Ucraïnització i desrussificació

El professor Vakhtang Kebuladze seu davant meu, en un puf de color lila damunt l’herba, defora la muralla del castell de Lutsk. Duu ulleres de sol fosques i una gorra tradicional georgiana, amb motius de colors. El seu pare era de Tbilisi, m’explica, i la mare tenia arrels gregues. Ell, no. Ell és ucraïnès.

Li demano què no entenem sobre la guerra la resta d’europeus. “Mira”, comença, “per a la majoria de la gent de l’Europa occidental, el final de la Segona Guerra Mundial va significar la victòria de la democràcia liberal, però per a l’Europa de l’Est, no. Per a nosaltres va significar la victòria i consolidació de l’estalinisme”. S’incorpora bé al puf, s’arromanga. “No vull fer comparacions, però l’estalinisme també era un sistema d’opressió. Per a nosaltres, els ucraïnesos, el 1945 va ser alhora una victòria i una derrota.” Kebuladze ensenya filosofia a la Universitat Taràs Xevtxenko de Kíiv.

Es fa càrrec de la dificultat d’entendre la guerra de Rússia contra Ucraïna des de les nostres sales d’estar: Putin ha posat el dit a la nafra de les pitjors ferides de cadascú, i per això ha costat d’anar trenant el relat. Els alemanys, que han revertit la seva política de baixa inversió en defensa i ara es tornen a armar, eren obligats a mirar un passat que no volien mirar. “Per als alemanys, l’eslògan que va sorgir després de la Segona Guerra Mundial, ‘mai més’, volia dir ‘mai més una guerra amb Rússia’. Per això el canceller Scholz va trigar a dir que enviaria tancs a Ucraïna”, diu. Als francesos també els va costar de reaccionar com calia, segons ell, perquè venien de moltes dècades de romantització de la cultura russa i dels intel·lectuals i els artistes que es reunien a París a començament del segle XX.

Ara bé: el problema de la romantització de l’univers rus no comença ni acaba amb els francesos. D’ençà que va començar la invasió, els ucraïnesos han emprès una revisió a fons de la seva relació cultural amb Rússia. Ara, més que mai, el rus és la llengua de l’enemic, i entre els grans autors de les lletres russes molts hi veuen els responsables del relat imperialista que els vol esclafar.

Kebuladze descriu Tolstoi com “un gran mentider” que va posar el talent i la ploma al servei de la idealització de l’imperi i dels qui el dirigien. “Penseu en el món aristocràtic que retrata a les seves novel·les. Qui eren, aquesta gent? Eren esclavistes”, diu. En Dostoievski, hi veu no pas un autor que descriu els mals de la societat russa, sinó que els justifica. “Em sembla que molta gent no ha entès Dostoievski, a l’Europa oriental. Es pensen que reflecteix la crueltat de la societat russa, però no és veritat. Expressa admiració per la pròpia degradació; parla des de dins d’aquest món. No observa l’infern des de la distància, sinó dels del centre: accedeix a ser la veu mateixa d’aquest infern”, sentencia.

“En tot cas, Ucraïna és un país lliure. Això que diem no té res a veure amb prohibir llibres, ni s’ha d’impedir que la gent llegeixi aquests autors. Jo els he llegit i els he estudiat. Es tracta de fer-hi una revisió. Ho crec de debò: la literatura russa pot ser perillosa. L’hem de llegir i l’hem de conèixer, però ens hi hem d’acostar amb prudència i amb una ment molt crítica”, explica. És la paraula: revisió. Avui, Ucraïna revisa.

Hi ha un moviment amb portaveus molt autoritzats que proposa de retirar tots els monuments i els noms dels carrers dedicats a Aleksandr Puixkin. L’escriptora Oksana Zabujko, una de les veus més prestigioses de les lletres ucraïneses, fa temps que fa campanya per a trencar el respecte reverencial per a Puixkin que els van ensenyar a l’escola. Un dels poemes més coneguts de Puixkin, Poltava, escrit el 1829, glorifica Pere el Gran i demonitza Ivan Mazepa, cap dels cosacs ucraïnesos. La història, segons Zabujko, s’ha ensenyat distorsionada durant dècades perquè calia legitimar la dominació russa, i la qualitat literària de Puixkin era un vehicle per a fer-ho. “Es tracta d’eliminar la presència política de l’imperi rus al nostre espai públic, ras i curt”, explica Kebuladze.

