18.01.2018 - 22:00
|
Actualització: 19.01.2018 - 11:49
L’elecció, dimecres, del president del Parlament de Catalunya i de la mesa formava part d’un paquet més gran que incloïa la investidura de Carles Puigdemont i la formació de govern entre Junts per Catalunya i Esquerra. Superada la primera part, arriba ara el moment més complicat. La investidura és el punt d’inflexió de tota la resta. Però més enllà de la fórmula que finalment estableixi la majoria parlamentària per a possibilitar una investidura a distància, els equips de Junts per Catalunya i ERC comencen a preparar la negociació per a definir un nou govern.
Cares renovades
La possibilitat de repetir el govern que va escapçar el 155 a final d’octubre ja no és damunt la taula dels partits. La repressió i la nova conjuntura obliga a renovar cares per a aquesta nova etapa. Alguns consellers ja han anunciat que no repetiran, uns altres s’ho van rumiant, i n’hi ha pocs que ara tinguin la seguretat de voler repetir. El ball de noms començarà aviat, però les fonts dels partits consultades per VilaWeb asseguren que, abans dels noms, cal parlar de l’estructura i la dimensió del govern. Quants departaments tindrà? Es farà un govern amb catorze carteres o un govern amb vuit? Hi ha partidaris d’una idea i de l’altra a cada partit.
Els efectes del 50-50
El cas és que el repartiment del nou govern entre les dues famílies independentistes que l’han pactat serà sensiblement diferent de com havia estat en la legislatura de Junts pel Sí. Aleshores, els percentatges eren aproximadament del 60% per Convergència i 40% per Esquerra. Ara s’ha dibuixat un 50-50 que obligarà a remoure els departaments i les competències que tenen assignats per equilibrar la representació. Recordem que l’acord anterior va portar a fer alguns invents d’una lògica poc convencional, com ara integrar Habitatge al Departament de Governació o Transparència al d’Afers Exteriors, entre més.
L’esquema, abans que els noms
Per tant, els equips de cada formació han començat a treballar amb discreció per separat els esquemes de govern que volen proposar a l’altra part. És possible que abans de la investidura arribin a pactar un mapa del govern consensuat, però fonts dels partits troben poc factible haver tancat el nom dels consellers i els màxims responsables de cada departament abans de veure com reaccionarà l’estat espanyol a la votació de Puigdemont, prevista per a final de mes. De fet, si la reacció de l’estat consisteix en una suspensió cautelar de la investidura, impediria de poder dictar els decrets de nomenament del govern i la presa de possessió, que és quan caduca l’aplicació del 155, segons el text aprovat pel senat i el govern espanyols.
Pocs voluntaris?
Una altra dificultat per a les dues parts serà l’absència de candidats a ocupar càrrecs que seran en el punt de mira constant del govern i la justícia espanyols, amb el codi penal a la mà. Si en una situació normal, els partits tenen excedent de candidats a ocupar les conselleries, en aquesta situació excepcional els candidats bons i benvistos pels lideratges respectius són escassos. Tan sols cal observar que Joaquim Forn, Clara Ponsatí i Lluís Puig, incorporats tot just dos mesos abans del referèndum de l’1 d’octubre, són a la presó, el primer, i a l’exili, els altres dos. Acceptar la conselleria és ara mateix una mena de caramel enverinat que no tothom està disposat a desembolicar.
Noves dinàmiques dels partits
Més dificultats a tenir en compte aquests dies que vindran: la dinàmica entre Junts per Catalunya i el PDECat encara no té el rodatge suficient perquè res no grinyoli. I caldrà veure quin paper té aquesta relació sota la batuta de Puigdemont i amb Artur Mas aparcat. La pugna de famílies no és exclusiva del camp ex-convergent. També a Esquerra Republicana hi ha línies d’actuació diferents que poden entrar en disputa aquests dies que vindran. La sortida de Carles Mundó, amb un pes específic a la direcció del partit, i Junqueras a la presó, els equilibris queden en mans de Marta Rovira, que ha d’administrar aquest moment prou complex.
El punt d’inflexió
Com dèiem, el punt d’inflexió es troba en la investidura de Puigdemont. Si s’imposa el camí d’un nou cop d’estat, aquesta vegada amb l’ajuda del Tribunal Constitucional, la formació de govern serà pràcticament impossible, si més no, de manera formal i amb capacitat executiva. Si aquest punt d’inflexió pren forma d’una certa obertura de l’estat respecte del mandat popular i democràtic del 21 de desembre, el govern pot començar a caminar i les formacions majoritàries de l’independentisme hauran de concretar estructura, competències, noms i cognoms per al nou executiu.
La constitució del parlament aquesta setmana ha fet córrer el compte enrere de la investidura: deu dies hàbils per al primer intent. Com a molt tardar, el 30 de gener caldrà investir Puigdemont. Si no té majoria absoluta perquè la mesa no admet el vot delegat dels diputats electes que són a l’exili de Brussel·les, dos dies més tard caldrà fer-ho amb majoria simple (més vots a favor que en contra). Aleshores, el món veurà que la ciutadania ha tornat a col·locar el president al seu lloc. I, una altra vegada, tot tornarà a canviar.
