Una estàtua de bronze assenyala el punt exacte on un cavall va orinar fa gairebé un segle. A més a més, també marca el centre simbòlic d’Ulan Bator, la capital de Mongòlia. El monument recorda la figura de Damdin Sükhbaatar, el dirigent de la revolució comunista que va alliberar part de la nació de la invasió xinesa. Durant una trobada de l’Exèrcit Roig a la ciutat el 8 de juliol del 1921, el cavall de Sükhbaatar va buidar amb indiferència la seva bufeta. Aquest gest va ser interpretat per la cultura mongola com un bon presagi.

A partir d’aquella data, la influència soviètica va marcar completament el desenvolupament de la ciutat. Sense anar més lluny, l’estàtua s’erigeix al mig d’una plaça que ben bé podria ser en terres russes. La plaça de Sükhbaatar va ser dissenyada i construïda seguint l’arquitectura típica dels països ex-soviètics. Les grans esplanades i els edificis governamentals imperials recorden una versió en miniatura de la plaça Roja de Moscou o la de Tiananmen de Pequín. És ací on s’organitza bona part de la vida del país.

L’estàtua eqüestre de Damdin Sükhbaatar al centre d’Ulan Bator.

Al nord hi ha el Parlament de Mongòlia, custodiat per tres estàtues immenses de Genguis Khan, el pare de l’imperi contigu més extens de la història, del seu fill i del seu nét, qui també van governar la nació després de la mort de l’emblemàtic heroi mongol.

Amb una passejada per aquesta plaça descobrirem descomunals edificis públics que acullen, per exemple, la Universitat Nacional de Mongòlia, el Museu Nacional i el Teatre d’Òpera i Ballet.

L’uniformisme soviètic es trenca abruptament amb un edifici que sembla impostat. A l’extrem sud de la plaça trobem allò que per a molts barcelonins serà una rèplica quasi exacta de l’hotel W Barcelona. Tot amb tot, el Blue Sky Tower d’Ulan Bator és lleugerament més alt (només sis metres més) i, a més de servir d’hotel, és també un espai d’oficines. Acabat el 2010, s’ha convertit en l’estampa per excel·lència de la silueta urbana de la ciutat, perquè amb prou feines hi ha cap edifici que destaqui com ho fa aquesta singular construcció.

El Blue Sky Tower recorda molt l’hotel W Barcelona.

Pels peus de la torre hi passa l’artèria més important de la capital, l’avinguda de la Pau. El carrer travessa tota la ciutat, d’est a oest, i n’és la principal via de sortida i d’entrada. En aquest tram de l’eix, hi ha una gran varietat de restaurants i agències de viatges, uns negocis que proliferen amb l’augment gradual del turisme. De fet, l’any passat el país va registrar una xifra rècord de visitants, amb més de mig milió, gairebé un 13% més que el 2017.

És un punt excel·lent per a tasta alguns dels plats més típics de Mongòlia, com el buuz, una mena de raviolis grans, o el tsuivan, un plat abundant de fideus guisats amb verdura i carn.

L’escut de Mongòlia present a l’exterior del parlament.

Fugir del formigó

Recórrer els carrers de la ciutat és, com sempre, una manera excel·lent de fer-se una idea de la vida a la capital. Tanmateix, hi ha un espai que intensifica l’experiència a gran escala: el mercat de Narantuul, conegut popularment com a mercat negre. Ací hi ha de tot, des de roba interior fins a electrodomèstics, passant per vestits tradicionals, mobles, telèfons mòbils o material d’hípica. De fet, és en aquest racó d’Ulan Bator on es fa palès que la relació d’aquest poble amb els cavalls es manté ben forta.

Qui més qui menys, tothom sap muntar aquests animals i té traça a l’hora de tractar-hi. Mongòlia és l’únic país del món on hi ha més cavalls que persones. Amb tres milions d’habitants i un territori gran com cinquanta vegades Catalunya, té la densitat de població més baixa del planeta. I gairebé la meitat de ciutadans viuen a Ulan Bator.

Aquesta concentració de persones imprevista origina greus problemes de mobilitat, perquè les infraestructures no van ser dissenyades per encabir tants vehicles; i de contaminació, una situació en gran mesura agreujada per les característiques topogràfiques de la ciutat.

