Una nova obra brillant de Patrick Radden Keefe

Llegir una nova obra del periodista de The New Yorker Patrick Radden Keefe és sempre un plaer i una lliçó. Tant pel seu rigorós i exhaustiu ús dels mecanismes i les eines de l’ofici de periodista –en això és un dels grans mestres actuals– com per la seva intel·ligència i curiositat insaciable en el descobriment de la veritat i, last but not least, per la seva destresa en convertir la narració de la realitat més complexa en bona literatura. En definitiva, pel seu art de fer, d’una història de veritat, una veritable història.

Hauria de ser l’autor contemporani de capçalera de tots els joves periodistes que avui vulguin escriure. I escriure bé. Perquè les seves obres són tota una lliçó. I en molts sentits. Per escriure cal observar, reflexionar, investigar, recopilar informació i relacionar-la entre si, i amb el context contemporani i històric. Però també cal, i és imprescindible, saber organitzar tots els ingredients en una narració literària que, a la vegada, sigui capaç d’abordar o acostar-se a les grans qüestions que es planteja la societat d’avui.

Ell ho ha fet, cada vegada, en totes les obres que en coneixem, publicades per Edicions del Periscopi amb traducció de Ricard Gil: No diguis res, L’imperi del dolor i Caps de serp, entre més. Ara, amb El fill de l’oligarca, penetra en un altre dels mons inquietants de la realitat actual. Fa una immersió real i fascinant en el món dels magnats, els estafadors i els mafiosos de l’alta societat londinenca, descrivint-nos les seves maneres de viure i actuar amb un únic objectiu, guanyar com més va més i més diners, esquivant totes les lleis escrites i no escrites de comportament individual i convivència social.

És un univers selecte de corruptes i mafiosos que influeixen socialment i encapçalen, en la majoria dels casos, el món de les finances i els grans negocis. El llibre ens endinsa en la gran corrupció, i les seves connexions amb el prestigi social, l’estatus i el món de les aparences. Un dels greus perills de la decadència de la societat actual. De fet, el llibre és una instantània precisa de la decadència de Londres, una ciutat que un dia va ser molt important en el món. I, al mateix temps, traça una exploració brillant dels efectes psicosocials de l’hipercapitalisme, les omnipresents xarxes socials, les identitats digitals paral·leles, l’ansietat obsessiva per triomfar i ser el millor, o l’estafa i la farsa, com a motor de certes activitats financeres i inversores.

El llibre també narra la lluita traumàtica, tenaç, intel·ligent i apassionada d’uns pares i d’una família per saber la veritat, malgrat totes les traves policials, legals, socials, burocràtiques i convencionals que la realitat mateixa els imposa. És aquesta lluita d’anys, real, dia a dia, d’un matrimoni per saber la veritat sobre la mort en estranyes circumstàncies del seu fill allò que nodreix bàsicament el nou llibre de Patrick Radden Keefe, que s’ha basat en una infinitat de converses mantingudes amb els pares del noi durant més de dos anys.

Així ha bastit el nucli de la narració que ell ha anat ampliant amb les seves pròpies recerques paral·leles, comprovacions, localització de testimonis, alguns dels quals, els principals, diu ell, han volgut restar en l’anonimat. Sí, perquè a part de la vida dels magnats, aquesta és una història d’estafes, crims i assassinats de veritat que, en certs casos, alguns sectors de la policia no han volgut investigar a fons, ja sigui per velles complicitats pròpies amb el món de l’hampa, o pels compromisos adquirits en el laberint de delators, confidents i funcionaris o polítics corruptes.

Un mort al Tàmesi

Una nit, les càmeres de seguretat de l’edifici de l’MI6 a Londres capten el caminar estrany d’un noi a les balconades del Riverwalk, un dels edificis de més luxe edificats aquests darrers anys a la riba del Tàmesi. Les càmeres enregistren com, tot d’una, el noi s’atura en un dels extrems i salta al riu. Es diu Zac Brettler, té dinou anys. La policia fa un mínim imprescindible de perquisicions i al cap de poc temps decideix de tancar el cas. Per ells, és clarament un suïcidi.

Els pares d’en Zac, la Rachel i en Matthew Brettler, no accepten la versió oficial i comencen la seva pròpia recerca, que completa la vida que coneixien del seu fill fins a extrems molt inquietants. Els pares lluiten per saber com i per què va morir el seu fill, però també, en el fons, per saber qui era en realitat mentre era viu. I el que descobreixen d’ell i de l’enrevessat món en què es va ficar és tan verídic com sorprenent.

Fins a l’extrem que, en determinats moments, el lector ha de fer l’esforç de recordar que és una història absolutament real, sense elements de ficció. No va llegint pas les inquietants escenificacions de Tom Ripley en una novel·la de Patricia Highsmith, sinó les peripècies vitals i verídiques d’un noi de dinou anys d’una família de classe mitjana normal i corrent, en un gran reportatge periodístic de no-ficció de Patrick Radden Keefe.

El noi que, des de nen, havia tingut una habilitat especial per les imitacions, les bromes i la invenció d’històries, en els darrers anys, s’havia anat creant una doble identitat i la interpretava. Fascinat pel món dels multimilionaris i el poder, en Zac esprem les seves habilitats teatrals i aconsegueix d’introduir-se en els cercles exclusius dels megarics londinencs, fent-se passar pel fill d’un oligarca rus.

