Fes-te subscriptor de VilaWeb

Aquest diari existeix perquè més de vint mil lectors han decidit que poden i volen pagar cinc euros el mes perquè tots rebeu tota la informació amb accés obert. Però no n'hi ha prou. En necessitem més. Tu ho vols i pots? Fes-te'n subscriptor ací.

Avui fa tres anys que el Parlament de Catalunya va proclamar la independència. Més tard, l’aplicació del 155 i l’exili i la presó dels dirigents polítics i socials van obrir un període, en el qual encara som, marcat per la repressió i les conseqüències que ha tingut. En aquests tres anys han passat coses lamentables per al moviment independentista, especialment la gran divisió interna, però també coses importants i molt positives. Segurament, en el futur això es veurà com un moment de grans canvis i aclariments. Aquests tres anys, lentament, hi ha hagut una maduració, en una part del moviment, que apunta a una etapa diferent en un futur pròxim, amb mètodes diferents i una decisió per a atènyer els objectius també diferent, molt més sòlida.

En qualsevol cas, han passat tres anys i si bé la república catalana no té l’existència que voldríem, l’envit independentista ha dut l’estat espanyol a la crisi més gran de la seua història recent. I tres anys després, aquella promesa que es feien els unionistes que l’independentisme desapareixeria del mapa, incapaç de resistir, no s’ha complert. La pandèmia l’ha frenada, com en tants altres llocs, però ningú no hauria d’oblidar que just abans de l’emergència sanitària hi hagué les grans mobilitzacions de Perpinyà i de resposta a la sentència. I ni l’una ni l’altra no foren poca cosa, ben al contrari.

Tanmateix, no podem conformar-nos-hi de cap manera. Sobretot vist que la pandèmia no ha impedit, per exemple, que a Xile aquest diumenge s’aconseguís una victòria històrica en què s’ha tombat la constitució de Pinochet –tot i que cal matisar que, en realitat, això és el resultat de les mobilitzacions que hi havia hagut fins al març.

Dels quatre grans focus d’inestabilitat política que tota la premsa internacional va connectar ara fa un any –Hong Kong, Beirut, Barcelona i Santiago–, és tan sols a Xile que s’ha aconseguit un canvi substancial. I aquesta excepcionalitat, també pel gran ressò que va tenir ahir al nostre país, crec que reclama d’entendre el perquè, però també fins a quin punt és veritat que el canvi està en marxa. Perquè, com explica avui Marco Kremerman en aquesta entrevista a VilaWeb, les trampes parades en el procés de reforma constitucional i les coses que no s’hi han pogut incloure pronostiquen que encara hi haurà moltes dificultats.

Quant als quatre focus de l’octubre de l’any passat, el fet que Xile siga una democràcia marca una gran diferència amb Beirut i sobretot amb Hong Kong, on la repressió és abassegadora, enmig de la indiferència internacional més que lamentable. És evident també que a Xile, com als altres tres llocs, la lluita ha estat contínua al carrer, decidida, i no s’ha aturat ni per la mort de manifestants ni per la repressió exercida pel president Piñera. És un factor determinant i que marca una diferència de cost molt clara: entre l’octubre de l’any passat i el març d’enguany hi hagué pel cap baix 34 morts, prop de 9.000 detinguts i uns 4.000 ferits.

Molta gent ahir va posar en relleu aquestes dades de resistència al carrer per convertir l’èxit xilè en una mena de lliçó mecànica a seguir per Catalunya. Crec que he estat sempre clar a l’hora de dir que tan solament la mobilització i l’enfrontament canviaran el rumb de les coses al nostre país. Ara, també voldria cridar l’atenció sobre un fet que em sembla especialment destacable i que a parer meu marca una diferència radical entre allò que passa a Xile i això que passa al nostre país: a Xile hi va haver, finalment, la possibilitat que els dos camps oposats es posassen d’acord en un mètode, en un conducte pel qual es pogués canalitzar el problema polític que s’expressava d’una manera punyent al carrer. I això, precisament això, és evident que Espanya no vol que passe de cap manera, perquè no vol donar categoria d’interlocutor al poble català. De manera que la lliçó xilena, i els partits independentistes n’haurien de ser especialment conscients, no és del tot aplicable al nostre cas.

Fes-te'n subscriptor i construeix amb VilaWeb25 el diari nou que els Països Catalans necessiten ara.

60€/any | 18€/trimestre
120€/any | 35€/trimestre

Si no pots, o no vols, fer-te'n subscriptor, ara també ens pots ajudar fent una donació única.