La contaminació és un problema molt greu a Ulan Bator.

Per a fer-se’n una idea, hom pot arribar-se a l’extrem sud de la municipalitat. A la zona de Zaisan hi ha un munt de turons que es poden escalar fàcilment per veure la capital amb perspectiva. La metròpoli és en una vall envoltada de muntanyes relativament altes. Aquest fet dificulta la circulació de l’aire, i la pol·lució impregna la ciutat. Però Zaisan és la zona més neta de la ciutat, i per aquest motiu hi ha un boom immobiliari. La gent més acabalada i els estrangers volen residir on no s’hagin de preocupar (tant) pels incessants problemes de contaminació.

Si volem estalviar-nos de pujar als miradors naturals, hi ha l’opció del memorial de Zaisan, una construcció que recorda els soldats aliats mongols i soviètics morts durant la Segona Guerra Mundial. Per accedir-hi, s’han de pujar un munt d’escales de formigó fins arribar al cim d’un turó. D’allà estant, no tan sol es pot observar la ciutat sota els peus, sinó també un munt de murals que commemoren l’aliança entre Mongòlia i la desapareguda Unió Soviètica.

Vista de la ciutat des d’un turó de Zaisan.

La ciutat dels contrasts

Tot i l’aparença, pels carrers del centre d’Ulan Bator hi ha molts veïns en situació d’extrema pobresa. Són els habitants de l’anomenat districte de les gers, les iurtes que els nòmades mongols utilitzaven i continuen utilitzant com a casa portàtil. Empesos per la manca d’oportunitats de l’estepa, milers d’antics ramaders han deixat la vida al camp i s’han traslladat a la gran ciutat amb l’esperança de deixar les penúries enrere. Però la realitat amb què s’han trobat ha estat molt diferent.

Les limitacions en les infrastructures impedeixen que les indústries puguin créixer al ritme que s’esperava després de l’eclosió del prometedor món de la mineria. Tot esperant noves oportunitats laborals, i sense la possibilitat de tornar a la vida nòmada, milers de famílies s’han establert a la perifèria de la capital amb les mateixes gers que havien fet servir a l’estepa. Això ha fet que en aquest districte hi imperi l’austeritat i la indigència. És un exercici molt interessant d’anar-hi a veure directament una situació impossible de trobar enlloc més del món.

A Ulan Bator es fan molts esforços per construir nous habitatges.

Les condicions de vida dels residents del districte de les gers ha cridat l’atenció i la preocupació d’ONG de tot el món, que ara s’escarrassen a subministrar un mínim de recursos bàsics a aquesta població i a inserir-los laboralment i socialment a Ulan Bator. A més a més, també hi ha un fort interès a resoldre aquest problema per motius de salut i ecològics, perquè la major part de la contaminació que ofega la ciutat prové de les fogueres que fan d’estufes improvisades als veïns de la perifèria. A manca de combustibles tradicionals, es troben forçats a utilitzar els residus que tenen a mà, com ara pneumàtics i plàstics, que generen uns gasos altament contaminants. Per aquest motiu, la qualitat de l’aire empitjora exponencialment a l’hivern. Convé no oblidar que Ulan Bator és la capital més freda del món. Tot i tenir un temps agradable a l’estiu, durant la resta de l’any el termòmetre es pot arribar a enfonsar pràcticament fins a -40 graus.

Aquesta situació contrasta totalment amb la d’una altra zona de la ciutat. A l’avinguda de Chinguis, com es coneix en la llengua local Genguis Khan, hi brolla abundància. Sobretot al tram anomenat 120 hi creixen gratacels moderns que semblen extrets d’alguna gran capital asiàtica com ara Bangkok o la ciutat de Ho Chi Minh. És l’àrea més comercial d’Ulan Bator. Hi ha centres comercials i les oficines dels principals motors financers del país.

A la ciutat hi ha alguns gratacels que contrasten amb la pobresa de la perifèria.

