07.07.2026 - 21:40
El Tribunal d’Apel·lació de París va dir ahir dues coses alhora, i les va dir amb tota la solemnitat de què sap revestir-se, quan vol, la justícia francesa. La primera cosa que la justícia va dir ahir és que Louis Aliot i Marine Le Pen són culpables. Culpables de malversació de fons públics, d’haver desviat diners del Parlament Europeu –diners de tots els ciutadans europeus–, durant anys, per a pagar l’aparell del seu partit. La sentència ho confirma en apel·lació i, per tant, ho consolida de manera definitiva. Però la segona cosa que va dir el tribunal és molt més pertorbadora i és on hi ha el nus del debat: va dir que el fet de ser criminals convictes no els hauria d’impedir de governar. Aliot, amb totes les penes suspeses, continuarà essent el batlle de Perpinyà. Le Pen, amb la inhabilitació retallada fins a fer-la inofensiva, es podrà presentar a l’elecció presidencial del 2027.
La presidenta del tribunal ho va justificar invocant una presumpta i més que polèmica “llibertat dels electors de tenir un candidat”. Polèmica, perquè implica que un criminal si és un polític i vol presentar-se a les eleccions –i recorde que parlem de persones que han estat condemnades no pas per l’actuació política, sinó per un robatori– té uns privilegis especials. Presentar-se a les eleccions –ve a dir el tribunal amb aquesta decisió– esborra les conseqüències del delicte, fa que no hages de pagar per la culpa. I ací és on comença el debat de debò.
Una de les controvèrsies més antigues i més serioses de la teoria democràtica és qui decideix qui pot governar, si el jutge o l’urna. Si responem que el jutge –i els catalans hi tenim una experiència sobrada–, obrim la porta perquè una casta togada i sense control democràtic faça la tria prèvia dels candidats acceptables. Per contra, si responem que l’urna, podem fins i tot arribar a acceptar que la voluntat popular pot absoldre allò que els tribunals han condemnat. Cosa que, òbviament, ens pot fer qüestionar per a què tenim tribunals? No és un debat senzill.
Ciceró va deixar escrita la primera gran resposta clàssica d’aquest debat, en el Pro Cluentio: som servents de les lleis, precisament, per a poder ser lliures. La llei no és un límit de la llibertat, sinó que n’és la condició. Per tant, una democràcia en què el veredicte popular pot esborrar el veredicte judicial no és una democràcia més pura: és una democràcia que ha renunciat a una de les seues dues cames.
Però no cal remuntar-se a Roma. La condemna d’avui no inaugura res: confirma una tradició francesa de convivència, diguem-ne resignada, entre la condemna i el poder. N’hi ha prou d’esmentar Alain Juppé o Jacques Chirac per a recordar que la República ha encaixat casos semblants amb un silenci incòmode i ha continuat com si res.
Però és evident que tot ha canviat a partir del precedent nord-americà. El maig del 2024, Donald Trump fou declarat culpable de trenta-quatre delictes, i sis mesos després es va presentar a les eleccions i les va guanyar. Trump és, per tant, el primer president convicte de la història dels Estats Units, i la seua elecció ha tingut un efecte que va molt més enllà del seu país: és un cas que ha normalitzat mundialment –especialment entre l’extrema dreta– la figura del governant criminal. Allò que abans era un escàndol inimaginable ha esdevingut, simplement, una dada biogràfica més. Els electors la saben i, malgrat això, el voten. O el voten, alguns, precisament per això. Perquè la condemna no la interpreten com la demostració de la culpabilitat sinó, conspirativament, com una prova de persecució.
La història europea coneix versions molt més fosques d’aquest mecanisme. El 1924 un tribunal de Munic condemnà per alta traïció un agitador que havia intentat un colp d’estat. Complí nou mesos d’una pena ridícula i nou anys després era canceller d’Alemanya. Es deia Hitler. No compare casos, que no són comparables –el de Hitler era un delicte, en definitiva i per poc que ens agrade, polític. Tanmateix, compare la lliçó: quan la justícia condemna amb la boca petita, quan declara la culpa però n’estalvia les conseqüències al culpable, en realitat no fa sinó ensenyar, a qui ho vulga aprendre, que a un polític el delicte pot eixir-li de franc.
Perpinyà, per tant, serà governada durant els anys vinents per un home que la justícia francesa ha declarat, de manera ferma, culpable d’apropiar-se diners públics. Això no és cap opinió meua: és una sentència publicada. I, per tant, cada decisió que prenga sobre els diners dels ciutadans la prendrà un condemnat per malversació. Els seus electors ho sabien al març i el reelegiren, malgrat això; el tribunal ho sap ara i, malgrat això, el manté. Tothom ho sap, però ell continuarà al capdavant de la ciutat i aquesta és la conclusió més amarga d’avui: que la pregunta que he posat de títol a aquest article sembla que ja no escandalitza ningú. Un batlle criminal? Una presidenta criminal? França ha respost que sí, que això és possible. I a nosaltres ens resta –si més no– el dret, i el deure!, de dir en veu alta i sense subterfugis de cap mena que això que va passar ahir clarament –i per desgràcia– és possible. Però que el fet que siga possible no vol dir, de cap manera, que siga acceptable.
PS1. Ningú no us explica què passa a tots els Països Catalans com ho fa, cada dia, VilaWeb. Afegiu-hi el vostre suport per anar més lluny i que ho puguem fer encara millor. Cliqueu ací per fer-vos-en subscriptor.
