Un vagó de tren a Compiègne: cent anys després l’armistici encara marca la política global

Què uneix l’actual guerra civil a Síria, la política d’austeritat imposada per Alemanya durant la darrera crisi econòmico-financera o el conflicte àrabo-israelià? Doncs el seu origen, que radica en el món que nasqué ara fa cent anys en un vagó de tren a Compiègne, al nord-est de París.

L’11 de novembre de 1914 s’hi va signar l’armistici entre les potències aliades i l’Imperi Alemany. Aquest fet va significar de facto la fi de la Primera Guerra Mundial (1914-18), un conflicte que va canviar el món i que avui encara hi projecta l’ombra. El seguirien la Conferència de Pau de París, els tractats de pau de Versalles, Sèvres i més. El naixement de la Societat de Nacions, la política de ‘reparacions’ o la dissolució total dels imperis austro-hongarès, alemany, otomà i la parcial del rus. Molts d’aquests fets continuen presents en l’agenda política internacional i marquen la vida de milions de persones.

El Llevant, el Kurdistan i Síria
La dissolució de l’Imperi Otomà arran del tractat de Sèvres l’agost del 1920 va obrir una capsa de Pandora que encara maldem per tancar. Per exemple, tres conseqüències: el conflicte israelià-palestí, la guerra civil a Síria i el Kurdistan.

Comencem pel darrer: el tractat esmentat preveia un referèndum per a decidir el futur del Kurdistan però no es va fer mai. El cop d’estat de Kemal Atatürk a Turquia, la guerra que el seguí i el tractat de Lausana (1923) en foren la causa principal, però la desunió entre els kurds que podríem anomenar ‘pragmàtics’ i els partidaris d’un gran Kurdistan també hi influí. Igualment, el fet que Sèvres preveiés d’incloure dins el territori d’un eventual Kurdistan lliure la província petrolera de Mossul, en la qual els britànics tenien l’ull clavat, ajudà a inclinar la balança a favor dels interessos turcs.

També en part una altra herència malaurada és l’actual conflicte civil a Síria. És prou sabut que l’origen és vinculat a l’eclosió de la primavera àrab, la resiliència del règim d’al-Assad, la infiltració dels grups radicals de matriu gihadista, i els jocs d’interessos regionals de moltes potències. Però part de l’acarnissament és fruit d’un estat resultant de la fi de la Primera Guerra Mundial traçat amb tiralínies que barrejaren i dividiren sense pudor grups i col·lectius ètnics i religiosos diversos per satisfer exclusivament els interessos colonials francesos i britànics. I tot en virtut d’un acord secret franco-britànic pactat durant la mateixa guerra, l’acord Sykes-Picot del 1916.

I la cirereta de tots els conflictes, l’àrab-israelià. Molts veuen que prové de la declaració Balfour (1917), anterior a la fi de la gran guerra però assumida per la Conferència de San Remo (1920), vinculada també a la Conferència de Pau de París en el marc dels complexos moviments de les potències i d’influents grups de poder en la redefinició de les fronteres del Llevant postotomà.

Les herències en política financera
En un altre ordre de coses, un dels elements principals que definí també els tractats resultants de la Conferència de Pau de París, i en especial del Tractat de Versalles, fou la política de ‘reparacions’, per la qual els països perdedors havien de pagar sumes elevadíssimes per tal d’indemnitzar els aliats, els vencedors. Aquesta política, tan agressiva, motivà la dimissió d’un jove economista de la delegació britànica a la Conferència de Pau, un tal Keynes, que avisà de les conseqüències desestabilitzadores en l’economia i les finances que això podia tenir. I de fet aquesta fou una de les causes destacades de la crisi hiperinflacionista alemanya dels anys 1920-23, en la qual una barra de pa arribà a costar bilions de marcs alemanys. És sabuda la influència d’aquesta crisi en el descrèdit de la república de Weimar i el consegüent ascens del nazisme.

Aquesta seqüència de fets és la base de l’animadversió quasi patològica dels economistes alemanys a la inflació. Des de l’establiment de la República Federal d’Alemanya, la política econòmica i financera oficial ha estat sempre condicionada a un control estricte de la inflació, percebuda com la mare de tots els mals possibles i imaginables. I aquesta és la política que la cancellera Merkel va imposar a Alemanya i a Europa durant la darrera crisi econòmica i financera; una política restrictiva de la despesa que allunyés el perill d’una inflació que es pogués desbocar. Amb les polítiques d’austeritat consegüents i les seves seqüeles…

I tot això i més va començar en un vagó de tren a Compiègne, al nord-est de París, avui fa cent anys.