20.07.2026 - 21:40
Un relleu fet amb l’art del sigil. Aquest és, en definitiva, el tret que caracteritza essencialment l’operació d’ahir al govern de la Generalitat: no tant pel fons –una consellera que se’n va, un secretari general que puja un graó– com per les formes triades per a executar-lo. I les formes, en política –recordem què diuen els clàssics– acaben essent sempre el fons.
Dilluns, vuit i mitja del matí, compareixença institucional, sense preguntes dels periodistes. Cap casualitat en el moment elegit. Poques hores abans, la selecció espanyola havia guanyat el Mundial i els titulars dels diaris, les ràdios i les televisions deixaran poc espai a res més, a cap altre afer. El president Illa ho sabia. Un anunci fet en dilluns de caparra futbolística, a trenc d’alba, sense torn de preguntes, no és un anunci: és un exercici de camuflatge. És la política feta amb l’ofici del qui vol dir alguna cosa, però procurant que no se n’assabente ningú.
Hi ha una vella regla del periodisme, coneguda de tots els gabinets de comunicació del món: si vols que una notícia muira, publica-la un divendres a boqueta de nit o just quan una altra notícia més grossa ho tapa tot. Illa ha aplicat la regla amb la meticulositat d’un funcionari exemplar. I és això, precisament, que crida l’atenció: la meticulositat. Els governs forts tendeixen a ser descurats amb la comunicació perquè s’ho poden permetre; els governs febles calculen cada coma, cada hora, cada silenci. La cura extrema en el detall és, paradoxalment, la confessió més sincera de la debilitat.
Convé demanar-se, doncs, per què calia tant de sigil per a un canvi que, explicat en fred, sembla d’allò més natural: una consellera que demana d’anar-se’n per motius personals –viure a Madrid i ser consellera a Barcelona és un exercici virtuós de malabarisme polític– i un número dos del nucli dur del partit –la consellera era independent– que la substitueix. Res, aparentment, que justifique l’anestèsia comunicativa. Llevat que allò que es vulga amagar no siga el relleu en si, sinó el context en què s’insereix.
Perquè el context sí que fa mal. Illa governa amb una feblesa que ell mateix procura no anomenar mai en veu alta i que malda perquè no es note. Té una consellera de Territori, Sílvia Paneque, que dubta obertament entre continuar al govern o tornar a la cursa per la batllia de Girona, cosa que diu molt de la confiança que inspira la situació actual a la gent de dins l’executiu. Té tres conselleres reprovades pel parlament, una fórmula parlamentària que en democràcies amb menys costum de fer l’orni tindria conseqüències immediates i que ací es paeix amb la naturalitat d’un tràmit administratiu més. Té un munt de desastres sobre la taula, començant per la rodalia de RENFE. Vagues potents acaçant-lo, com la dels docents i la dels metges. I té, sobretot, uns sondatges que dibuixen una davallada d’escons per al seu partit, la mena de dada que sol precedir, en la història de tots els governs, moviments de peces fets no perquè convinga, sinó perquè cal moure’s abans no es faça evident la sagnia.
I en un quadre com aquest, el relleu, precisament, a Drets Socials –ep, el departament de la DGAIA– no es pot concebre com un fet aïllat: més aviat sembla un símptoma. Perquè no podem passar per alt que aquesta setmana mateix el parlament hauria d’aprovar el dictamen de la Comissió d’Investigació de la Direcció General d’Atenció a la Infància i l’Adolescència (DGAIA).
En qualsevol cas, un govern segur de si mateix no ha de triar l’endemà de la final del Mundial per explicar un canvi de conseller. Ho hauria fet en una conferència de premsa normal, amb preguntes normals, en un dia normal. El fet d’haver fugit d’estudi delata la por –potser excessiva, potser no, això ho dirà el temps– que qualsevol notícia, per innòcua que siga, s’enganxe a la sensació general de desgast que ja arrossega l’executiu.
PS. Hi ha articles que caldria enganxar-los per les parets de tot el país. És el cas d’aquesta anàlisi de Jordi Goula sobre les xifres indignants de la inversió estatal a Catalunya: “Nou mastegot a Catalunya: la inversió de l’estat espanyol, sota mínims”
