26.06.2026 - 21:40
Cada 28 de juny, quan els carrers de les nostres ciutats i pobles s’omplen de banderes i proclames a favor de l’alliberament sexual i de gènere, val la pena recordar que l’orgull no va néixer ni com una campanya de màrqueting ni com una campanya institucional. Va sorgir dels marges. Va néixer de la revolta. De la desobediència. De persones perseguides, marginades i criminalitzades que van decidir plantar cara. També als Països Catalans.
Perquè la nostra memòria i resistència borda no és ni importada ni subsidiària de ningú: és una memòria nacional. Del Front d’Alliberament Gai de Catalunya, d’Armand de Fluvià, del Front d’Alliberament Gai de les Illes i el Moviment d’Alliberament Sexual del País Valencià, d’Ocaña, de Silvia Reyes, de les lesbianes feministes que van organitzar-se en la clandestinitat, de les persones trans que van desafiar la repressió franquista i de tantes altres persones anònimes que van obrir camí perquè avui puguem viure amb més llibertat.
I aquest dissabte, un any més i per cinquantena vegada ininterrompuda, ho tornarem a demostrar sortint als carrers. Com ja vam fer a Barcelona el 1977 en la que va ser la primera manifestació per l’alliberament sexual i de gènere als Països Catalans i a l’estat espanyol. Perquè en això, el nostre país i el nostre poble sempre ha estat punta de llança.
Tenir present aquesta memòria és del tot important perquè molt sovint se’ns presenta un discurs segons el qual el progrés i la diversitat parlen exclusivament en castellà, mentre que la catalanitat queda associada a una idea conservadora, homogènia i tancada. Aquesta és una caricatura tan falsa com interessada que reforça el projecte nacional espanyol, un cas més d’allò que ara coneixem com a pinkwashing, al servei de negar la nostra realitat i aspiració nacional.
La lluita per l’alliberament sexual i de gènere forma part de la història del nostre país. Les dissidències sexuals i de gènere no som estranyes dins la nació catalana: en som una part constitutiva. Som catalanes, parlem català, estimem en català, lluitem en català i hem contribuït, també, a construir els Països Catalans que anhelem.
I aquesta realitat també s’ha expressat a través de la cultura popular pròpia. La memòria borda dels Països Catalans és també la de les cançons, els escenaris i les artistes que han desafiat les normes abans que això fos rendible o socialment acceptat. Des de les referències a l’amor entre homes en cançons com “S’ha acabat” dels Pets –”La mare mai va creure que només fóssim amics”– fins a la visibilitat oberta de figures com Lluís Llach, passant per la nova i potent escena dissident catalana encapçalada per grups com Fades, Svetlana, Ouineta o artistes com Jèssica Pulla, Ofèlia Drags o tantes altres propostes que han decidit fer de la llengua catalana un espai de dissidència i de llibertat. La nostra no és una cultura que hagi tolerat les dissidències des de fora; és una cultura que les produeix, les canta i les fa créixer.
Per això reivindiquem la llengua catalana com una llengua plenament nostra. En un moment en què la minorització lingüística avança i en què moltes persones LGBTI troben cada vegada menys espais per viure la seva identitat en català, cal defensar la llengua com un espai de trobada, de creació i d’emancipació. No volem haver de renunciar a cap part del que som. No acceptem que se’ns plantegi una falsa elecció entre ser catalanes o ser bordes. Som les dues coses alhora, i precisament per això defensem una comunitat nacional oberta, diversa i radicalment democràtica.
També és imprescindible denunciar l’augment de les agressions i dels discursos d’odi que tornen a assenyalar les dissidències sexuals i de gènere com a objectiu. Davant els atacs, les amenaces i les campanyes d’assetjament contra persones, col·lectius i artistes com Fades, Svetlana i tantes altres expressions de la dissidència sexual i de gènere, cal una resposta clara i sense ambigüitats. No es tracta només de defensar unes persones concretes; es tracta de defensar el dret de totes les persones a existir, expressar-se i ocupar l’espai públic sense por.
Però l’amenaça no arriba només des de l’extrema dreta. També hem de ser capaces de qüestionar la mercantilització de l’orgull. Massa sovint, allò que va començar com una protesta contra l’opressió es transforma en un aparador patrocinat per grans empreses que exploten treballadores, especulen amb l’habitatge o contribueixen a destruir el planeta. No necessitem que les multinacionals vesteixin els seus logotips amb els colors de l’arc de Sant Martí durant un mes l’any. Necessitem drets, habitatge, treball digne, serveis públics i vides vivibles per a totes.
De la mateixa manera, rebutgem que les nostres identitats siguin utilitzades per justificar guerres, ocupacions o genocidis. Cap bandera irisada no pot servir per blanquejar la violència contra pobles sencers ni les vulneracions sistemàtiques dels drets humans. L’alliberament sexual i de gènere només té sentit si va lligat a una defensa universal de la dignitat humana, de la justícia i de la llibertat dels pobles. No acceptarem que els nostres drets siguin instrumentalitzats per legitimar la barbàrie.
L’orgull que reivindiquem és bord perquè no encaixa en els marges que ens volen imposar. És antifeixista, feminista, antiracista i de classe. És un orgull que no es conforma a ser tolerat, sinó que aspira a transformar la societat. És un orgull que sap que no hi ha alliberament sexual sense justícia social, ni justícia social sense llibertat sexual i de gènere.
Per això aquest 28 de juny reivindiquem un orgull bord i català. Reivindiquem que gais, lesbianes, bisexuals, trans, intersex, asexuals i totes les dissidències sexuals i de gènere som el present i el futur d’aquest país. Reivindiquem que el poble català és plural i divers. I reivindiquem que la construcció d’uns Països Catalans lliures requereix també garantir sexualitats i gèneres lliures. Aquesta és una feina col·lectiva. I la farem juntes.
