L’unionisme, desconcertat, fuig

  • «La desorientació de l'unionisme en aquest moment és ben palesa. I mentrestant l'independentisme creix i reprèn sensacions positives al carrer, dins el Principat però també fora»

VilaWeb

Inés Arrimadas abandonarà el Parlament de Catalunya per instal·lar-se a Madrid. No fa pas tants dies, en una amable entrevista televisiva, deia que el seu projecte vital era ser presidenta de la Generalitat, tot i que en la mateixa frase reconeixia que n’hi havia per temps. Però ara, de sobte, abandona els seus votants, tots aquells que la veien com la dona forta que els havia de defensar del malvat independentisme. Els saltirons de la nit electoral ja són molt lluny i sembla que finalment ha entès que no era la llei electoral la culpable del seu fracàs, sinó la voluntat de la ciutadania.

Però Arrimadas no se’n va tota sola. Abans d’ella ja va fugir el diputat Albiol, després de deixar el PP a un pas de l’extraparlamentarisme. I la diputada Levy. Provaran de continuar cobrant de la política en unes altres posicions i en uns altres territoris. Com provaran de tornar a manar Sánchez i Borrell, desallotjats de la Moncloa per l’independentisme. Rajoy i Santamaría, els seus predecessors en el càrrec i en la pena, ara per ara, sembla que s’ho miren de casa estant. Però la llista impressiona. Déu n’hi do quanta gent que ja s’ha estavellat contra el mur.

L’unionisme tenia un full de ruta que va fracassar. Consistia a guanyar les eleccions del 21-D, fer presidenta Inés Arrimadas i tapar l’existència de l’independentisme amb la seua potent màquina mediàtica. El projecte es va estavellar contra les urnes i ara, tal com es pot veure, ja no saben què fer. Només confien que l’independentisme es trencarà tot sol, és a dir, confien en els errors dels polítics sobiranistes. I això és així perquè no entenen la força i la primacia del carrer en la política catalana, un paràmetre absolutament allunyat de la seua manera de fer. Per a ells el carrer és una massa de votants a manipular amb plans fotogràfics curts, amagant imatges o fabricant una escenografia incòmoda i un relat a mida. No ho sé, si la tècnica els servirà per a anar tirant a Espanya, però és ben evident que ací no funciona. Les fotografies de context, no pas en pla curt, del numeret de Ciutadans a la Casa de la República fan riure. A Espanya les televisions amaguen el judici per procurar que no siga tan evident que no tenen cap prova per a acusar de res. I el monarca, com si fos un emir d’una d’aquestes dictadures àrabs que tant s’estima, es troba obligat a fer propaganda en el discurs d’inauguració del Mobile, dient que Espanya és una democràcia. Però per poder-ho fer ha de fugir, ell també, del centre de Barcelona.

Amb tot plegat, la desorientació de l’unionisme en aquest moment és ben palesa. I mentrestant l’independentisme creix i reprèn sensacions positives al carrer, dins el Principat però també fora, com es va demostrar ahir amb la magnífica i merescuda protesta contra Pedro Sánchez dels ciutadans de Catalunya Nord. Per cert (i amb això acabe): a Sánchez li hauria de caure la cara de vergonya de posar sobre la tomba de Machado i Azaña una corona de flors amb els colors de la bandera que els va forçar a l’exili. Ni per respectar la història com cal no és valent, aquest pobre home…

Recomanem

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 75€ l'any