Un relator per a ajudar a formar govern

  • La solució requereix establir un mètode, per a prioritzar decisions i per a pactar les maneres de canviar-les en el moment que siga necessari

Vicent Partal
24.03.2021 - 21:50
Actualització: 25.03.2021 - 07:37
VilaWeb

A Catalunya, després de les darreres eleccions, és evident que formar govern és cosa de tres. Com a mínim. Ningú no pot formar govern tot sol, sense negociar res, sense concedir res. I, concretament, en el cas que ens ocupa i un cop descartada l’opció inicial d’Esquerra d’integrar-hi els comuns, formar govern a Catalunya, avui, és cosa dels tres partits independentistes.

Evidentment, el partit que va quedar davant a les eleccions i que per tant obtindrà la presidència, en aquest cas Esquerra Republicana amb Pere Aragonès, és el que té la responsabilitat de marcar el ritme i el to –i els límits– de la negociació. I també és el que està més en condicions de proposar el rumb del futur govern. Però reconèixer això no vol dir passar per alt que la formació del govern continua essent una decisió que s’haurà d’adoptar entre tres i que és per tant una decisió en què tots tres grups hauran de sentir-se còmodes. Demanar que els vots siguen regalats, a part de poc assenyat, no és bo pensant en allò que vindrà després.

Una volta dit això, de possibilitats, tècnicament, n’hi ha moltes. Des que Esquerra, Junts i la CUP compartesquen les cadires del govern, que seria la versió més completa, fins que Esquerra governe tota sola i els altres dos grups simplement donen suport al seu candidat en la investidura, sense comprometre’s a res més; passant pel format que sembla més lògic ara mateix, que seria o bé que Esquerra governàs amb Junts amb el suport parlamentari de la CUP, o bé que Esquerra governàs tota sola amb el suport parlamentari de Junts i la CUP. I el matís no és banal: es pot governar tot sol amb un pacte tancat de legislatura que vincule als altres dos grups o sense cap pacte. Totes dues coses poden funcionar, però la darrera és més difícil, molt més difícil, que no la primera.

Siga com siga, per a formar govern no es pot demanar ni a Esquerra Republicana ni a Junts ni a la CUP que renuncien a les seues idees i propostes. Tots hauran de cedir en algunes coses però també tots tenen l’obligació de sostenir el contracte amb els ciutadans que és en definitiva cada butlleta dipositada en una urna. Els votants d’Esquerra han avalat la via del diàleg i la negociació a Madrid i els de Junts la de la confrontació. I no es pot demanar a les cúpules dels partits que pacten girant-se d’esquena a això. De manera que se’ls ha de demanar si troben cap manera de conciliar-ho.

La negociació, a partir d’això, és possible, ningú no hi ha renunciat explícitament. Però que siga possible no vol dir pas que siga fàcil. Perquè de divergències reals i profundes n’hi ha. Quina és, doncs, la solució?

A parer meu, la solució requereix establir un mètode per a prioritzar decisions i pactar les maneres de canviar-les en el moment que siga necessari. Requereix que tots tres partits tanquen un pacte tan ben estructurat i precís com siga possible, que deixe molt clar què es farà però que, alhora, continga clàusules també clares de penalització per a qui no el complesca.

No ens enganyem: la desconfiança entre ells, particularment entre Esquerra i Junts, no pot ser més forta i és aquest factor que fa prudent, i jo diria que fa gairebé inevitable, de pactar bé allò que es pot fer però també pactar allò que no es podria fer de cap manera. Només així les acusacions constants de deslleialtat que tant han enrarit l’ambient entre ells dos es podrien aturar. O regular.

I, en general, quan la situació és tan extrema i encontrada, hi ha un instrument tècnic que es fa servir per a desencallar les desconfiances, i que sol funcionar molt bé, que és la figura d’un relator extern. D’un relator que fa de notari públic i que té prou autoritat moral perquè els diversos actors s’ho pensen dues vegades, abans de fer una barrabassada. Aquest relator o mitjancer ha de ser una organització o una persona reconeguda com a neutral per tots tres grups, que inspire confiança a tots tres i que tinga prou prestigi i prou independència perquè la majoria de la societat no considere en cap moment que afavoreix els uns o afavoreix els altres.

Per sort, d’aquestes organitzacions i persones al nostre país n’hi ha de sobres, de manera que estic convençut que no seria gens difícil de posar-se d’acord de seguida en alguns noms que compleixen perfectament el perfil cercat. I que tampoc no seria extraordinàriament difícil de negociar ràpidament a partir d’això, perquè el calendari colla, però tot allò que s’ha de saber ja és sobre la taula i és ben conegut.

Evidentment, si els partits són capaços de posar-se d’acord sense entrebancs no hi hauria cap necessitat de complicar les coses amb un relator. I també és evident que hi ha una possibilitat final, absolutament lícita, que és, arribat el cas, constatar que no hi ha cap manera de posar-se d’acord i fer unes noves eleccions.

Però, en cas que interesse la meua opinió, crec que després d’haver superat la meitat dels vots no seria bo de mostrar-se incapaços de trobar acords fins al punt de no poder formar un govern. Em sembla que això enviaria un missatge descoratjador al conjunt del país i a la comunitat internacional. En canvi, trobar la manera de superar l’agressivitat congriada aquests darrers anys amb un bon acord, assumible per tothom, hi enviaria un missatge molt positiu.

 

PS1. Voldria cridar l’atenció especialment sobre alguns dels comentaris dels subscriptors, que teniu a sota. Concretament, sobre el de Josep Manresa, que dels Països Baixos estant ens explica com funciona la figura del “formador”, habitual a les eleccions d’aquell país, que correspondria a la figura que he denominat “relator” a l’article. Com tantes vegades, aprendre com funcionen els altres països és una lliçó de trellat democràtic que caldria aprofitar.

PS2. Avui Esperança Camps entrevista la consellera de Sanitat Universal i Salut Pública, Ana Barceló. És una entrevista molt a fons que retrata a la perfecció els esforços, també humans, de molts responsables polítics contra la pandèmia, alhora que deixa clara la sorpresa, per no dir l’estupefacció, sobre com fallen coses que haurien de funcionar com un rellotge. Cal llegir-la.

PS3. Núria Feliu passa un moment delicat. Núria Cadenes ens recorda en aquest article de qui parlem i li expressa d’una manera meravellosa el seu agraïment. Un agraïment que és el mateix que sé que tenim molta més gent, de cap a cap dels Països Catalans.

Recomanem

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 75€ l'any