Dibuix del Mahatma Gandhi en la Marxa de la Sal.

Què fer el 22-D? Jo tornaria a declarar la independència al Parlament de Catalunya. Si tenim majoria absoluta d’escons, hi tornaria. Una segona DUI, amb tota la calma, i per deixar les coses clares. No fos cas que el govern Puigdemont fos republicà, i el govern a l’interior, no.  Un nou govern,  i simplement autonomista? Seria l’horror. Un pas enrere a evitar. En canvi, tornes a fer DUI, i tot Déu republicà.

La culpa d’aquest punt de vista no és meva, sinó de Gandhi. El senyor Gandhi. És ell que m’ha convençut. Perquè jo no tenia pas aquesta idea. Però ell és l’home que, no sé si a posta o per casualitat, marca l’estratègia del govern català fins a uns límits insultants. Són, sembla, gandhians sense remei. Els paral·lelismes entre els uns i els altres són gairebé pornogràfics. No saps què fer aquests dies? Llegeix Gandhi i sabràs els possibles passos de Puigdemont. Enmig de la boira, Gandhi.

Què fer l’endemà de les eleccions del 22-D? Doncs seguir la tàctica gandhiana, sempre guanyadora, i estudiada a bastament.

Sabem que la tàctica gandhiana de la no-violència és un model que, fins a cert grau, depèn de la simpatia dels mitjans de comunicació. De fet, Gandhi va triomfar perquè un vell amic seu s’havia convertit en un reeixit periodista britànic. Ell el va enlairar a les portades. La frase ‘el món ens mira’ ve d’aquí. Gandhi necessitava la premsa. Tant ell com l’independentisme català fan servir una tàctica pensada per desencadenar un contrast moral a ulls del món. Es vol despullar la violència de l’ordre polític establert i demostrar que fins i tot quan davant hi té una banda de pacífics idealistes, les forces de l’ordre no dubtaran a fer servir la brutalitat física. Això és l’1 d’octubre: iaies catalanes votant, policies pegant i el món veient-ho. Amb Gandhi, el model era el mateix: iaies índies fent sal, policies pegant i el món mirant-s’ho. Tant Gandhi com els independentistes esperen que, gràcies als mitjans de comunicació, el món ho vegi i reaccioni. L’1-O, el 27 d’octubre, la presó dels consellers i l’exili de mig govern. Això són fites gandhianes perquè, com a l’Índia, s’ha despullat la violència de l’estat, i el món ho ha vist. Ha estat, fins i tot sense voler, tàctica gandhiana nua i crua.

Que el món no ha reaccionat prou? Que al final ha servit de poc? Doncs, com deia Guardiola, persistirem. Es torna a fer una declaració d’independència al Parlament de Catalunya. Si el 22-D hi ha majoria independentista al parlament, es torna a fer una DUI. És molt probable que provoquis la brutalitat de l’estat. El passat 1-O van ser policies amb porres. Ara seran militars amb pistoles? Ho apuntava la Marta Rovira. És possible. És clar que és possible. O no. No ho tinc clar. Però res no seria més gandhià que aquesta situació. La fórmula gandhiana consisteix a deslegitimar el poder tot mantenint una escrupolosa no-violència, i aconseguir després que el món presenciï la brutal reacció de l’estat. I reaccioni.

Si et fas dir gandhià diria que no pots tancar-te en banda a la violència brutal de l’enemic. No la pots defugir. Gandhi és precisament el que buscava. Fer-la evident als ulls del món. Però certament el món, ens agradi o no, ha tolerat l’1-O, mig govern a l’exili i mig govern a la presó. Tolerarà ara la hipotètica violència del 22-D, un segon mig govern a l’exili i un segon mig govern a la presó? Si el govern català segueix la tàctica gandhiana, aquesta seria l’acció a fer: tornar a fer la declaració d’independència. No tan sols, com hem dit, per a evitar que un govern català sigui republicà i l’altre autonòmic, sinó per a continuar amb la reeixida tàctica gandiana: fer que el món reaccioni davant la brutalitat de l’estat. Que no ho ha fet a la primera? Que ho faci a la segona. Que no ho fa a la segona? Qu ho faci a la tercera.

N’hi ha que no hi confien, ja, en la reacció del món. De la UE. De l’ONU. I vénen a dir que el món no es mourà, i que hi ha altres vies. Tenen raó. És evident que el govern català té altres opcions. Seguir Gandhi no és obligatori. Ell mateix les explicava, les tres sortides que hi havia davant la violència:

La primera és la seva, fer evident  la brutalitat davant gent pacífica, perquè el món reaccioni. I que sigui el món que pari els peus de l’agressor. Tàctica que jo continuaria. És via lenta, però més segura. La segona opció, segons Gandhi, és l’autodefensa. Si et peguen, t’hi tornes. Tàctica que no crec que estiguem preparats per a seguir. On són els Mossos armats? Jo seria realista. La segona via és ràpida, però jo no la veig. I en darrer terme, la pitjor sortida de totes. El pacifisme mal entès. La covardia. Davant el violent, acotar el cap.  Lliurar-se.  Com odiava els covards, Gandhi. Tots els qui ara acaten el 155 per por i covardia, Gandhi els escopiria a la cara. Els detestava molt més que als violents, com explicàvem ací,  i mai no s’explica prou: per Gandhi té més ètica un violent que un covard.

En fi, de les tres tàctiques enfront la violència jo escolliria la gandhiana. I això vol dir, crec, una segona DUI.

[VilaWeb no és com els altres. Fer un diari compromès i de qualitat té un cost alt i només amb el vostre suport econòmic podrem continuar creixent. Cliqueu aquí.]