El periodisme que l'actualitat necessita

Aquest 2020 és un any de canvis arreu del món, i nosaltres us volem ajudar a entendre'ls. En temps de crisi, el periodisme compromès és més important que mai i el vostre suport és l'únic que pot assegurar la continuïtat de VilaWeb.
Si ho vols i ho pots fer, col·labora amb VilaWeb.

No són els genets de l’Apocalipsi de la llengua catalana, com suggereixen tant els detractors que els titllen de pessimistes exagerats com els qui, lloant-los, fan veure que en reprodueixen una radicalitat visceral que ells, en realitat, no prediquen. Allò que diuen és greu i preocupant, però són precisos, realistes i durs. La lingüista Carme Junyent i els filòlegs Josep Murgades i Jordi Badia van radiografiar dijous proppassat a l’Institut d’Estudis Catalans la situació del català per a desmentir els diagnòstics que diuen que va tot bé. I van alertar que, més aviat, la situació fa molt mala espina. ‘El català es troba en perill d’extinció.’

Fa quaranta anys, la revista de llengua i literatura Els Marges va publicar l’editorial ‘Una nació sense estat, un poble sense llengua’, que deu ser, juntament amb el manifest Koiné, l’escrit sobre la qüestió lingüística que ha aixecat més polseguera a Catalunya després de la dictadura. El manifest, nom amb què s’hi ha referit sempre tothom, feia una relació dels actes de repressió franquista contra el català i de la resta de causes que havien conduït la nostra societat del monolingüisme a un bilingüisme, causa, deien, de la situació precària del català. I hi preveien que, sense mesures que ho revertissin, el castellà podia acabar substituint el català.

D’aleshores ençà, les mateixes institucions que han de vetllar per la llengua han arraconat el ‘pessimisme’ sociolingüístic, el retrat cruíssim d’aquells primers signants, tal volta perquè si la gent fes cas de l’exposició científica i acurada dels riscs que corre el català, es trobarien obligades a posar-hi remei, en lloc de somriure d’orella a orella i presumir, cofois, que el català viu un moment ben dolç. Per a recordar aquell famós manifest (‘celebrar’ fa de mal dir), Murgades ha escrit un nou editorial: ‘Objecció de llengua’.

Hi explica que som els parlants el darrer mur de contenció per a frenar el procés de substitució del català, i per això proposa que, tal com no es presentaven al servei militar aquells joves que ara fa un parell de dècades van aconseguir que deixés de ser obligatori, fem una cosa semblant i no cedim en l’ús del català. Però aquesta vegada el ressò ha estat molt feble, almenys si ho comparem amb el primer. Per això el Col·lectiu Pere Quart va tenir la idea de convidar l’autor d’aquest text, Junyent i Badia perquè en parlessin, en una taula que van moderar Montserrat Franquesa i Antoni Isarch, membres del col·lectiu.

Repassem-ne la seqüència. La tongada d’intervencions comença amb la demanda d’una posició inicial sobre el manifest, però és tan evident que tots hi són fonamentalment favorables, que, més aviat, s’encarreguen de compartir-ne el contingut per enriquir-lo. Badia, didàctic, se centra en el deteriorament de la qualitat lingüística. Junyent, contundent, demostra que n’és, de fosc, allò que s’albira i per què. I Murgades, vehement, reparteix a tort i a dret, es defensa de les crítiques i resumeix el manifest. Cap dels tres no té pèls a la llengua, i critiquen allò que creuen que han de criticar.

Badia elogia el manifest perquè li ha servit per a ordenar-se les idees de política i de llengua, i no endarrereix ni un segon l’aparició de la polèmica: ‘Avui, quan parlem de política en aquest país, hem d’esmentar la independència.’ Diu que hi ha el risc de ‘guanyar un estat i perdre una nació’ si la política es desentén de la llengua. I dibuixa un mapa: d’una banda, hi ha els qui es pensen que no hi ha conflicte lingüístic. I a l’altra, els qui creuen que ni la independència no ens salvaria. ‘I al mig hi ha una meitat passiva que va fent sense preocupar-se’n gaire.’  Entre aquests, segons que diu, els qui parlen català cometen dos errors.

