30.01.2021 - 21:50
De totes les institucions de la Generalitat de Catalunya, la que ha estat més afectada per l’ofensiva espanyola després del 155 ha estat el parlament, sens dubte. La legislatura que ara s’acaba presenta un balanç tristíssim, que ha convertit la cambra catalana en una ombra o una caricatura d’allò que havia estat, sense capacitat política, emmudida i completament a mercè dels capricis de la repressió i dels tribunals.
Primer va ser l’acceptació dòcil de qui havia de ser el president de la Generalitat. Renunciar a restituir el president Puigdemont i després acceptar que la justícia dictés qui podia ser candidat i qui no, primer, qui podia ser diputat i qui no, més tard, i què es pot discutir i què es pot publicar i què no… tot plegat ha acabat convertint l’autonomia parlamentària en no res.
I ara arriben les eleccions del 14 de febrer, així, amb un parlament lligat de mans i peus i sense prestigi, un greu dèficit tenint en compte que als països avançats les assemblees parlamentàries són el centre de la vida política. Sortir del pou on l’estat espanyol ha abocat el Parlament de Catalunya serà difícil mentre el Principat continuï dins Espanya. Però, com en pràcticament tot, hi ha un altre parlament possible després de la independència. No solament un parlament millor que l’actual, sinó més obert i innovador, també. Aquests són alguns dels grans punts que caldria posar sobre la taula.
El sistema d’elecció dels diputats
La clau de qualsevol canvi en profunditat consisteix a modificar la manera d’elegir els diputats i alleugerir l’enorme poder que tenen avui els partits polítics. Per això hi ha dues mesures clau que cal plasmar en una nova llei electoral: les llistes obertes i l’establiment d’un sistema mixt d’elecció.
Votar amb llistes obertes, perquè l’elector pugui decantar-se a favor o en contra de qualsevol candidat de l’opció que prefereix, és fonamental. Hi ha unes quantes maneres d’aconseguir aquest propòsit. A Europa la major part dels països escandinaus o del nord –com ara els Països Baixos o Luxemburg, però també Grècia, Xipre i Eslovènia– funcionen electoralment amb llistes obertes. Generalment, amb aquest sistema cada elector pot decidir quin nom “esborra” de la llista, tot i continuar donant el vot al partit que considera convenient o que s’adiu més a la seva manera de pensar.
Els aparells dels partits també perden molt poder si els diputats, en compte de formar part d’una llista nacional, poden ser triats per llistes territorials o per fórmules mixtes, com ja es fa a Andorra. El Parlament de Catalunya podria ser format, per exemple, per una meitat de diputats elegits en llistes nacionals i una altra meitat provinent de circumscripcions comarcals.
El doble sistema, tot i la complicació aparent, garanteix un equilibri, difícil d’aconseguir amb un sistema sol. Els diputats de base local o comarcal, lògicament, només es poden triar en formats majoritaris: el primer es queda l’escó de la circumscripció. Això reforça molt el poder del diputat individual sobre el partit, perquè és normalment la feina sobre el terreny i el contacte amb els ciutadans que pot assegurar la victòria, però té l’inconvenient que deixa la representació dels corrents ideològics i la pluralitat, la presència no tan sols dels partits majoritaris sinó també dels minoritaris, en un segon terme. I són aquests dos factors que queden compensats amb l’elecció de l’altra meitat del parlament per un mètode proporcional, de base nacional o regional. La meitat dels diputats podria ser elegida en una sola urna d’abast nacional o bé es podrien crear districtes electorals, però que haurien de ser pocs per a assegurar que cada districte té prou escons per a permetre la màxima diversitat.
Una cambra o dues?
Una discussió, ara impossible però necessària per a configurar la república, és si el parlament ha de tenir una sola cambra o dues. Els parlaments més tradicionals en tenen dues. L’alta, o bé fiscalitza la baixa o bé compleix una funció especial, com ara assegurar la representació federal. Tanmateix, la major part de països europeus comparables a Catalunya en dimensió i en model social tenen una sola cambra, un format considerat més modern. És el cas de Dinamarca, Estònia, Grècia i Finlàndia.
En el cas català una segona cambra no sembla gaire necessària, si més no en el format del senat. Una altra cosa seria fer com fa Eslovènia, que en lloc de senat té un consell nacional que representa els grups d’interès del país; no pot elaborar lleis però pot corregir les de la cambra baixa. El formen 22 batlles, 6 representants d’activitats no comercials, 4 dels sindicats, 4 de les patronals i 4 representants de diverses professions, tots elegits dins els seus grups d’interès.