En quin món li ha tocat viure, a en Zac?

De manera impecable, l’autor ens situa, d’entrada, en el temps i l’espai que han condicionat la vida del protagonista. És el Londres que, després de les mesures econòmiques de Margaret Thatcher, ha deixat enrere les velles imatges del Tàmesi industrial i la City financera per transformar-se en una mena de paradís de les grans fortunes: potentats, monarques, caps, sultans i diplomàtics. Molts d’ells han comprat residències de luxe ultramodernes a la vora del nou Tàmesi, que ha canviat les grues i els molls per residències sumptuoses de pisos de luxe que, la major part de l’any, són buits.

De fet, la història de l’edifici de luxe Riverwalk, on el protagonista acabarà els seus dies, ja ens ho diu tot. L’edifici es va construir l’any 2016 en uns terrenys vora el riu on hi havia hagut una antiga presó del segle XIX. L’edifici va ser ideat per un empresari immobiliari audaç, Sir Gerald Ronson, que el 1990 va ser condemnat per càrrecs de conspiració, falsedat comptable i robatori en relació amb un cas de frau borsari, i va passar una temporada a la presó, però, posteriorment, l’any 2012, va ser nomenat comandant de l’Imperi britànic per la seva tasca filantròpica.

És un Londres fantasma en què els inversors d’altres països volen comprar pisos de luxe per fer-los servir com a caixa forta. En la ciutat on a Zac Brettler li toca viure, créixer i educar-se, han canviat vertiginosament els codis de comportament ètic i, de  retruc, financer i social. Ja no encapçalen la ciutat els grans banquers conservadors i elegants que sempre l’encertaven perquè només oferien crèdits als ex-alumnes d’Eton.

Ara els qui governen a l’ombra són una amalgama que El fill de l’oligarca desxifra pas a pas, seguint el rastre del Zac real i del fictici, a mesura que avancen les investigacions dels seus pares, contrastades i ampliades pel rigor de l’autor. És molt interessant conèixer per dins el món d’aquesta nova classe social, els seus impulsos, maneres i formes de pensar i actuar. És com si els codis de l’hampa i de la màfia s’haguessin instal·lat a les altes esferes del poder. Ho és en l’argument de la història d’en Zac i, per extensió, en la història contemporània de les elits de milmilionaris que governen la inquietant economia mundial.

Així com a L’imperi del dolor eren fonamentals les dades i les xifres, la informació nua i crua, sembla que en aquest llibre, l’autor, o la història mateixa, ens guia a descobrir la jungla dels potentats seguint el rastre de la seva actitud psicològica en la vida, els negocis i la societat. Hi ha personatges molt ben descrits, de personalitats modelades per vells codis delictius invisibles i ignots, fins a oligarques russos ambiciosos, que aconsegueixen de fer-se amics de la Thatcher i comprar estadis de futbol. O elaborats estafadors professionals amb aspecte ultramodern i exquisit que es mouen amb agilitat en el món dels negocis i els mitjans de comunicació.

Tots aquests personatges, entre els quals, per arrodonir el retrat, també hi ha magníficament descrits traficants de drogues, ex-presidiaris i assassins, creen una xarxa de veritats i mentides, més o menys visibles, que van atrapant el protagonista i, amb ell, el lector que s’endinsa en el llibre. Són unes vides construïdes sobre uns fonaments en què destaquen les mentides, que es retroalimenten, i fan que la fugida cap endavant sigui com més va més increïble. En aquest cas, increïble però certa.

Sobre el concepte de veritat

En aquest llibre descobrim novament un Radden que és un mestre en els detalls, en seguir pistes de personatges que, en principi, no semblen importants però que, més endavant, descobrim que no eren uns simples secundaris ni apareixien en el relat per dèria literària. És en la descripció de tot un món desconegut per a la majoria de nosaltres on l’autor demostra que és un gran cronista del seu temps. Ho va fer amb el món de l’IRA a No diguis res, una de les obres més importants d’aquestes darreres dècades, amb les màfies d’immigrants xinesos a Nova York a Cap de serp, i amb una de les sagues familiars més significatives, influents i corruptes del segle als EUA a L’imperi del dolor.

Jo diria que una de les grans aportacions a la reflexió contemporània que ens suggereix aquest llibre és sobre el concepte de veritat. I aquí toca un dels grans temes de l’actualitat, tan influïda per això que anomenen postveritat, les fake news, les xarxes socials, el món digital i, ara, també, per la intel·ligència artificial.

El fill de l’oligarca, de fet, ens descobreix de mica en mica la construcció d’una personalitat falsa, amb l’ajut de les eines digitals i el suport de tota una trama de personatges que, a la vegada, també es fonamenten en mentides, mitges veritats i, en el millor dels casos, escenificacions interessades. Veiem, també, gràcies als pares i al periodista, les greus dificultats que hi ha actualment per descobrir la veritat dels fets i de les persones.

En definitiva, i per extensió, per descobrir la veritat del món que ens envolta. Amb tots els obstacles i paranys que la realitat ha construït, amb l’ajut de la burocràcia, l’anquilosament de la justícia i els laberints ocults de les investigacions policials a l’ombra de les influències polítiques i socials. Una feina com més va més crucial, i que hauria de ser la base del bon periodisme i de la història.