Dos errors que són nocius perquè, estesos i normalitzats, condueixen a l’extinció de la llengua. El primer, canviar de català a castellà en una conversa quan l’interlocutor parla castellà. El segon, fer servir un català ‘esparracat’. És a dir, un català víctima de la degradació, que segons Badia no és pas igual que evolució. Ho aclareix perquè molta gent li diu que els canvis que ell lamenta es deuen a l’evolució natural de la llengua. ‘Una llengua ocupada no evoluciona, canvia perquè és absorbida’, i després enumera interferències del castellà que ens passen desapercebudes. Canvis molt petits però que ‘suplanten els nostres trets propis’. A partir del segle XVI, explica, els castellanismes que adopta el català comencen a superar els que li pertoquen per veïnatge.

Junyent és lapidària des de bon començament. Han passat quaranta anys d’ençà del manifest dels Marges ‘i no sé quin element pot impedir-nos de veure que el català és una llengua en risc d’extinció’. Explica la mà de crítiques que van haver de suportar els signants del manifest –’moltes, del PSUC’– i recorda que en un acte que es va fer vint anys més tard per homenatjar-lo, quatre dels signants originals se’n van desdir. Però s’afanya a anar encara més al gra, encarant-se a l’oficialisme que renega de les dades. En al·lusions al IEC, es demana per què no comparteixen la constatació de la gravetat del cas. ‘Les dades són d’ells’ i, ‘des del manifest dels Marges, no hem parat de recular. En termes absoluts, en termes relatius… i en qualitat de llengua, si és que en volem dir així.’

‘Per què davant d’una cosa que és tan evident ens entestem a dir que la immersió és un model d’èxit’ i tot d’imprecisions que ens allunyen de calibrar bé el problema? Aquest és, segons Junyent, el gran error, que no sap si atribuir més als polítics o als parlants. ‘Ens pot anar molt bé queixar-nos de tot allò que ens fan, i em sap greu dir-ho així, però qui s’està carregant la llengua som nosaltres, amb el nostre comportament lingüístic i amb la nostra indiferència. La responsabilitat la tenim nosaltres.’ I cita Frederic Mistral: ‘Quan un poble és esclavitzat, si conserva la llengua és com si tingués les claus de la presó.’

El torn de Murgades és el més elèctric. Emmarca la memòria del manifest a la decepció que va venir després de la mort del dictador, quan tot de gent va començar a adonar-se que les coses no havien canviat, tampoc en l’esfera lingüística, i va ser llavors que van decidir, als Marges, escriure el manifest. ‘Em van arribar a dir que si [Pujol, se sobreentén] havia guanyat les primeres eleccions’ havia estat perquè molts catalans van prendre consciència a partir del manifest. ‘Va tenir molt ressò i vam ser objecte de crítiques virulentes. Les que han rebut la gent de Koiné no són res en comparació amb les que vam rebre nosaltres: racistes, lerrouxistes… Encara no ens van dir supremacistes perquè el terme no estava de moda.’

L’autor de l’editorial també fa desmentiments. ‘Ens deien que profetitzàvem la desaparició del català. No és cert. Nosaltres no som profetes, només filòlegs. Mai no vam fer prediccions i molt menys numèriques.’ Però el seu diagnòstic també és molt greu. ‘Assistim a la nativització de la llengua castellana a Catalunya. És a dir, una llengua imposada des de dalt, a sang i a foc, ara és la cosa més natural del món perquè un gran gruix de la població catalana és ja espontàniament hispanòfona.’ I per això defensa allò que diu al nou editorial: fer objecció de consciència. Parlar sempre català i canviar només quan ens convingui. ‘Bé que molts dels polítics catalans que abans se’n deia “botiflers” i ara se’n diu “del 155” no tenen cap empatx de passar-se al català quan els convé.’ ‘No demanem pas de renunciar a res, només proposem de servir-nos-en a conveniència. Amb el benentès que la conveniència és, siguem independentistes o unionistes, que continuem fent ús de la llengua secular.’

Això és discriminatori? Sí. Murgades no se n’amaga. Però és que ‘discriminar vol dir destriar, categoritzar, jerarquitzar. L’antònim és integració. I no hi ha integració sense discriminació, i a l’inrevés. Tal com Fuster deia que “tota política que no fem nosaltres serà feta contra nosaltres”, “tota discriminació lingüística que no sigui feta en favor de la llengua del país, serà feta en contra d’aquesta”.’ La discriminació no és injusta, doncs. Ho és la repressió, que vol dir ‘exclusió i proscripció’, i aquí nosaltres no demanem això, demanem discriminació, és a dir integració. I acaba subscrivint Junyent. ‘Com Gramsci, pessimista en l’intel·lecte i optimista en la voluntat. Hem de bregar perquè la llengua no es deteriori com breguem perquè no sigui substituïda.’ No sap si ens en sortirem.’ De moment, els qui no se n’han sortit són els espanyols, després de tres segles d’intentar esborrar-nos.’

