Un gat irromp a la vaga de Portugal

El titular és absurd, ja ho sé. I des de molts punts de vista. Un gat pot irrompre en una vaga? Probablement, no. Si engeguéssim la imaginació tal vegada trobaríem situacions extravagants que justifiquessin l’enunciat, jo què sé, posem-hi una pobra bestiola espantada que salta sobre el primer ministre portuguès mentre ell enumera en una conferència de premsa les bondats de la reforma laboral. Jo, per a fer-ho més vistós, l’imagino de color carabassa, el gat, ben estufat sobre els cabells lluents de gomina de Luís Filipe Montenegro Cardoso de Morais Esteves. Estufat i rebufant i pensant potser que ara com surto d’aquí.

Però això no ha passat. I, consegüentment, no hi ha hagut cap vídeo viral de cap gat aferrat a la gomina del primer ministre Montenegro. De manera que dedueixo que és per això que la nostra televisió pública de l’autonomia del nord no ha dedicat cap titular a la vaga general portuguesa: perquè no hi ha hagut cap gat.

I si avui parlo de 3Cat i no de les altres (que diria que tampoc no han mostrat gaire interès per la victòria de la vaga portuguesa) és tan sols perquè la setmana passada em va saltar a la vista una notícia que em va deixar esmaperduda. Vaig haver de mirar dues vegades quina n’era la font perquè no em creia que, efectivament, la cosa provingués de la televisió pública catalana. Que aquesta és la clau: pública. I no em cabia al cap que aquell titular, i el vídeo, i el text que els acompanyava, me’ls oferís la televisió pública com si fos una notícia. No pas un reel, un tik-tok, un xip-xap, un trist pescaclics obrint-se pas a la selva de les xarxes, no: una notícia publicada pel portal que ha unificat el 324 i Catalunya Informació, que s’anomena 3CatInfo i que es presenta així: “Informar. Explicar. Entendre”.

El titular: “Un gat puja a l’escenari i irromp en una funció de ‘Romeu i Julieta’ a Turquia.”

I ja està. És això, literalment. Tan sols això. Un gat que salta a l’escenari en una actuació de ballet a Esmirna. Però s’ha de narrar bé: “El figurant espontani no només es passeja per l’escenari, sinó que també es posa a jugar amb la cabellera de l’actor principal, que ni s’immuta i es manté en el personatge.” Més encara? La nota és curta. El final: “L’actriu que dóna vida a Julieta estira Romeu pels peus per poder continuar amb l’escena sense la interrupció de l’animal, que de sobte s’enfila en una de les decoracions de l’escena.”

De vegades m’imagino el posat de qui ha d’anar redactant aquesta mena de coses.

L’espai informatiu és limitat. Diuen que va car. Amb tot el que passa al món, cal destriar el gra de la palla i això forma part de la feina dels periodistes. Determinar què té interès o transcendència, saber-ho explicar, etcètera. Omplir aquest espai amb anècdotes i successos és una decisió. Una decisió política. Omplir-lo d’algunes coses i buidar-lo d’algunes altres, que sol anar junt.

Perquè em sembla si més no significatiu que el mateix canal interessat per aquella anècdota de la funció de ballet a Esmirna no hagi trobat una estona per a parlar-nos de Portugal, per exemple, per a explicar-nos què hi va passar ara fa una setmana (la setmana del gat, precisament), quan, a conseqüència de la massiva protesta popular, es va aconseguir de tombar la reforma laboral que pretenia dur a terme el govern dretà de Luís Montenegro (res, quatre cosetes pensant sempre en el bé de la humanitat: facilitar els acomiadaments i abaratir-los; eliminar la readmissió obligatòria en els acomiadaments improcedents; ampliar la jornada laboral fins a cinquanta hores amb un sistema anomenat, ehem, banc individual d’hores; donar carta blanca a la subcontractació; ampliar els contractes temporals; reduir els drets de conciliació i de vaga i etcètera).

Dues vagues generals en menys de cinc mesos (l’una el desembre passat, l’altra el 3 de juny d’enguany) potser sí que tenen certa transcendència. Són mesos de protestes i dues vagues generals que han paralitzat Portugal, un ple de l’Assemblea de la República amb el públic dempeus després de la votació, aplaudiments i llàgrimes d’emoció perquè de moment ho han aconseguit.

De moment ho han aconseguit i això es veu que no és notícia. Perquè què hi poden fer dues vagues generals massives i la victòria dels treballadors contra un gat a l’escenari? Tothom sap que els vídeos de gats tenen èxit a les xarxes.

En fi.

Si l’objectiu dels serveis d’informació públics és simplement cridar l’atenció, suposo que és lògic que omplin l’espai de facècies, de successos amb dosis diverses de truculència, la mena de notícia que es crea per a farcir xarxes i aconseguir clics (que he escrit “notícia” per inèrcia, aquí, però se’n diu “continguts”: qualsevol cosa que aconsegueixi de mantenir-nos, ai, enganxats a la pantalla). Però és que això, que ja és prou trist en general, prendria dimensions d’inacceptable en cas d’afectar un servei públic.

Triar de què parles i de què calles mostra sempre quins són els teus interessos. A qui serveixes. I a qui no.