Un any d’injustícia: De la incredulitat al naixement del llaç groc

  • Parlem amb Agustí Alcoberro i Marcel Mauri, que van viure els fets des de la primera fila i que acabaren substituint Cuixart i Sànchez com a cares visibles d'Òmnium i l'ANC

VilaWeb
Jordi Sánchez i Jordi Cuixart abans d'entrar a l'Audiència espanyola, el 16 d'octubre de l'any passat
Josep Rexach Fumanya
15.10.2018 - 22:00
Actualització: 16.10.2018 - 10:57

Són gairebé les vuit del vespre. Al carrer de Goya de Madrid, davant l’Audiència espanyola, el fred és rigorós. De la comitiva independentista ja no hi queda gaire gent. Durant el dia molts diputats, senadors i simpatitzants s’han acostat a fer pinya. Jordi Sànchez i Jordi Cuixart encara són dins el tribunal esperant la decisió de la jutgessa Lamela. El major Trapero, que hi ha entrat amb ells a les deu del matí, ja se n’ha anat fa dues hores, quan li han comunicat que li donen la llibertat amb mesures cautelars. La dilació és un mal senyal i els càmeres de televisió comencen a engegar els focus perquè es fa fosc. Tot d’una sonen alguns mòbils. Són notificacions del diari El Mundo i El Periódico: ‘La jutgessa envia a la presó sense fiança els dirigents de l’ANC i Òmnium.’

‘Aquests mitjans ho van saber abans, fins i tot, que els detinguts. Després els advocats van parlar amb nosaltres i ens van confirmar que se’ls enduien’, explica a VilaWeb Agustí Alcoberro, llavors vice-president de l’ANC, que feia guàrdia a fora l’Audiència. No va tenir ni temps d’entomar la notícia. El càrrec pel qual l’havien nomenat només dos dies abans, l’obligava a prendre el relleu de Sànchez. A sis-cents quilòmetres, Marcel Mauri estava enganxat al mòbil. El dia abans Jordi Cuixart li havia demanat –com ja havia fet repetides vegades en un to més informal–, que si se’l quedaven fos la cara visible de l’entitat. A tots dos els va canviar la vida aquell 16 d’octubre, avui fa un any.

‘En Jordi anava cap a Madrid i jo l’hi havia d’acompanyar, però per problemes personals vaig haver de quedar-me a Barcelona. Vàrem parlar per telèfon i li vaig dir que quan tornés ens faríem una bona abraçada. “Seràs a casa, oi?”, li vaig dir. Però ell estava convençut que no tornaria’, explica per telèfon Mauri, just quan fa un any que tenien aquesta conversa. Segurament per això, Cuixart ja havia deixat enregistrat un vídeo per si finalment l’empresonaven. Sànchez també en va enregistrar un, el matí abans d’anar a l’Audiència.

Marcel Mauri confessa que ell creia que sí que tornaria, una ‘innocència’ en què es refugiaven molts catalans, però que aquell dia es va ensorrar de cop. Hi havia hagut un 20-S amb detencions i un 1-O amb brutalitat policíaca, però l’empresonament era una possibilitat que molts creien que no arribaria. ‘Presos polítics a l’Europa del segle XXI? Impossible’, deien molts.

‘Anàvem amb la idea que tot era possible. Però si haguéssim hagut de dir què passaria, crec que tots hauríem dit que seria una llibertat condicional amb fiança’, rememora Alcoberro. El dia abans havia acompanyat Jordi Sànchez amb TGV fins a Madrid i després havien sopat en un hotel de Madrid, juntament amb el seu advocat, Jordi Pina, i l’advocada de Jordi Cuixart, Marina Roig. Alcoberro recorda Sànchez serè, tranquil. Van comentar els motius per a ser optimistes, com el fet que fins aquell moment no hi havia hagut cap empresonat i els detinguts del 20-S havien sortit en llibertat. A migdia, Jordi Sànchez i Jordi Cuixart van poder sortir a dinar –fet que ja no es repetiria amb els consellers dues setmanes més tard. Un motiu més per a l’optimisme.

