Agafa el cotxe. Tens tres opcions. Anar a l’exili, anar a una presó o anar a un acte de solidaritat amb els represaliats. Així comença una setmana normal dins la nova normalitat que ens volen imposar.

Periòdicament puges a l’exili amb el cotxe o l’avió carregat de records, petons, abraçades, detalls d’arreu de Catalunya, llibres, cartes o productes de la terra per a les persones que se’n van anar per evitar de ser empresonades. Mil cinc-cents quilòmetres lluny de casa, però també lluny de les mans de la repressió espanyola. Lluny de casa i ben a prop de la separació de poders i de la democràcia, mostrant dia sí i dia també que la justícia i la política espanyoles no són homologables a Europa. Lluny de casa i amb la incertesa de saber quan podran tornar, però conscients que només podran fer-ho si hi ha una República lliure constituïda per persones lliures. I, en lloc de preguntar quan poden tornar, pregunten com poden ajudar.

Excepcionalment, pots arribar-te a visitar amigues i gent que admires a la presó quan no interfereixes amb les visites familiars. Després de cinc-cents quilòmetres, pots arribar a Alcalá Meco o Estremera (a Soto del Real encara no ha estat possible). Centres penitenciaris amb els números 1 i 2 per al primer i número 7 per al segon, segons la nomenclatura madrilenya. I, en tots, sales d’espera amb reproduccions de quadres famosos esgrogueïts pel sol, potser una metàfora de la constitució espanyola. Tracte correcte amb els interns i les visites per part dels funcionaris. Cert, però també cert que no compensa el fet d’estar en presons. Presons, totes tres, on hi ha presoneres i presoners polítics que van organitzar un referèndum o van permetre un debat parlamentari. Em pregunto si les altres internes i interns també hi compleixen condemna pel mateix motiu: privats de llibertat per haver reclamat més llibertat.

Cada dia et recorden que ets a la presó no tan sols les altes i nues parets i els barrots a les finestres, sinó també les cues per a fer qualsevol instància o el soroll d’obrir i tancar les portes, que fan federat a tots i cada un dels presos i preses. Coses a les quals no s’acostuma mai ningú. Més de mig dia obligatòriament a la cel·la, per a escriure, reflexionar, enraonar amb la companyia. Sense poder parlar al menjador o mentre es fa cua. Si es vulnera el reglament, hi ha repercussions. Menjars sempre sense aigua, quan en un recent debat frívol en una sobretaula a TV3 indagaven si beure aigua tot menjant engreixava o no.

Alcalá Meco, un nom gairebé tan mític com Carabanchel. Situada a mig camí del poble d’Alcalá de Henares i de Meco, just al costat del campus universitari de la universitat d’Alcalá. Una biblioteca universitària com a edifici més proper a una presó i un camp envoltat de conills. Una ciutat Patrimoni de la Humanitat i lloc natal de Cervantes i una presó privada de drets humans, on quasi no permeten d’entrar llibres. I no tan sols pateixen els llibres, també la comunicació. Locutoris no tancats per a parlar uns escassos quaranta minuts amb amics i familiars acompanyats del rebombori de les altres converses i mitjançant un intèrfon que funciona pitjor que un parell de pots de iogurt lligats amb un cordill.

‘Estremera estremece’ podria ser un bon eslògan turístic. Quan arribes al mig de la típica imatge de la Meseta, el no-res és el que sents. El sociòleg francès Marc Augé parlava dels no-llocs. Estremera seria això. Un no-lloc, una no-llibertat, una no-justícia, una no-separació de poders, una no-democràcia. I a ambdós presidis hi entra un petit bri de llibertat amb els milers de cartes enviades i, poèticament, els llaços grocs de les visites, que, encara que siguin metàl·lics, no sonen a l’arc detector.

Preses i presos que pregunten per l’exili i que interactuen amb les altres preses i presos. Gent condemnada per delictes reals i que es pregunten què hi fan aquests polítics catalans. La mateixa pregunta que ens fem quan mig hemicicle parlamentari ignora el patiment dels familiars represaliats. Represaliats polítics que expliquen que quan tractes amb respecte la gent que no ha rebut mai cap mena de respecte, et guanyes la seva lleialtat. El respecte, te’l guanyes, no l’imposes. Una metàfora indirecta de com Espanya no ha tractat mai Catalunya.

I quan no ets a l’exili ni a la presó, rodant per tot Catalunya en la infinitud d’actes solidaris que es munten arreu. Concerts grocs, sopars grocs, teatre groc… solidaritat groga. Gent que no demana res i ho dóna tot. Persones que has conegut amb les consultes, l’Assemblea, Òmnium o el partit i que et retrobes ara. O bé gent nova que t’acull com un familiar o amic de tota la vida. Gent fantàstica que fa realitat la República en infinitud d’actes i materialitza la dignitat que ens volen prendre. No canvieu mai el vostre compromís. Avui amb els represaliats, demà amb qualsevol altra injustícia.

Així és una setmana estàndard d’un familiar de represaliat. Una setmana normal. Una setmana normal de repressió. Una setmana normal de 155. Una setmana a eradicar.

Si podeu llegir VilaWeb és perquè milers de persones en són subscriptors i fan possible que la feina de la redacció arribe a les vostres pantalles.

Vosaltres podeu unir-vos-hi també i fer, amb el vostre compromís, que aquest diari siga més lliure i independent. Perquè és molt difícil de sostenir un esforç editorial del nivell de VilaWeb, únicament amb la publicitat.

Som un mitjà que demostra que el periodisme és un combat diari per millorar la societat i que està disposat sempre a prendre qualsevol risc per a complir aquest objectiu. Amb rigor, amb qualitat i amb passió. Sense reserves.

Per a vosaltres fer-vos subscriptor és un esforç petit, però creieu-nos quan us diem que per a nosaltres el vostre suport ho és tot.

Vicent Partal
Director de Vilaweb