L’aproximada calma estiuenca de Barcelona fou sacsejada ahir per un descobriment que va causar sensació. Diuen, diuen, que un guàrdia civil que es banyava a la platja de Sant Sebastià hi va trobar un obús, segurament de la guerra del 1936-39, i això va originar un desplegament ben aparatós en què es va tancar la platja i que sembla que no s’acabarà fins avui.

La primera notícia parlava d’un artefacte explosiu a la platja i va causar una alarma lògica. Però, ben aviat, quan es va saber que la cosa passava dins l’aigua, tothom va entendre que era una relíquia del passat. Que no és que no fos perillosa, però que era perillosa d’una altra manera. Quan la recuperaran del tot sabrem de què es tracta, però gairebé segur que és un dels milers de projectils que van caure sobre Barcelona per ordre de Franco, probablement d’una avioneta Savoia feixista italiana. Un llibre extraordinari de les historiadores Laia Arañó i Mireia Capdevila documenta amb detall els atacs que la ciutat va rebre poc abans de caure a les mans del règim i repassa els milers de bombes que van caure per tota la seua geografia. Fins i tot nou van anar a parar al cementiri del Poblenou, per a no deixar ni que la gent soterràs els morts en pau. Una podria ser aquesta, que, per sort, va caure al mar.

És possible que jo done molta importància a la història, però m’ha sobtat que ningú no pensàs què hi feia aquella bomba, adormida a la platja de Sant Sebastià, com és que hi havia arribat. I que no semblàs interessar a ningú qui l’havia tirada. Les bombes, aquestes bombes, cauen del cel, sí, però no cauen soles. Algú les tira.

M’ha semblat especialment viu el contrast entre aquesta indiferència històrica generalitzada i dues mostres grolleres de manipulació històrica també d’aquestes darreres hores. Parle de les posicions del govern espanyol sobre la Via Bàltica i sobre l’alliberament de París.

De la Via Bàltica Espanya ha arribat a dir, sense gens de vergonya, que era en favor de la unitat dels països bàltics i amb Europa, no per la independència. Quan és ben obvi i sabut què va passar: la Via Bàltica es va fer el 23 d’agost de 1989 perquè el 23 d’agost de 1939, pocs mesos després d’haver caigut la bomba a la platja de la Barceloneta, l’URSS havia pactat amb l’Alemanya nazi que Estònia, Letònia i Lituània passaven sota el control rus.

Quant a l’alliberament de París, dir, com han dit, que Espanya va participar-hi és una mentida d’una indecència colossal. Els herois de ‘la Nueve’ eren republicans espanyols, sí, però oficialment apàtrides. Quan els nazis van preguntar a Serrano Súñer què havien de fer amb els republicans que es trobaven per tot Europa va respondre: ‘No hi ha espanyols fora d’Espanya.’ Però, de sobte, si valen per a la propaganda, no hi ha cap problema a manipular-los. És com si d’ací a dècades ens explicassen l’odissea de l’Open Arms dient que Espanya va lluitar per salvar els nàufrags de la Mediterrània.

Pitjor i tot, de fet. Perquè cal recordar que encara avui l’estat espanyol s’encarrega de recuperar cossos de soldats de la División Azul morts lluitant al costat dels nazis en la guerra a Rússia, quan Hitler i Stalin feien el pacte que anys després denuncià la Via Bàltica, mentre que no mou ni un dit pels republicans demòcrates que van lluitar contra l’autoritarisme ací i fora.

I no cal anar gaire lluny per indignar-se: el ‘progre’ ministre Marlaska ha reconegut ara com a primer mort oficial per ‘terrorisme’ a Espanya el guàrdia civil Francisco de Fuentes Fuentes y Castilla Portugal. El va matar, per salvar la vida quan havia caigut en una emboscada, Quico Sabaté, el lluitador anarquista del maquis que va resistir contra el franquisme fins que l’assassinaren, el 1960. Un lluitador demòcrata que ara, de sobte i gràcies al govern del PSOE, ha passat a ser el primer terrorista mentre oficialment es reten honors al franquista que l’acaçava, company dels qui van deixar caure les bombes sobre Barcelona.

Torne a la Bàltica. Avui fins i tot Espanya, a contracor i amagant la veritat, es troba obligada a felicitar els tres pobles bàltics, que es van alçar contra l’opressió amb aquell gest de desobediència pacífica. Però ho fa perquè van guanyar i perquè com a guanyadors han escrit una història que ara ja no es poden permetre el luxe de menystenir públicament. I eixa és la diferència essencial amb la bomba de la Barceloneta. La diferència és que ací encara ens cal guanyar. I per a aconseguir-ho hem de continuar treballant cada dia i ens hem de fer conscients de la realitat en què vivim i de la importància que té el passat on ens transporta. Perquè la història, això no ho oblideu mai, sempre és el pròleg del llibre que escrivim.

PS: Tres detalls per als pessimistes que gaudeixen aigualint les coses:

–Deu anys abans de la Via Bàltica només quatre estonians, Mart Niklus, Endel Ratas, Enn Tarto i Erik Udam, es van atrevir a signar un manifest que denunciava l’annexió. Quatre. A tot Estònia.

–La Via Bàltica es va organitzar en sis setmanes, solament.

–La independència d’Estònia va ser proclamada el 16 de novembre de 1988 sense fer-se efectiva. Va tornar a ser proclamada el 20 d’agost de 1991. I va ser reconeguda per l’URSS i els altres països el 6 de setembre d’aquell any, enmig d’una crisi colossal a Moscou.

–Els estonians no es van cansar mai de lluitar, ni quan les divisions partidistes van arribar al punt que dues institucions separades i enfrontades entre si van declarar la independència cadascuna per la seua banda. I sempre varen entendre que recuperar la història i combatre’n els efectes manipuladors era un exercici clau per a guanyar la llibertat.

Per a VilaWeb el vostre suport ho és tot

Sostenir un esforç editorial del nivell i el compromís de VilaWeb, únicament amb la publicitat, és molt difícil. Per això necessitem encara molts subscriptors nous per a allunyar qualsevol ombra de dificultats per al diari. Per a vosaltres aquest és un esforç petit, però creieu-nos quan us diem que per a nosaltres el vostre suport ho és tot.

Podeu fer-vos subscriptors de VilaWeb en aquesta pàgina.

Vicent Partal
Director de VilaWeb