‘Anava rebent indicis de tota mena. Els advocats, sobretot per bona voluntat, ens deien que no podia ser que se’ls quedessin. Però aquella tarda mateix vàrem rebre trucades de companys periodistes de Madrid que ens deien que sí, que se’ls quedarien. Que anaven de debò i que se’ls quedarien’, recorda Mauri. De fet, d’ençà del dia 12 a Òmnium ja havien rebut alguna filtració procedent de Madrid que apuntava en la mateixa direcció. Com la que va publicar el periodista Arsenio Escolar a Twitter, en què explicava que alguns polítics ja consideraven segur l’empresonament de Sànchez i Cuixart.

A les 18.00 es va anunciar que el major Trapero, que també havia entrat al matí a l’Audiència , no seria empresonat. La jutgessa el deixava anar amb mesures cautelars, en contra del criteri de la fiscalia. La decisió sobre Sánchez i Cuixart no podia tardar a arribar. El pas de temps es va alentir fins a esdevenir una agonia. Va caure el sol a Madrid i la temperatura va baixar. ‘Vàrem veure que la dilació tenia una raó de ser i gairebé teníem clar que se’ls quedarien’, diu Alcoberro. Amb la confirmació van arribar immediatament les mostres de rebuig: ‘indignació’, ‘ignomínia’, ‘ràbia’, ‘injustícia’ i ‘bogeria’ són algunes de les paraules que van descriure les reaccions d’aquell vespre.

Tant Alcoberro com Mauri recorden amb tristesa aquell moment, però coincideixen a dir que no van tenir gaire temps de rumiar-hi, s’havien d’activar immediatament. A fora l’Audiència, just després de les primeres declaracions dels advocats, Alcoberro va haver d’assumir immediatament la tasca com a nova cara visible de l’ANC. ‘Teníem clar que la imatge que calia donar davant la gent era de continuïtat. Que encara que escapcessin els nostres dirigents, l’organització estava disposada a continuar. I que teníem relleus. Era un moment en què encara tot s’havia de decidir. No s’havia proclamat la República, però l’ANC i Òmnium volíem deixar clar que posàvem tota la carn a la graella.’

Alcoberro i Mauri no es coneixien personalment. Per això el dia 17 al matí van dinar plegats a la casa d’Agustí Alcoberro. Venien temps complicats i serien companys de viatge, igual com ho havien estat els seus predecessors. ‘Ell havia estat a la presó i em va donar molta tranquil·litat’, diu Mauri. ANC i Òmnium ja coordinaven la manifestació que es faria a la tarda per a demanar l’alliberament dels dos dirigents. Pensant en els discursos i en el temps que venia, va ser en aquest moment quan Alcoberro va explicar a Mauri una proposta de l’equip de comunicació de l’ANC. Havien pensat de lluir a partir d’aquella tarda un llaç groc a la solapa com a símbol per a reclamar la llibertat de Sànchez i Cuixart. Mauri ho va veure amb bons ulls, i és així com va néixer aquest símbol de llibertat. Aquella nit tots dos van viure el seu primer gran acte com a noves cares visibles de l’ANC i Òmnium. Dues-centes mil de persones van sortir als carrers de Barcelona a reclamar la llibertat dels dos dirigents, i ho van fer amb espelmes, una imatge que quedarà gravada en la retina de molta gent.

‘Només ens serveix l’absolució’
Els primers dies encara hi havia un optimisme generalitzat que ens feia pensar que l’empresonament seria qüestió de poc temps. Però a mesura que avançaven els dies i sobretot quan els membres del govern van ser empresonats, es confirmava que l’estat espanyol havia optat per la versió més repressiva. ‘Recordo especialment el traspàs del cas de l’Audiència al Suprem, que les famílies va interpretar com una possibilitat per a ser alliberats provisionalment. I potser va acabar essent més dolorós, perquè en van sortir una part, però ells, Junqueras i Forn, no’, diu Alcoberro. Creu que, essent com és un judici polític, només es pot resoldre políticament: ‘En cap cas no podem entrar en la via d’acceptar cap negociació. L’única cosa que es pot acceptar és la innocència, perquè és el que correspon d’una manera evident a aquest cas. Com a poble no podem acceptar cap més solució.’

Sobre la informació de la Cadena SER que la fiscalia podria fer la petició més baixa pel delicte de rebel·lió, Mauri és clar: ‘És com el relat dels acostaments. Semblava que l’acostament havia de ser la panacea i a partir d’aquí ja estaríem tranquils. Suposem que és la construcció d’un relat que fan per mirar de controlar els seus hooligans, però a nosaltres ens és igual, només ens serveix l’absolució.’

Recomanem

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 75€ l'any