Fes-te subscriptor de VilaWeb

Aquest diari existeix perquè més de vint mil lectors han decidit que poden i volen pagar cinc euros el mes perquè tots rebeu tota la informació amb accés obert. Però no n'hi ha prou. En necessitem més. Tu ho vols i pots? Fes-te'n subscriptor ací.

Divendres el Parlament de Catalunya es constituirà en la XIII legislatura oficial –una numeració que estaria bé que fos canviada definitivament, per incloure-hi les legislatures de la república de Macià i l’exili. La sessió de constitució serà interessant per si sola, perquè contindrà les bases del possible pacte de govern a la Generalitat, el que hauria de menar a la presidència de Pere Aragonès i la formació d’un govern que a hores d’ara –dit amb molta prudència en vist de les poques coses que se saben de les negociacions– sembla que serà independentista.

La pista clau, per tant, serà el paper dels comuns. Molt probablement, allò que passe en aquesta votació indicarà si són dins el pacte o no, si formen part del nucli de la governabilitat, si són uns aliats parlamentaris i prou o si no són ni això. La proposta del partit d’Ada Colau de fer president Joan Carles Gallego no sembla res més que fum. Perquè Gallego obtinga prou vots per a ser president del parlament, l’independentisme s’hauria de trencar i això no és previsible, perquè tindria greus conseqüències amb vista a les opcions d’Aragonès. Dit això, els equilibris a la mesa, divendres, seran molt indicatius. Qui en són els vice-presidents, per exemple.

El paper de la CUP serà el detall que explicarà més bé com van les coses. Els anticapitalistes estan decidits a entrar a formar part per primera vegada de la mesa, però és fàcil d’entendre que no és igual tenir la vice-presidència primera que la secretaria quarta, posem per cas. El rang, si és que es pot dir d’aquesta manera, indicarà bé el nivell de la voluntat dels anticapitalistes de formar part del nucli dur de la governabilitat del país.

I aleshores qui siga la persona que presidesca el nou parlament haurà de començar a ordenar de pressa el desenvolupament de la tasca parlamentària, prenent la primera gran decisió segurament en pocs dies: qui es presenta a la investidura com a president de la Generalitat i qui no. Contra allò que Salvador Illa va dient, amb la voluntat d’un candidat de presentar-se no n’hi ha prou, sinó que cal que la presidència entenga que té prou vots per a fer-ho amb unes mínimes garanties –condició lògica, o si no s’hi presentaria tothom. I si algú no les té, aquest és Illa.

Amb tot això que sabem de moment, i si no hi ha grans sorpreses, el parlament serà dirigit clarament per les forces de l’independentisme rupturista. I ara té una gran oportunitat de canviar les dinàmiques que la darrera legislatura frenaren tant el procés d’independència. Quan algú diu que la presidència del parlament té un paper secundari, per a explicar-li que s’equivoca no cal sinó veure fins a quin punt va ser clau, en positiu, el paper de Carme Forcadell i fins a quin punt ha estat clau, en negatiu, el paper de Roger Torrent.

Encara que el sistema autonòmic espanyol siga presidencialista en la pràctica, el parlament en realitat és una institució que als països avançats és el centre de la política i de bona part de la vida pública –no solament de la vida política. Els parlaments més interessants fan un paper crucial de potenciació del debat social i de la vida intel·lectual del país. Es tracta, evidentment, de parlaments que no són cases tancades en si mateixes, sinó espais oberts més enllà dels diputats i dels partits, tradició en què el Parlament de Catalunya encara té molt a aprendre.

Fer un tomb potent en aquesta línia, especialment segons quina mesa encapçalés el nou mandat, serà una de les peces clau a l’hora de recuperar la confiança perduda en la institució. Evidentment, sense oblidar de cap manera que la prova del cotó-en-pèl, l’enfrontament més determinant, serà a l’hora de comprovar si la cambra sap enfrontar-se, i pot fer-ho, a la violació dels seus drets que les institucions espanyoles continuaran exercint i que intensificaran, amb tota probabilitat, a partir del minut u. Especialment si la presidència no els agrada gens i encara més si a Espanya la passen a considerar un veritable poder.

PS1. Quan escric aquest editorial els sondatges donen la victòria a Joan Laporta com a president del FC Barcelona. Crec que és un resultat que vol dir moltes coses i molt positives. En parlarem.

PS2. Avui es vota el suplicatori del president Puigdemont i els consellers Comín i Ponsatí al Parlament Europeu. El resultat no sé sabrà fins demà al matí, però evidentment ho seguirem molt de prop. Ací teniu les claus del vot, explicades per Josep Casulleras.

PS3. Us oferim una web especial en què 101 dones de tot el país expliquen la seua visió sobre els envits que té el feminisme davant. També n’hem editat una versió especial en pdf, que us recomane de manera especial.

Fes-te'n subscriptor i construeix amb VilaWeb25 el diari nou que els Països Catalans necessiten ara.

60€/any
120€/any
Si encara vols ajudar-nos més, pots fer-te'n com a Protector.

Si no pots, o no vols, fer-te'n subscriptor, ara també ens pots ajudar fent una donació única.