Una tragèdia valenciana a les Canàries d’ara fa noranta anys

Vallehermoso, la Gomera, Canàries
Mapa a Google

El cap de setmana passat va fer noranta anys del cop d’estat del general Francisco Franco. El sollevament d’una part de l’exèrcit contra la República va ser la guspira de la guerra del 1936-1939 –amb centenars de milers de víctimes mortals– i, posteriorment, d’una llarga dictadura de quatre dècades –amb un gran nombre de represaliats i d’exiliats. Ja de bon principi, per les característiques geogràfiques i les poques vies d’escapatòria que oferien, les illes van ser els territoris que van sofrir més la fúria dels revoltats.

A Mallorca, per exemple, la revolta militar va triomfar d’entrada i gairebé no hi va haver episodis bèl·lics, tret d’un intent no reeixit de desembarcament republicà. Tot i això, la repressió dels franquistes, associats amb elements de la Falange, de la Guàrdia Civil i de l’Església, va superar tots els límits imaginables de crueltat. L’escriptor conservador parisenc Georges Bernanos (1888-1948), present el 1936 a l’illa, va deixar testimoni dels excessos i els horrors dels vencedors sobre els vençuts en un llibre de referència, Els grans cementiris sota la lluna (1938).

Una cosa molt semblant va passar a les llunyanes illes Canàries. L’arxipèlag africà va veure com la repressió desencadenada pels sediciosos fou ràpida i implacable gràcies a l’aïllament i a l’absència –com a Mallorca– d’un front de guerra obert arran del cop d’estat. En aquest cas, a més, cal tenir present que van ser precisament la base d’operacions de Francisco Franco, com a cap de l’exèrcit en aquest territori apartat, abans de passar al Marroc a dirigir la revolta amb l’avió Dragon Rapide, noliejat pel contrabandista i financer mallorquí Joan March Ordinas. De fet, el 14 de juliol de 1936, a la comandància militar de Santa Cruz de Tenerife, hi va haver el primer intent d’assassinar Franco, protagonitzat majoritàriament per un grup d’anarquistes catalans (Antoni Vidal Arabí, Martí Serarols Tresserra, Antonio i Miguel Tejera i Maria Culí Palou), que no va reeixir.

En totes les illes Canàries, només hi ha documentada una topada armada contra els sediciosos. És l’anomenat Fogueig de Vallehermoso, un poble de la Gomera amb una forta consciència obrera. I, curiosament, alguns dels protagonistes d’aquest episodi històric canari eren d’origen valencià. El 18 de juliol de 1936 al matí, el delegat del govern espanyol a l’illa, el metge Antonio Macía, va informar telefònicament el brigada de la Guàrdia Civil del municipi, Francesc Mas García, del cop d’estat començat pels militars al nord de l’Àfrica. Mas, originari de Càrcer (Ribera Alta), li va respondre que com a cap dels quatre agents del cos armat a Vallehermoso, defensaria el govern republicà legítim al costat de les organitzacions obreres i civils locals.

Una resposta ben diferent va obtenir Macía del cap de la Guàrdia Civil d’Hermigua, el poble del costat, que també era valencià: Josep Soler Boluda va decidir de donar suport a la rebel·lió i va facilitar ràpidament fusells a la Falange local. Just quan desembarcaven les primeres tropes sedicioses per sotmetre la Gomera, el 24 de juliol, Soler es va avançar a l’exèrcit i es va traslladar amb els seus homes d’Hermigua a Vallehermoso per mirar de convèncer el brigada Mas de deposar les armes, sense èxit: “Fent honor a la nostra història i el nostre deure, defensarem la legalitat republicana”, diuen que va dir als revoltats.

Cap a les deu del matí, doncs, va començar un intercanvi de trets entre guàrdies civils i elements armats de tots dos pobles, sense morts, que no es va aturar fins que els atacants van exhaurir les municions i un dels homes de Soler, el corneta Enrique Mir Millán, fou ferit. L’endemà, amb més d’un centenar de militars sobre el terreny, el tinent coronel de la Guàrdia Civil Isidro Cáceres Ponce de León tornava a comminar Mas perquè es posés a les seves ordres. El brigada valencià, davant la superioritat numèrica dels rebels, va acceptar de sotmetre-s’hi només si deixaven en pau i lliure de responsabilitats la gent del poble i els seus agents. Cáceres va acceptar verbalment els termes, però no els va complir formalment: tan bon punt es va rendir, la repressió va ser duríssima a Vallehermoso contra tots els qui s’havien mantingut fidels a la legalitat republicana.

A Mas, l’únic comandament de la guàrdia civil que es va oposar al cop de Franco a les Canàries, el van traslladar ràpidament a Santa Cruz de Tenerife, on fou afusellat el 27 d’agost per un piquet d’execució a la bateria militar del barranc del Hierro. En el mateix consell de guerra sumaríssim, també foren condemnats a mort el president de la Federació Obrera de Vallehermoso, Manuel Quintana, i el batlle accidental del municipi, Ramón Cabrera Bernal, acusats tots plegats d’un “delicte consumat de rebel·lió militar”.

Ben diferent era la versió dels fets de Mas, que en una carta a la família pocs dies abans de morir deia: “Moro amb gran satisfacció, pel deure complert i per la fe cega i l’esperança en el triomf de la legalitat republicana, atès que, com que és de justícia, troba el suport dels qui sofreixen i de Déu nostre senyor. Aquesta carta, guardeu-la amb reserva i no la publiciteu fins que no sigui un fet el triomf del govern.”

I una mica més: Hi va haver més víctimes mortals en la repressió franquista contra el Fogueig de Vallehermoso. El 10 de març de 1937, de resultes d’un consell de guerra, també foren afusellats al barranc del Hierro Juan Medina Herrera, Manuel Méndez Prieto i Nicolás Prieto Ventura, tots tres treballadors afiliats a la Federació Obrera local. I tant la coneguda mestra, feminista i obrerista canària Blanca Ascanio Moreno (1910-1988) –germana del comandant republicà i ideòleg del Partit Comunista espanyol Guillermo Ascanio Moreno– com el seu marit, Francisco González Jaumeandreu (1909-1937), van veure com els commutaven la pena capital a l’últim moment. Amb tot, aquest nét de catalans establerts a les Canàries no va poder aguantar la pressió asfixiant del règim i es va suïcidar.

Recomanació: si us interessa de seguir el rastre de la diàspora catalana, consulteu també el portal Petjada Catalana.

—Què és Com a casa?
—Tots els articles
—Suggeriments per a la secció: marti.crespo@partal.cat