vacances o de cap de setmana no significa anar a desconnectar, sinó a connectar. Matiso: significa que existeix la tendra possibilitat, si les circumstàncies i el nostre coco ho permeten, de tornar a connectar amb nosaltres mateixos. Però potser hauria de començar el meu argument al revés, perquè si començo explicant què vol dir per mi connectar, cal que abans deixi clar que considero que quan vivim desconnectats és mentre treballem, mentre ens sotmetem al ritme rutinari, tediós i asfixiant d’un llarg seguit d’obligacions que complim perquè no podem o no sabem com lliurar-nos-en. És a dir, que al meu entendre, vivim desconnectats la gran part del nostre temps, dels nostres dies.

Ja fa temps, vaig llegir el llibre Connectar, de Kae Tempest. Un assaig lúcid sobre el poder de la connexió creativa com a antídot contra la inacció i l’estancament. I em valgui la redundància per dir que vaig connectar totalment amb l’assaig perquè compartim moltíssims punts de vista sobre l’assumpte. Tempest ens explica amb una frase meravellosa el que jo provo de dir-vos més matusserament: “La insensibilitat o desconnexió és l’absència dels veritables sentiments. És mantenir una atenció superficial respecte el que sigui que està passant i, alhora, ser en un altre lloc. Estar tan consumit per les preocupacions diàries que els esdeveniments reals i quotidians passen desapercebuts o són tan insuportablement precisos que poden arribar a considerar-se una amenaça per a la nostra vida quan els experimentem en un hiperrealista primer pla.”

Si, com jo, compreu la seva afirmació, queda clar que utilitzem els conceptes ‘connectar’ i ‘desconnectar’ ben bé a l’inrevés, perquè si la desconnexió és l’absència de sentiments autèntics, així és com vivim sempre mentre no fem vacances. Ara bé, fer vacances no implica automàticament començar a connectar. No és gens fàcil de passar d’un estat a un altre; de fet, és complicadíssim, perquè el nostre estat de desconnexió vital durant l’any, durant tota la vida adulta, és tan profund i el tenim tan integrat que ens costa recordar que més enllà de la feina i la rutina hi ha una vida, hi ha –o hi havia– un nosaltres, un jo, hi ha –o hi havia– una manera d’habitar els dies no necessàriament productivista, ni ansiosa d’assolir objectius mercantilistes o econòmics. I sí, torno a escriure en un article una cosa que dic sovint, la culpa és del capitalisme; és el capitalisme, que ens ha tergiversat els conceptes i per al sistema té tot el sentit del món vendre’ns-ho així: si a partir d’ara comencem a dir: “Marxo de vacances, per fi podré connectar”, més fàcilment alguna cosa ressonarà dins nostre i ens portarà la suspicàcia a la ment, al rostre: un moment… Si ara que marxo de vacances dues tristes setmanes, és quan podré connectar, això vol dir que visc desconnectada sempre, no? La idea sembla innocent, però esdevé perillosa perquè desperta la consciència, perquè trenca l’alienació habitual on ens trobem submergits.

I és la pràctica d’aquestes petites coses, de canviar frases o conceptes enquistats, que ens permetrà, tal vegada, començar a recordar-nos de nosaltres mateixos, i així, i només així, sabent que marxem de vacances per connectar, podrem intentar exercir el dolce far niente sense sentir-nos culpables. No fer res (no fer res productiu o que generi diners) és ara mateix un acte revolucionari perquè suposa una alliberació de l’esclavitud capitalista, una presa de consciència, una sortida de la caverna.

Tant si feu vacances com si no, aquest estiu, si us plau, torneu a connectar. Cerqueu la creativitat que vol només el gaudi, sense esperar resultats. Practiqueu la contemplació, badeu, perdeu-vos sense el telèfon mòbil, que ningú sàpiga on sou i sense que sapigueu què fan o on són els altres. Llegiu. Feu coses amb les mans: treneu fils, peleu tomàquets d’aquells que tenen gust de tomàquet, quedeu amb amics i xerreu i rieu sense mirar l’hora. Construïu una cabana encara que no sigueu infants, colliu flors i feu-vos-en un collaret, rescateu l’antiga càmera de fotografies analògiques i dispareu sense veure en una pantalla què acabeu de retratar. Respireu i feu-ho tot sense pressa. Connecteu, perquè després, necessàriament i inevitablement, tornareu a la desconnexió, a l’anestèsia; però si abans heu pogut ser conscients de què suposa retrobar-vos tot reconnectant, el sistema us pesarà una mica menys i sereu, qui sap, una mica més lliures, una mica més feliços.