Fes-te subscriptor de VilaWeb

Aquest diari existeix perquè més de vint mil lectors han decidit que poden i volen pagar cinc euros el mes perquè tots rebeu tota la informació amb accés obert. Però no n'hi ha prou. En necessitem més. Tu ho vols i pots? Fes-te'n subscriptor ací.

Oh, quantes ganes que tenia de teatre! No vaig abraçar la dona que així s’exclamava, l’altre dia, en sortir del Micalet, perquè no la coneixia de res i perquè en aquests temps estranys de pandèmia ja no ens toquem, però de veritat que vaig estar a punt d’incomplir impulsivament tots els protocols i la distància principatina que encara em té mig dominada i de dir-li que sí senyora i que sí senyora i que sí, que és exactament així com em sento jo també.

La Companyia Teatre Micalet ha estrenat, malgrat totes les maltempsades, una obra poderosa, dura, que combina dolor i humor i en res no exagera, que trasbalsa i se t’enganxa quan ja s’ha acabat i resulta que hauries de dedicar-te a les teves cosetes quotidianes però no pots deixar de pensar-hi, d’evocar-la, de tot.

Han estat quatre dies de representació només, a València, quatre dies d’èxit i de repartir felicitat (que sí, que això aconsegueix el teatre també quan et fa pensar i patir i riure tot alhora: la felicitat no és distracció banal sinó una altra cosa, tota una altra cosa), però diuen i asseguren i prometen que al febrer hi tornaran. Per això en parlo, avui, no pas per fer-ne dentetes sinó per escampar la recomanació, perquè us ho apunteu si no l’heu vista: Teatre Micalet, València, febrer del 2021. Que qui sap com tindrem el món, d’aquí a tres mesos (qui ens hauria dit, l’any passat en aquestes dates, que el tindríem així com és ara de temorenc i emmascarat…!), però que quan torni El malfet d’Inishmaan, de veritat que us ho dic, no us el deixeu perdre.

És una obra de Martin McDonagh, el Tarantino teatral, que n’hi diuen, l’autor d’aquella inoblidable La reina de bellesa de Leenane que brodaven Montserrat Carulla (ai, que no, que encara no me’n sé avenir) i Vicky Peña, aquest anglès que ens descriu la terra dura i humida i buida de la Irlanda crua on té l’origen familiar, la terra i la gent que l’habita, malgrat tots els malgrats, i que en prova de fugir. L’entrada “McDonagh” de la Viquipèdia és, de fet, digna d’un seu personatge i, si no se l’ha inventada, explica aquesta manera d’escriure i de retratar que té (ara que hi penso, si se l’hagués inventada, també): “Es va veure obligat a deixar els seus estudis i a buscar-se la vida des dels 16 anys, quan els seus progenitors van tornar a Irlanda i el van deixar a Londres juntament amb el seu germà gran (el guionista John McDonagh). Va subsistir a força d’ajudes socials i de petites feines, mentre somiava a dedicar-se a la literatura i escrivia obres per a la ràdio i la televisió que no eren acceptades.”

El cas és que El malfet d’Inishmaan és un text bèstia i intel·ligent, subtil i salvatge que ens descriu una minúscula comunitat humana arrapada a la primíssima capa de terra que permet un conreu també primíssim a les Illes Aran, una humanitat esquerpa com la costa gelada on pesquen i des d’on es resignen o somien potser la fugida, i que queda trasbalsada pel rodatge d’un film americà, un film real que va immortalitzar, l’any 1934, aquella vida al límit (Man of Aran, de Robert Flaherty, director, anys abans, del primer documentari de la història del cinema).

Que l’obra és bona no és res que calgui descobrir ara, perquè ja ha estat dit i redit i constatat. La descoberta o, més exactament, la celebració, arriba avui per la posada en escena que n’han fet al Micalet. Pel fons i la subtilesa i la potència d’aquest muntatge. Per les interpretacions, que conjuguen drama i burla sense ultrapassar mai la subtilíssima ratlla que ho podria convertir en caricatura i que no, que no ho fa. Perquè aquí hi ha ofici. Hi ha art.

Art.

Aquí.

A València, vull dir.

A la ciutat de teatres que havia estat, de repertori i de sainets i d’Escalante i de Guimerà (no debades hi té un carrer dedicat des de l’any 1920, pocs mesos després d’assistir a l’aclamada estrena, al Principal, de L’ànima és meva) i de tot. La guerra, amb la cruenta dictadura que la va seguir, també ho va esquinçar, això. La represa no va ser senzilla. Encara no ho ha estat. Pel mig, a més a més, hi ha hagut els anys de la dreta espanyolista ocupant-nos les institucions i sembrant-nos la terra de sal; la terra cultural, especialment, per tant com comporta i significa.

Però resulta que, en aquest temps, pim-pam, pim-pam, amb característica tenacitat i tremp també característic, al cor de la ciutat hi ha anat creixent un teatre amb la més alta vocació. Amb la més alta perspectiva, també. Un teatre amb companyia, per reblar l’atreviment. Enguany, el Teatre Micalet n’ha fet vint-i-cinc. Vint-i-cinc des que Pilar Almeria i Joan Peris, que hi continuen essent, juntament amb Ximo Solano, que del tot mai no se n’ha anat, van acomplir l’esbojarrada idea. Amb la dèria, sí, de ser allò que seria un centre dramàtic nacional, o un lliure, o una barreja de suplències i necessitats i ambicions també. Amb moltíssima voluntat i amb molt poc suport de les institucions (molt poc o gens). I pam-pam, pam-pam, pam-pam, teatre de creació i de repertori també, més comercial, més agosarat, segons les ganes o el moment. Creixent al caliu de la perseverança, de l’ofici, de l’ambició. Sempre en català. Com si això fos normal. Aspirant a ser-ho.

No se m’acut millor manera de reblar aquest aniversari que amb el cim del Malfet. A L’hort dels cirerers ja van mostrar de què són capaços (i a mi, per cert, per fi, em van fer comprendre l’alçària d’aquest Txèkhov: fins que no el vaig veure passar pel Micalet confesso que no l’havia entès). Ara sembla que s’hi vulguin rabejar. Ja seria hora que la bona nova s’estengués tal com mereixen.

L’altre dia no sé què furonejava per les xarxes que vaig topar amb un breu assaig del dramaturg Manuel Molins. I ell hi parla de coses més generals, però aquest fragment, retallat i enganxat ara aquí, penso que resumeix perfectament un bon grapat de coses: “La pervivència del nostre teatre, com potser la de tota la nostra llengua i cultura, és una història de voluntat i passió, ja que les condicions no ens han estat especialment favorables.”

I de talent, també. Si m’ho permet el mestre Molins hi afegiria aquest altre element imprescindible: passió, talent i voluntat. I amb aquesta fórmula ja podem creure en els miracles.

Fes-te'n subscriptor i construeix amb VilaWeb25 el diari nou que els Països Catalans necessiten ara.

60€/any | 18€/trimestre
120€/any | 35€/trimestre

Si no pots, o no vols, fer-te'n subscriptor, ara també ens pots ajudar fent una donació única.