El nucli de la vida social de la ciutat

Per mitjà de l’avinguda de Chinguis es pot tornar cap al centre, en direcció a la plaça de Sükhbataar. Cal travessar el pont de la Pau, el més emblemàtic de la ciutat. Normalment és una zona on imperen els embussos i el soroll dels clàxons, però és també una construcció amb un encant especial.

L’elevació per a superar el riu Dund Gol es va edificar el 1963. La manca de manteniment va obligar a tallar-hi la circulació, però fa una dècada es va rehabilitar gràcies a inversió xinesa. Ara els vehicles poden travessar el pont a través de les quatre simbòliques pagodes que es drecen a banda i banda de la via.

El pont de la Pau és el més emblemàtic de la ciutat.

Una volta a l’altra vora del riu, a pocs minuts hi ha el principal punt de trobada del jovent d’Ulan Bator. L’edifici dels grans magatzems estatals és una construcció del 1921 que recorda el latent passat soviètic del país. Ara alberga un gran supermercat, un cinema i desenes de botigues internacionals de moda.

Ací comença un recorregut de bars i restaurants que xopa de vida la ciutat quan el sol s’amaga rere les muntanyes. Just al davant del centre comercial, hi neix un passeig amb comerços a banda i banda. Però la veritable atracció és sobre les rajoles de la rambla. Una estàtua en forma de poma passa força desapercebuda davant la mirada dels turistes que s’hi passegen. En realitat és un monument amb un gran valor sentimental per als mongols. Si s’hi para atenció, s’hi poden veure les representacions a mida real del quartet de música més famós del món. És un homenatge als Beatles, perquè en temps soviètics els joves del país es reunien en aquest punt per parlar de música occidental –llavors prohibida– i en particular de la coneguda banda de Liverpool. D’aleshores ençà, el Beatles es van convertir en un símbol del moviment revolucionari que va acabar derrocant el règim comunista.

El carrer de Seül és conegut com el carrer de les llums.

Finalment, al llindar de l’avinguda hi ha el carrer de Seül, l’eix vertebrador de la vida social a la ciutat. A les nits d’estiu s’hi talla la circulació i s’hi encenen unes decoracions lluminoses similars a les que posem a Europa quan s’acosta Nadal. No és estrany, doncs, que aquesta via sigui coneguda com el carrer de les llums.

Hi ha bars, clubs de jazz, sales de concerts i discoteques per a tots els gusts. És el lloc predilecte dels joves que hi van per gaudir del bon temps i beure cervesa amb els amics. Això, sempre que no sigui el primer dia del mes, quan el govern prohibeix a tothom de comprar o consumir begudes alcohòliques al carrer, en un intent inútil de combatre les elevadíssimes taxes d’alcoholisme que malmenen la ciutat.

Un home treballa en una construcció al capvespre.

A cavall de dues èpoques

Quan la música del carrer de Seül s’apaga, la ciutat dorm finalment. Els carrers se silencien fins a trenc de l’alba, quan els més matiners comencen a preparar el te salat amb llet que els acompanyarà tot el dia. Ulan Bator és una demostració de l’intent desesperat de Mongòlia per desenvolupar-se, al mateix temps que el seu poble es troba incapaç de renunciar al seu passat.

Tota la ciutat és un memento de l’època daurada de la nació, el gran orgull de tot mongol, però també del seu passat com a país satèl·lit dels soviètics, una època que els més grans recorden amb nostàlgia i que els més joves lluiten per deixar en l’oblit. Tots plegats pugnen per aconseguir un nivell de vida similar al dels seus veïns russos o xinesos. Ulan Bator avança entre tradició i modernitat, entre el gris de l’asfalt i el verd de les muntanyes, entre misèria i abundància, tot maldant per construir la capital dels nòmades per als nous sedentaris.

Per a VilaWeb el vostre suport ho és tot

Sostenir un esforç editorial del nivell i el compromís de VilaWeb, únicament amb la publicitat, és molt difícil. Per això necessitem encara molts subscriptors nous per a allunyar qualsevol ombra de dificultats per al diari. Per a vosaltres aquest és un esforç petit, però creieu-nos quan us diem que per a nosaltres el vostre suport ho és tot.

Podeu fer-vos subscriptors de VilaWeb en aquesta pàgina.

Vicent Partal
Director de VilaWeb