Em vénen al cap unes paraules que va dir l’altre dia un dels organitzadors del festival Frontera, Mikita Moskaliuk. “Els russos no entenen que siguem tan tan diferents…” Ara Kebuladze hi torna. Diu que ens hem de fixar que els russos no han conegut mai de debò la democràcia, només durant un període de temps brevíssim, i els va anar malament. “En la història de Rússia no hi ha llibertat. Han viscut com esclaus en el seu propi país. Nosaltres som diferents: per a nosaltres no ha estat mai natural de viure com esclaus. Per això, per a nosaltres, Rússia és perillosa”, diu. “Nosaltres volem ser europeus.”

El sol ens va conquerint clapes de gespa, a poc a poc, mentre xerrem. L’ombra s’acaba. Demano al professor Kebuladze què poden fer els russos per a canviar aquesta cultura imperialista tan arrelada que diu que tenen, encara que hagi de ser després de Putin. Respon: “Heu d’entendre una cosa. Per als alemanys, el nazisme va ser una malaltia terrible. Ara tenen Alternativa per Alemanya, és veritat, però de moment no és la força política central. L’imperialisme rus és diferent. No és una malaltia: és el cor de la identitat cultural russa.” Torna a l’exemple de la literatura. “En la literatura de l’imperi britànic, hi podeu trobar crítiques molt fortes a les narratives imperials. Penseu en El cor de les tenebres, de Joseph Conrad”, diu. Kebuladze arqueja una cella, el front se li arruga sota la gorra i a través dels vidres de les ulleres veig que em fa una mirada provocadora. “Per cert, Conrad va néixer en això que avui anomenem Ucraïna.”

Mentre Kebuladze atén la trucada d’un metge, cavil·lo la resposta que m’ha donat. D’ençà que vaig arribar a Lutsk, les converses sobre Rússia que tinc amb els ucraïnesos, tan hospitalaris, tan prestos a parlar de la seva causa per assegurar-se que els entenen, es plantegen en termes descolonials. Kebuladze fins i tot ha citat fa una estona el cèlebre teòric palestí Edward Said. El relat predominant als grans estats europeus presenta la guerra d’Ucraïna com la resistència de la democràcia liberal contra l’auge dels autoritarismes despietats i dels autòcrates enfollits. En aquest castell de la Volínia, els debats, els discursos i els poemes parlen de la nació, de la llengua, de la identitat, de la pertinença, de la memòria. La pau i la democràcia? No: la llibertat dels pobles contra la foscor dels imperis.

Quan el professor penja, em torna a mirar i em demana disculpes per la interrupció. Amb la mà li faig un gest. No té gens d’importància. “Però si una nació colonitzada o una cultura oprimida poden aprendre a descolonitzar-se, una cultura imperial potser també pot aprendre a desimperialitzar-se, no?”, li demano. Respon taxatiu. “No. No hi ha res de comparable a El cor de les tenebres a Rússia fet per un rus, i no hi serà.” Torna a fer que no amb el cap.

Al cap d’una estona, faig la mateixa pregunta a la poetessa Liuba Iakimtxuk, famosa per una de les seves primeres obres, “Albercocs del Donbàs”, la regió on va néixer, ara ocupada per l’exèrcit rus. “No crec que Rússia pugui canviar. I crec que la majoria dels escriptors ucraïnesos pensen igual. La cultura russa no ha fet la feina que hauria hagut de fer, ja fa molt de temps. No l’han feta. Els autors russos han menystingut les desenes de nacions que Rússia ha colonitzat. Moltes de les llengües que es parlaven al vell imperi han desaparegut”, em respon. Parla amb una cadència suau però amb paraules dures. “No tenim aliats dins l’oposició russa, fins i tot els opositors refusen la idea que Rússia s’hauria de desmantellar. Hem d’ajudar les nacions que encara són sota control rus a ser lliures. És l’única manera de descolonitzar Rússia. Només després d’això Rússia podrà començar a fer aquesta feina”, diu.

