Un mercat al voltant dels infants tutelats

Ja s’han votat les conclusions de la comissió d’investigació sobre la DGAIA i, a partir d’ara, assistirem al ball de relats habitual. Hi haurà qui parlarà de descontrol administratiu, qui reduirà tot el que ha passat a una successió d’irregularitats i qui assenyalarà directament les portes giratòries i els casos de corrupció. Totes aquestes explicacions contenen una part de veritat, però totes són insuficients. Les irregularitats expliquen què ha passat, però no per què ha pogut passar durant dècades. Per entendre-ho, cal anar a l’arrel: cal parlar del model. Pot semblar provocador, però si observem què no ha funcionat des dels drets dels infants i què s’ha consolidat i on s’han concentrat els recursos, apareix una imatge molt més coherent.

Durant anys, els diferents governs han repetit el mantra que la institucionalització de l’infant havia de ser l’últim recurs. A la pràctica, però, s’ha alimentat un sistema que funciona exactament a la inversa. Catalunya disposa avui d’una extensa xarxa de centres residencials gestionats per operadors privats i concertats que han acumulat equipaments, patrimoni i un enorme poder d’influència. Mentrestant, a l’altra banda de la balança, els serveis públics de prevenció (els EAIA) i l’acolliment familiar treballen asfixiats, sota una pressió insuportable i amb una manca crònica de recursos. Aquesta asimetria és massa evident per a considerar-la una casualitat.

Si es llegeixen les recomanacions finals de la comissió, és sorprenent veure que gairebé tothom coincideix en el diagnòstic: cal més prevenció i menys institucionalització. Però si tothom sap quina és la solució, per què cap govern no l’ha aplicada? Per què només la CUP es pregunta què passa quan el sistema destina la immensa majoria dels recursos a la institucionalització? Per què només la CUP proposa limitar el pes dels grans operadors i recuperar capacitat pública de planificació, prestació i governança?

Hem donat per descomptat que la protecció de la infància era una política pública. Però les polítiques públiques també creen economies. Decideixen on circulen els recursos, què es construeix, qui contracta professionals, qui amplia edificis, qui adquireix patrimoni i qui guanya capacitat d’influència. I aquí és on la protecció de la infància deixa de ser només una política social perquè al voltant de la institucionalització dels infants també s’ha anat construint un negoci. Cada nova plaça residencial és finançament públic estable. Cada nou centre és una inversió. Cada ampliació reforça una estructura existent. Cada concert consolida un operador. Amb els anys, aquesta dinàmica no només presta un servei. També acumula patrimoni, genera dependències i redistribueix poder.

I és aquí també on apareixen les portes giratòries, exemplificades en casos com el de Ricard Calvo, denunciat a Antifrau per la CUP. Quan els actors que decideixen les polítiques públiques acaben dirigint les entitats privades que se’n beneficien, l’espai on es decideix i on es fa negoci esdevé el mateix.

No s’ha construït un sistema que, accidentalment, institucionalitza massa infants; s’ha construït un sistema que ha convertit en un negoci lucratiu allò que la llei deia que havia de ser excepcional. El debat, per a la CUP, no és només com corregim les irregularitats d’un sistema. És quin sistema volem construir. Si la protecció dels infants ha de situar realment el seu interès al centre, cal començar per desmercantilitzar-la. Vol dir recuperar capacitat pública, posar límits a l’expansió dels interessos econòmics al voltant de la institucionalització i treure, definitivament, les urpes dels especuladors d’allò que mai no hauria d’haver estat un mercat.

Pilar Castillejo i Medina, diputada de la CUP al parlament