05.08.2026 - 16:24
|
Actualització: 05.08.2026 - 17:59
La segona etapa d’un coet Falcon 9 de SpaceX s’ha estavellat aquesta matinada contra la Lluna després de passar més d’un any i mig a la deriva. El fragment, d’unes quatre tones i d’una llargada semblant a la d’un autobús, ha impactat contra la superfície lunar a uns 8.700 quilòmetres per hora.
La col·lisió s’ha produït prop del cràter Einstein, a la zona limítrofa entre la cara visible i l’oculta de la Lluna. No ha comportat cap perill per a la Terra, però els científics calculen que pot haver deixat un cràter d’uns divuit metres d’amplada i quatre de profunditat. L’impacte no s’ha pogut veure a ull nu i les condicions de llum n’han dificultat l’observació amb telescopis. Tanmateix, investigadors han detectat emissions de sodi i liti després de l’hora prevista de la col·lisió, un indici que apuntaria que el coet ha impactat i ha expulsat material de la superfície lunar.
Ara, la NASA espera confirmar el lloc exacte de l’impacte amb imatges del Lunar Reconnaissance Orbiter, una sonda que orbita la Lluna. També és previst que la nau sud-coreana Danuri sobrevoli la zona. Els científics compararan fotografies preses abans i després de la col·lisió per identificar el cràter nou, un procés que pot trigar uns quants dies o setmanes.
A la deriva d’ençà del gener del 2025
El Falcon 9 va ser llançat el 15 de gener de 2025 amb dos mòduls lunars: el Blue Ghost, de l’empresa nord-americana Firefly Aerospace, i el Resilience, de la companyia japonesa ispace. El primer va aconseguir d’aterrar a la Lluna, mentre que el segon s’hi va estavellar. Una vegada alliberades totes dues naus, la segona etapa del coet va quedar en una òrbita molt allunyada de la Terra, sense prou combustible per a tornar a entrar a l’atmosfera ni per a abandonar definitivament el sistema format per la Terra i la Lluna.
Segons SpaceX, la trajectòria d’impacte no era prevista. La combinació de l’activitat solar i les forces gravitatòries de la Terra, la Lluna i el Sol va anar modificant-ne l’òrbita fins a posar-la en un curs de col·lisió inevitable. Astrònoms independents van detectar-ne la trajectòria mitjançant dades públiques. Més endavant, el Centre d’Estudis d’Objectes Propers a la Terra de la NASA va confirmar que la probabilitat d’impacte era del 100%.
Una oportunitat científica inesperada
La col·lisió ha alliberat una energia equivalent a prop de 2,8 tones de TNT. Tot i que l’objecte era més gros que la majoria de cossos naturals que impacten contra la Lluna, es desplaçava més lentament que molts meteorits. Els científics esperen aprofitar el xoc per estudiar com es formen els cràters i com es comporten el polsim i les roques expulsats de la superfície. Com que se’n coneixen amb precisió la massa, la velocitat i la trajectòria, l’impacte pot servir per millorar els models sobre les col·lisions lunars.
Part del material expulsat pot haver recorregut desenes de quilòmetres abans de tornar a caure. Els fragments més petits fins i tot podrien haver quedat temporalment en òrbita. Aquestes dades poden ser especialment útils de cara a una presència humana estable a la Lluna. Les partícules projectades a gran velocitat per un impacte podrien malmetre vehicles, instruments, habitatges o vestits espacials.
El problema creixent de la brossa espacial
No és la primera vegada que un objecte fabricat pels humans impacta contra la Lluna. La Unió Soviètica hi va fer estavellar deliberadament la sonda Luna 2 el 1959, i la NASA també hi va dirigir diverses etapes dels coets Saturn V durant les missions Apollo per estudiar les vibracions causades pels impactes.
El 2009, la NASA va estavellar intencionadament una etapa de coet contra un cràter del pol sud lunar. L’anàlisi del material expulsat va permetre de confirmar-hi la presència de glaç d’aigua. El precedent accidental més recent va ser el 2022, quan una etapa d’un coet xinès es va estavellar contra la cara oculta de la Lluna i hi va deixar un cràter doble.
El cas del Falcon 9 torna a posar el focus sobre la brossa espacial. L’augment de les missions comercials i científiques també multiplica els fragments abandonats entre la Terra i la Lluna i reforça la necessitat de rastrejar-los i establir mecanismes més estrictes per gestionar-los.
