Una generació amb noves respostes

La joventut surt del foc per caure a les brases. Si algú tenia algun tipus d’esperança que un cop ‘superada’ la crisi del 2008 la situació milloraria, la pandèmia de la covid-19 ha acabat de llençar per terra els pocs plans que la generació millennial hagués pogut fer. Les dades són esfereïdores: segons l’Agència Catalana de la Joventut, de febrer a març d’enguany, la caiguda més acusada d’afiliacions a la Seguretat Social ha estat la dels joves entre 16 anys i 29, representant el 40,5% de la pèrdua total d’afiliació de Catalunya. Paral·lelament, la caiguda de la contractació jove del mes de març va ser gairebé del 30%. Finalment, per si no n’hi hagués prou, segons dades del Ministeri de Treball i Economia Social espanyol, avui dia, si bé s’ha recuperat el 70% de l’ocupació destruïda de persones de més de 50 anys, només s’ha recuperat menys del 15% de l’ocupació juvenil destruïda per la covid-19.

Entre crisis econòmiques, ambientals i sanitàries, sembla que l’actual generació de joves són una generació punk per excel·lència: no hi ha futur. Per a més inri, ens espera un estiu sense turisme, font de maldecaps però també de molts llocs de treball (precaris) que acaben salvant la temporada a molts joves.

Malauradament, aquesta situació no és nova. La crisi que vivim ens recorda inevitablement la que molts vam viure arran del 2008 i que va suposar que totes les nostres expectatives de futur quedessin frustrades. Ara ens neguem a assumir una nova generació marcada per la incertesa i la vulnerabilitat. Aquella crisi econòmica, financera i també social va abocar a un qüestionament profund de les institucions. Dotze anys després, no ens podem permetre sortir d’aquesta crisi repetint els mateixos errors i hi ha algunes lliçons a aprendre. Som davant d’un país que ha viscut vint anys de canvis que no han trobat resposta. Canvis en l’àmbit productiu i del treball, arran dels impactes de la globalització, i el canvi tecnològic i transformacions de la societat amb la reestructuració de la majoria dels espais de socialització. Arribem fins aquí amb una societat més heterogènia que fa vint anys, però amb unes institucions públiques rígides i pensades per a un altre temps.

Així que si d’alguna cosa va servir el 2008 va ser per a constatar això que ha confirmat la pandèmia: que la política pública i les institucions públiques són imprescindibles no només per a gestionar les crisis sinó per a intervenir en la gestió dels afers comuns. Han estat precisament els joves els qui han condicionat l’agenda política institucional reivindicant la necessitat de l’ecologisme, del feminisme a l’hora de dissenyar les polítiques públiques. I alhora, durant la pandèmia han estat un dels agents més implicats en xarxes ciutadanes que han desenvolupat una autèntica política comunitària per a ajudar els qui més ho necessitaven.

Com ha de donar resposta a aquests reptes la capital del país? A la ciutat de Barcelona li toca liderar. L’ajuntament ha de liderar la resposta a la greu crisi econòmica i social que afecta en especial els joves de la ciutat. Com diu Dolors Bassa, el treball és la millor política social. És per això que durant el passat plenari municipal, el Jovent Republicà de Barcelona vam presentar un prec per a l’impuls d’una bateria de mesures que redoblessin l’aposta de la ciutat en polítiques d’ocupació de qualitat per als joves. No es tracta només de revertir les retallades del govern espanyol al Servei d’Ocupació de Catalunya, sinó de doblar els recursos perquè els joves tinguin totes les eines que els permetin trobar feina en aquest estiu particularment complicat que ens espera, i perquè serveis essencials en aquest moment, com Barcelona Activa i els Punts Infojove, redoblin la seva aposta d’atenció i suport a la joventut.

Són els joves qui ens han dit que no teníem un planeta B, són les joves qui han brandat ben amunt la bandera del feminisme i són també les noves maneres de relacionar-se i socialitzar les que demostren que també hi ha altres maneres de governar des de la institució. Ens han marcat el camí no només per actualitzar el manual de polítiques, sinó també el model de gestió. Ara és el moment de retornar l’esforç fet: ja és hora que les grans empreses, que tenen grans beneficis any rere any, contribueixin més a la societat; ja és hora que els bancs rescatats amb diners públics durant l’última dècada paguin allò que se’ls va donar; és l’hora d’afrontar amb valentia els reptes del present i del futur i d’implementar polítiques de gran abast que posin les bases d’una economia productiva impulsant Europa sense dependre d’altres economies; ha arribat el moment de ser molt més ambiciós quant a polítiques públiques amb ingressos bàsics, polítiques mediambientals, repensar i remodelar les nostres ciutats, etc. Posar en el centre les seves reivindicacions és indefugible per construir ciutats diferents; un país nou.

Elisenda Alamany i Max Zañartu, regidors d’Esquerra a l’Ajuntament de Barcelona.