No és tan sols una dèria de quatre intel·lectuals. D’ençà que va començar la invasió, el febrer del 2022, l’ús de la llengua russa ha baixat en picat, i el de la ucraïnesa s’ha disparat. D’ençà de començament del segle XVIII, en què Pere el Gran va provincianitzar Ucraïna i en va començar a arraconar la llengua i la literatura, durant tres segles la russificació va ser una campanya de degoteig gairebé incessant, de vegades un plugim i sovint un huracà, i amb raigs de sol comptats. És la feina bruta d’aquests tres segles que van permetre a Putin de justificar la invasió amb l’argument que Ucraïna era si fa no fa un invent de Lenin i que els ucraïnesos no eren més que una colla de russos que se sentien especials.

En els quatre anys de guerra hi ha la resposta dels ucraïnesos. El consens entre els experts, avui, és que la resistència ucraïnesa va agafar el Kremlin desprevingut. Entre els fils d’aquesta conversa cultural hi ha teixida l’explicació. La negació de la identitat ucraïnesa va causar un efecte rebot. Haver donat per segellada i reeixida la russificació va revertir en un procés d’ucraïnització insòlit. Visceral. M’ho diu Iakimtxuk: “Hem guanyat lectors. Ara ens llegeixen més. S’han desfet prejudicis que encara hi havia contra la llengua i ara genera més interès.”

Ahir, mentre lliscava per X abans d’anar a dormir, em van aparèixer desenes de piulets que comentaven la intervenció de Volodímir Zelenski, el president ucraïnès, a l’activista d’extrema dreta nord-americana Laura Loomer. Sense fer distinció entre períodes, Zelenski explicava pel broc gros que la Unió Soviètica havia destruït la pluralitat lingüística en els territoris del vell imperi ara tenyit de vermell. Hi havia un niu de respostes que li deien mentider perquè no esmentava la política de korenització amb què, durant els anys vint, en temps de Lenin, l’ucraïnès va tornar a les aules. Era veritat, Zelenski no en parlava. Els qui el criticaven tampoc no parlaven de com l’estalinisme va fer un cop de timó salvatge, va matar de fam tres milions d’ucraïnesos i va executar els exponents de la seva Renaixença cultural durant la dècada següent, ni com la russificació va esdevenir, encara després de Stalin, un procés passiu, protegit per l’arquitectura institucional soviètica. La lògica imperial continuava fent la seva feina a velocitat de creuer mal que a la pràctica Ucraïna fos una república constituent de la unió. Vaig pensar: “Sí. Ho entenc perquè sóc català.”

Ara hi torno a pensar mentre passejo pel pati del castell, després de les entrevistes. La guerra convoca un combat narratiu que avança paral·lel al front i que reordena prioritats, però també engendra tabús i angles d’on tothom aparta la mirada. La propaganda fragmenta i simplifica.

Aquest mes fa exactament vuitanta-cinc anys, la Wehrmacht va assassinar quatre mil jueus. Hi va haver un munt de matances més durant l’ocupació nazi de la Volínia. Sovint, amb col·laboració local. En uns altres punts de Lutsk hi ha plaques commemoratives. Aquí, no. Aquí, en plena conversa sobre la memòria i el futur de la cultura, ni rastre: no hi ha cap rètol que ho indiqui enlloc, ni cap placa commemorativa, ni sembla que s’expliqui a les visites guiades.

La “desnazificació” d’Ucraïna és un dels pretexts preferits de Putin per a vendre la invasió, i això, en el replegament defensiu de la guerra, congela el debat històric sobre l’antisemitisme a Ucraïna. Hi ha una mena d’acord tàcit que en plena guerra no és moment de tractar la ferida nazi, però el silenci, fins i tot en un context com aquest, retrata com n’és, encara, de profunda. Ucraïna revisa, però encara no ho revisa tot.

Em fixo en les cares de la gent. Estan contents de ser-hi. Es nota. En unes quantes xerrades, durant el cap de setmana, els ponents fan referències al famós llibre de Benedict Anderson Comunitats imaginades. Reflexions sobre l’origen i la propagació del nacionalisme. La materialitat de la guerra dóna corporeïtat a la imaginació. Vénen a dir: si la nostra nació és una comunitat imaginada que els russos ataquen a la vida real, doncs imaginem-nos-la, també, de debò.