Un alienígena extraterrestre enmig del procés

Antoni Castells Talens
30.10.2015 - 02:00
VilaWeb

Vagi on vagi, fa mesos que em pregunten com veig el país. Suposo que no és cosa estranya: ara hi torno a viure després de vint-i-set anys a l’estranger. Com que ja fa temps que tinc una altra ciutadania, un altre passaport i em guanyo la vida parlant i escrivint en unes altres llengües, m’és relativament fàcil de contestar que només sóc un estranger i que em costa d’opinar sobre temes indígenes, per decepció dels qui m’han fet la pregunta, que acostumen a reaccionar amb esportivitat.

Però ara que ja fa quatre mesos que visc a Barcelona, m’adono que no estava tan preparat com em pensava per a ser de fora. Fa dècades que he acceptat que sóc estranger allà on visc i m’havia mentalitzat tant per allò que els experts anomenen el ‘reverse culture shock’ que tenia molt assumit que jo aquí també seria foraster, ‘un alienígena extraterrestre, un be negre que no té ramat’, com fa la cançó de Marc Parrot.

I llavors un dia, sense esperar-m’ho, es van començar a produir senyals, petites trivialitats inconnexes, que haurien resultat insignificants en qualsevol de les meves visites de vacances a Barcelona i que ara adquirien dins la meva ment la transcendental categoria de senyals. Eren uns senyals inequívocs que connectaven el passat amb el futur d’una manera que ni jo no sabria explicar, però que em van fer pensar si al final no resultarà que sóc d’aquí.

Fa uns dies vaig mirar de posar-ho en pràctica, això de ser d’aquí, mentre feia unes hamburgueses, la meva amb ceba i cansalada, i unes cerveses amb uns amics estimadíssims, un dels quals va sortir elegit regidor per la CUP en una població del Vallès. Entre mossegada i mossegada em vaig aventurar a comentar que potser ERC i CDC haurien fet més bons resultats separats que no pas junts amb tota aquella gent de la llista, i que si fos així seríem un país ben estrany.

Els meus interlocutors estaven convençuts que va ser així, que la CUP s’havia menjat votants d’Esquerra que es veien incapaços de votar una llista amb Artur Mas.

La conversa es va convertir en una discussió sobre si Mas sumava o restava. La resposta m’era ben igual, fos quina fos, perquè era impossible de saber-la amb certesa. Però la pregunta sí que era interessant. Al meu parer, un país on una part considerable de l’electorat valora de no votar una opció políticament atractiva perquè hi ha un nom incòmode demostrava que estava malalt. Com em deia un altre amic amb el panet de l’hamburguesa a la mà, és com anar en contra d’una proposta de l’escala perquè hi vota a favor aquell veí que et cau tan malament.

L’amic regidor cupaire ho entenia d’una manera diferent: era senyal que el país era plural, no malalt: els noms no eren importants, ho era la gent. I que Artur Mas només mirava per ell i no dubtaria a fer descarrilar el procés o vendre’l per quatre garrofes.

Jo l’entenia, però no tenia prou informació per a saber si hi estava d’acord. Sé que no sóc metge i no puc diagnosticar qui està malalt i qui no, i menys si es tracta d’un país, però deixeu-me pensar, si més no, que aquest país vostre (i meu) és força estrany. No culpo la CUP ni Junts pel Sí de les seves desavinences ni les visions estratègiques diferents i la desconfiança mútua. Ara, uns ulls com els meus, que s’ho miren tot de mar enllà des del 1987, no arriben a veure el fons de les diferències. En un moment clau, abans de fer tremolar l’enemic, cal saber qui és.

I no és que prengui partit pels uns o pels altres. De fet, jo vaig ser un dels famosos indecisos durant la campanya. Em semblava entendre a la perfecció i estar d’acord amb els arguments de Junts pel Sí i de la Candidatura d’Unitat Popular, però pensava: ara no em feu triar entre Sergi López i Jaume Cabré o entre Guardiola i Oleguer.

El que potser em va fer diferent és que la meva indecisió continua ara, setmanes després del 27-S. Si avui hi tornés a haver eleccions, encara no sabria qui votar. Tan cert és això que dic, que dec ser dels únics indecisos que ho va continuar essent mentre votava. Vaig agafar dues paperetes, una de cada candidatura independentista, i les vaig posar dins els sobres. Vaig barrejar els sobres tancats, l’un va anar a la paperera i l’altre a l’urna.

Alguns dels meus amics ho van interpretar com una manera de defugir responsabilitat ciutadana. Segurament tenen raó. Jo ho vaig viure com una manera de no saber conciliar dues opcions òptimes però incompatibles.

Aquests dies crec que he entès que les raons per a no arribar a un acord és que hi ha un sector de la CUP, en aquests moments, que té dos enemics i els vol combatre tots dos alhora. Però si en tomba un, l’altre en sortirà reforçat.

Ho deia la setmana passada el tinent general de l’exèrcit dels Estats Units Sean MacFarland al New York Times: ‘Fem (a l’Iraq) allò que sempre intentes fer amb l’enemic, o sigui, forçar-lo a lluitar en més d’una direcció al mateix temps.’ Jo sé que els catalans no tenim instint marcial ni grans capitans, que molts vam ser objectors i insubmisos, però de vegades cal entendre el joc.

I aquest sector de la CUP no vol, o no sap, triar l’enemic. Vol puresa… o potser vol defugir la seva responsabilitat política, ara que les decisions són tan dramàtiques que maregen. Com jo el 27 de setembre. Però una cosa és què faci jo, un estranger que vota, i una altra què facin deu diputats en un parlament. No entenc què passa. Potser no sóc tan d’aquí com indicaven els senyals. Sóc alienígena extraterrestre. Sóc un be negre que no té ramat.

Recomanem

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 75€ l'any