Passarà temps, poc o molt, abans no puguem calibrar com es mereix l’1 d’octubre, la seva magnitud d’experiència personal i col·lectiva.  Mentrestant hi haurà tot de maneres d’entendre’l i de recordar-lo. L’èpica que el va posar dempeus i el va sostenir necessita unes paraules que, com diu la Rodoreda a La mort i la primavera, no hi són, s’han de fer.  No era senzill reportar en un documental aquelles hores. Aquest 1-O que hem vist aquesta setmana i que aquest dissabte, avui, TV3 torna a emetre, n’ha posat algunes. Ho ha fet a través de voluntaris sense identificar i sense la intervenció de polítics, i encara que alguna cara prou coneguda hi parlava el resultat és una narració que posa en primer pla la cooperació col·lectiva estreta per a aconseguir posar les urnes, les paperetes, els sobres, i votar.

Segur que molts espectadors haurien volgut saber més coses de com es van aconseguir les urnes i com van arribar als col·legis electorals, quina va ser la xarxa que va permetre la jornada. Hi comença a haver escrits i llibres que ho expliquen, però encara s’ha d’anar amb compte. La causa general contra l’independentisme oberta per l’estat no cessa i l’1 d’octubre és en el punt de mira. El documental comença de nit, quan unes mans treuen d’un pis o d’una casa (urbana o rural) un bossa negra d’escombraries de mida industrial ben plena: els espectadors sabem que conté una urna. Una de les urnes que es van fer servir i que tanta policia que havia arribat arreu del país no va descobrir. El paquet es fica en un cotxe i arrenca la jornada. A partir d’aquest moment, seguirem en ordre cronològic com va passant el dia en els quatre punts que l’equip va triar per seguir-la: dos col·legis de Barcelona, un d’Arenys (on tot va començar) i el de Sant Julià de Ramis, on havia d’haver votat Puigdemont. Fins al recompte dels vots.

Un dels moments preciosos és justament quan es diuen els vots i les persones reunides al carrer aplaudeixen els resultats: també els vots del no. És una escena impagable. Passa ràpid, és un no res. I ho diu tot. Allò que es volia aconseguir i que encara s’ha d’aconseguir del tot viu en aquesta escena. Molt vot contrari no es va manifestar per no voler legitimar el dia; però també comencem a saber que la violència policial va provocar que gent que no hi volia participar s’hi acabés decidint. D’altres que, tot i la violència, van persistir en la decisió de no participar-hi, també necessiten parlar-ne. Per això caldrà temps perquè la rellevància de l’1 d’octubre s’enlairi. Va produir moltes emocions, sí, però també força pensament polític que s’està expressant a poc a poc.

Entre aquest pensament polític hi ha el concepte de comunitat, ja sigui el barri, ja sigui el poble on van passar tants dels moments significats del dia. El documental ho diu en diverses ocasions, i segurament serà l’aspecte que en l’emissió d’avui a TV3 es destacarà en el debat posterior que s’anuncia amb alguns dels participants. El relat es tanca amb les paraules de Roger Español, a qui una bala de goma li va esclafar un ull que no recuperarà.

Dirigit per Lluís Arcarazo, produït per Mediapro, el documental hauria de ser vist en altres llocs, a Espanya i a fora. En aquest sentit, val a dir que necessitarà més context per a audiències que no saben com es va gestar, com va arribar a ser possible aquell dia d’octubre. Centrat en la votació i l’experiència de poder arribar a fer-la, no diu res del nombre de ferits que després es va donar i dels quals no sabem gran cosa més. Queda molt per saber i expressar, encara, de l’1 d’octubre. Aquest és un document de conjunt que s’agraeix perquè justament comença a posar algunes de les paraules que calen per a parlar-ne a fons.

Cadascú pot completar el relat, també els qui no hi van participar, ho torno a dir.  S’han quedat amb mi les llàgrimes d’un amic per telèfon, les paraules d’un avi negant-se a deixar el col·legi electoral quan la filla l’advertia que la policia estava potser a punt d’arribar-hi, el desconcert de sentir dir a una apoderada ‘ja tenim la foto’ de la policia actuant contra els votants. Una experiència política que no s’esborrarà.

Per a VilaWeb el vostre suport ho és tot

Si podeu llegir VilaWeb és perquè milers de persones en són subscriptors i fan possible que la feina de la redacció arribe a les vostres pantalles.

Vosaltres podeu unir-vos-hi també i fer, amb el vostre compromís, que aquest diari siga més lliure i independent. Perquè és molt difícil de sostenir un esforç editorial del nivell de VilaWeb, únicament amb la publicitat.

Som un mitjà que demostra que el periodisme és un combat diari per millorar la societat i que està disposat sempre a prendre qualsevol risc per a complir aquest objectiu. Amb rigor, amb qualitat i amb passió. Sense reserves.

Per a vosaltres fer-vos subscriptor és un esforç petit, però creieu-nos quan us diem que per a nosaltres el vostre suport ho és tot.

Vicent Partal
Director de VilaWeb