03.03.2020 - 05:15
Introducció
Des de la prehistòria, els éssers humans han manipulat els esquelets de les persones mortes. A tall d’exemple, esmentarem els cranis preneolítics (datats entre 9.600 i 7.000 anys aC) trobats al jaciment arqueològic de Göbekli Tepe, situat a la regió d’Anatòlia, que presenten incisions profundes al llarg de l’eix sagital i que són la prova més antiga de modificació post mortem realitzada intencionalment en ossos humans (Gresky, Haelm i Clare, 2017).
Amb el temps, aquest interès es va tornar gradualment més científic, sobretot en el camp mèdic, que té com a marc fonamental els treballs del metge belga Andreas Vesalius (1514-1564), considerat el pare de l’anatomia moderna. En els segles XVIII i XIX, en l’àmbit de la història natural, va haver-hi un interès creixent per la diversitat de poblacions existents en els diferents continents, la qual cosa va conduir a l’elaboració de col·leccions i estudis de cranis i esquelets humans de manera més sistemàtica (Spencer, 1997). Des de llavors, s’han constituït nombroses col·leccions en museus i universitats de tot el món (Quigley, 2001).
Aquest treball té com a objectiu presentar les denominades «col·leccions osteològiques identificades» i mostrar la importància que tenen per als avanços científics en les àrees de l’antropologia i de la història de la medicina.
Què són les col·leccions osteològiques identificades?
Es denominen «col·leccions osteològiques identificades» –també anomenades «col·leccions documentades» o «de referència»– els conjunts de cranis o esquelets de persones de les quals es coneixen dades biogràfiques, com el sexe i l’edat en el moment de morir. A més d’aquests elements essencials, paràmetres com el lloc de naixement i la causa de defunció són també freqüents. Depenent de la forma i dels objectius que hagen conduït a la constitució de cada col·lecció, hi pot haver altres dades sobre l’individu, com el lloc de defunció i inhumació; l’ocupació professional –que indirectament proporciona el context socioeconòmic–, i també el nom, estat civil, alçada i nom dels progenitors.
Cal assenyalar que, encara que es coneguen les dades biogràfiques d’aquests individus, els resultats dels estudis realitzats es divulguen de manera anònima, tant en treballs escrits com en presentacions orals. Tot i que algunes d’aquestes col·leccions es troben en museus, no són habitualment objecte d’exposició per elles mateixes, si bé cranis, ossos i esquelets es poden mostrar al públic integrats en un determinat discurs expositiu.
Com més informació hi haja sobre cadascun dels individus, més versàtil i important serà la col·lecció, perquè facilitarà una major diversitat d’investigacions. Per exemple, els noms dels progenitors possibiliten establir relacions de parentiu i el nom de l’individu permetrà buscar informacions complementàries sobre la seua vida.
Convé, però, alertar sobre els problemes i biaixos que aquestes col·leccions poden comportar. Els conjunts esquelètics, fins i tot quan estan compostos per centenars o milers d’individus, no representen la població de la qual deriven, ja que la selecció d’aquestes mostres va resultar de factors independents a la representativitat de la població viva o morta en un determinat període temporal. Pel que fa a les causes de defunció, la seua fiabilitat ha de ser qüestionada d’acord amb el coneixement mèdic i els mitjans de diagnòstic utilitzats en l’època, així com l’ús de designacions difuses o incoherents, que no es corresponen amb les classificacions nosològiques actuals.
Aquestes col·leccions busquen mostrar la variabilitat normal de la població i, per tant, es distingeixen d’aquelles col·leccions anatòmiques que registren patologies, particularment les inusuals, com són casos de gigantisme, de nanisme, problemes congènits o lesions característiques de certes malalties, com per exemple la destrucció de la columna vertebral originada per tuberculosi òssia, denominada mal de Pott (Santos i Suby, 2012). Aquestes col·leccions en concret estan constituïdes de cara a l’ensenyament mèdic o per a documentar i mostrar «rareses» o «anomalies» que la ciència, especialment des del segle XVIII fins a la primera meitat del segle XX, no sabia explicar. Altres col·leccions de cranis es van crear a Europa i als Estats Units pels frenòlegs, que creien que la forma del cervell i, conseqüentment, la del crani estava relacionada amb les característiques morals i les capacitats intel·lectuals dels individus (Quigley, 2001; Spencer, 1997). Finalment, esmentarem les mòmies, els esquelets, caps i cranis, moltes vegades obtinguts mitjançant el conflicte armat, que van integrar els «gabinets de curiositats», creats en els museus entre els segles XVIII i XIX, i considerats representatius de les «races inferiors» o dels costums de «pobles primitius», com eren designats en aquell moment (denominacions refutades en les últimes dècades pels avanços científics que van provar la inexistència de races en l’espècie humana).
Llig l’article complet en la web de Mètode
Ana Luisa Santos. Doctora en Antropologia Biològica i professora del Departament de Ciències de la Vida de la Universitat de Coïmbra a Portugal. És també investigadora del Centre d’Investigació en Antropologia i Salut (CIAS). Ha estat editora de l’International Journal of Paloepathology (2010-2018). Actualment és vicepresidenta de la Paleopathology Association i vocal de la junta directiva de l’Associació Espanyola de Paleopatologia. Les seues investigacions se centren en l’evolució de les malalties, especialment de la tuberculosi. Per a les seues investigacions proposa seguir un enfocament biocultural i multidisciplinari. .