Millorar la igualtat i la representativitat
Un dels problemes que tenen molts parlaments actuals és la poca adequació a una societat que s’ha tornat acceleradament plural. La paritat home-dona és un objectiu evident, que es pot aconseguir millor i més ràpidament forçant que l’hemicicle tingui la meitat de cada sexe. De fet, la proposta que fa el Consell per la República Catalana per a la formació de la seva assemblea de representants ja incorpora aquesta clàusula, que s’aconsegueix forçant les circumscripcions a tenir sempre una representació paritària. Si, de quatre escons, tres són aconseguits per homes i un per una dona, el tercer home el perd en favor de la segona dona en nombre de vots.
Un altre element a considerar a l’hora de reformular el parlament de Catalunya és la representació de col·lectivitats especials, com ara la Vall d’Aran –amb el caràcter nacional occità reconegut–, el poble gitano o la resta dels Països Catalans. Aquests espais podrien tenir un nombre de diputats fixos adjudicats o fins i tot triats en una base electoral pròpia –per exemple, que s’establís alguna forma de declaració d’identitat gitana que permetés a aquest col·lectiu de triar dos diputats, posem per cas, només entre els seus membres. Aquests diputats podrien tenir funcions diferents dels altres, en alguns casos o sobre alguns temes, i fins i tot dret de vet sobre determinades qüestions –cosa que seria molt raonable en el cas de la Vall d’Aran, en tot allò que afectés les seves competències.
Legislatura fixa o fluctuant? Votar cada quatre anys?
Un altre element important a l’hora de proposar un parlament completament nou, sense les restriccions que imposa avui Espanya, és si cal assumir normes que es donen per fetes, però que poden ser discutibles. És el cas que una legislatura es pugui acabar per una crisi de govern o que hagi de continuar sigui com sigui fins a exhaurir els anys naturals del mandat, una decisió que en una situació com l’actual seria molt important; o bé quin seria el temps de renovació del mandat.
Discutir això obre noves possibilitats tant de fiscalització com d’estabilització de la política catalana. Hi ha països on la legislatura només es pot exhaurir al cap dels anys del mandat –que també és discutible si han de ser quatre. En aquest cas, si l’executiu no és capaç de governar és el legislatiu que, sense fer eleccions, n’ha de triar un altre. També hi ha llocs, com als Estats Units, on el parlament es tria per blocs, i cada dos anys renova la meitat dels membres, en aquest cas. Són normes que volen donar estabilitat i continuïtat al procés polític i evitar canvis sobtats.
El parlament com a centre de la vida política
Algunes d’aquestes opcions apareixen, en definitiva, a conseqüència que el parlament és considerat en molts països com la principal peça institucional del país, per damunt del poder executiu.
És cert que la tradició autonòmica catalana dóna més importància al president de la Generalitat, establint un sistema de caràcter presidencialista, que no pas al parlament mateix. Però això va contra la tradició política de les corts catalanes i no ha de ser així necessàriament. Irlanda, per exemple, arriba a l’extrem de tenir un parlament que alguns consideren tricameral, perquè a les dues cambres hi afegeix el president de la república, considerat oficialment com una part del legislatiu. Això remarca que la representació de la nació l’exerceix el parlament, del qual, en tot cas, deriva el poder executiu.
I ha de ser a Barcelona, el parlament?
Com a centre de la vida política, en molts països el parlament també fa un paper important de símbol del reequilibri territorial. Això fa pensar en la possibilitat que no sigui a Barcelona sinó en una altra ciutat. Als Països Baixos, per exemple, la seu del parlament és a l’Haia i la capital formal del país és Amsterdam. També a Sud-àfrica el parlament és a Ciutat del Cap i el govern és a Pretòria.
La primera reacció lògica a aquesta possibilitat és pensar en alguna de les tres altres capitals de les províncies espanyoles, però no necessàriament ha de ser així. Ciutats de la Catalunya Central, per la situació geogràfica, podrien ser la seu del parlament republicà; o bé ciutats de la corona metropolitana. Per què el Parlament de Catalunya no podria tenir la seu a l’Hospitalet, per exemple, que és la segona ciutat més gran del Principat?