Corregir els parlants per evitar el deteriorament

Aquí la més ferma és Junyent. Explica que, a diferència de moltes llengües que es troben en via de substitució, aquí tenim la fortuna que la gent vol aprendre el català. I, aprofitant i esmentant la presència entre el públic de Josep Maria Virgili, filòleg i piulaire que s’ha fet cèlebre a Twitter per corregir els seus seguidors amb un català molt genuí,  deixa caure: ‘En això, em relaxaria.’ I afegeix: ‘Si quan tenim converses en altres llengües ens van interrompent i ens van corregint contínuament, m’agradaria veure quina cara hi fem. A uns ens semblarà molt bé perquè volem aprendre la llengua, però a uns altres potser ens semblarà que ens obstaculitzen la nostra vida social, que ens fan sentir malament, i llavors diran “Ah, molt bé, si això ens ha de fer sentir malament, ho deixem córrer”.’ La lingüista diu que hem de sobreviure al període que molta gent parli malament la llengua perquè l’acabin parlant bé.

L’espinosa qüestió política

Ben sovint, les crítiques a la visió pessimista de la llengua suggereixen que els qui la tenen són independentistes fervents que cerquen un context terrífic per a adduir més arguments. Tanmateix, escoltant Badia, Junyent i Murgades es pot veure això no és cert i fins i tot unes certes dinàmiques independentistes són objecte dels dards de tots tres. Junyent diu: ‘Podria fer una predicció moderada: d’aquí a cinquanta anys entrarem en fase irreversible; vint, si fos més contundent. […] Ja no sé a qui cal apel·lar. Jo no tinc gens de fe ni en la política lingüística ni en els polítics. Nosaltres som qui ho hem de tenir clar.’ I rebla: ‘La independència es pot aconseguir en qualsevol moment. Si la llengua es perd, ja està.’

Badia vol que cerquem allò que ell anomena sobirania lingüística. Es demana si per a salvar la llengua cal un estat. I es respon que sí. Però, n’hi ha prou amb un estat? No. ‘L’estat ha de lluitar activament i desacomplexada en favor del català.’ I proposa que en el nou estat sigui la llengua nacional, és a dir, de tot allò que és públic, tant de titularitat estatal com de titularitat privada –com ara internet. Tot plegat amb l’objectiu que el català esdevingui la llengua necessària. ‘Però mentre no siguem independents, les administracions hi han de fer més que no hi fan’, afegeix.

El qui més recursos hi esmerça és Josep Murgades, que d’entrada ja enllaça amb una opinió que ha expressat sovint Junyent. No cal que el català sigui la llengua oficial. Senzillament, que sigui la del país. ‘Enlloc no consta que l’anglès sigui l’única llengua oficial dels EUA. La constitució és escrita en anglès, i punt.’ En el cas que aconseguíssim un estat no podríem fer als espanyols allò que ells han fet amb nosaltres.  I afegeix: ‘Sembla que tothom estigui abduït per la idea de la independència. Nosaltres som filòlegs. I de la mateixa manera que no fem profecies, tampoc no ens dediquem a dictar fórmules polítiques per a la salvació de la pàtria. Lluitem per la llengua, que és el que podem fer. Per la llengua, per la literatura, per la personalitat cultural d’aquest país, que hauria de poder prosperar al marge de si continuem a l’estat espanyol o de si s’aconseguia aquesta hipotètica independència.’ I acaba titllant de messianista la idea de ‘creure que quan tinguem un estat tot seran flors i violes i romaní.’

Vegeu el vídeo de la conferència ací:

Fes-te'n subscriptor i construeix amb VilaWeb25 el diari nou que els Països Catalans necessiten ara.

60€/any | 18€/trimestre
120€/any | 35€/trimestre

Si no pots, o no vols, fer-te'n subscriptor, ara també ens pots ajudar fent una donació única.