L’UCE canonitza Muriel Casals i la revolta dels somriures

Tot sovint, quan es parla de l’estat social i polític del país, ens preguntem: “Què hauria fet, ara, Muriel Casals?” La seva saviesa es va estroncar ara fa deu anys arran d’un accident fatídic pocs mesos després d’haver pres possessió de l’acta de diputada. Un dels seus grans triomfs havia estat, al costat de Carme Forcadell, empènyer Convergència i Esquerra a fer Junts pel Sí, un moviment que va desembocar en el referèndum del Primer d’Octubre. Ella no el va viure, però sí que va viure i va representar els anys més brillants de la mobilització del procés d’independència. “Quan érem més guapos i forts”, com ha expressat Xavier Antich, el seu successor al capdavant d’Òmnium Cultural, en una conversa amb Forcadell i Josep Rull, president del parlament, a la Universitat Catalana d’Estiu. Un acte de memòria a la seva figura, el seu caràcter, la seva praxi política i el seu llegat en favor de l’escolta activa, de la unitat i de la cohesió social. Però també de la fermesa i de saber mantenir el valor de les conviccions.

“Una de les coses que em feia ràbia era quan deien que ella era el seny i jo la rauxa, perquè quan la Muriel s’enfadava… era molt més rauxa que no pas jo”, ha recordat Forcadell, que ha parlat molt de la relació personal que van tenir i ha acabat l’acte emocionada pel record dels anys més il·lusionants. Juntes van ser les dones al capdavant d’un moviment cívic sense precedents, que va saber incloure en l’independentisme persones de tota mena de procedències geogràfiques i polítiques. I que va saber capgirar el sistema polític català fins a arribar a un referèndum d’independència, violentament reprimit per l’estat espanyol. “Els moments més intensos de la meva vida política d’aquells anys van anar lligats a ella. Era ella qui em donava la mà a la plaça de Catalunya quan vosaltres us donàveu la mà a la Via Catalana.” Ha parlat d’una relació molt estreta i constant, de converses diàries. I de reunions interminables en les quals, ha dit, Casals escoltava atentament totes les posicions, però si tenia una idea clara no es deixava arrossegar pels altres.

“Era molt primeta i parlava molt suaument, supereducadament. Oferia una imatge de fragilitat, però quan s’enfadava es transformava. La vaig sentir cridar i Déu n’hi do”, ha afegit Forcadell, que ho ha explicat com una manera de saber guanyar la partida a aquells qui pensaven que, per la imatge fràgil que potser transmetia, la convencerien. Forcadell, Antich i Rull han remarcat la força d’exercir la unitat, no sols de proclamar-la. I, a partir de la unitat, eixamplar les fronteres del moviment independentista per incloure-hi tothom. Va ser sota la seva presidència que Òmnium va ampliar els objectius com a associació cultural cap a la defensa de la cohesió i el benestar social, i que el 2012 va concloure que, per tal d’assolir-ho, no hi havia una altra via sinó la independència de Catalunya. Un pas indispensable perquè l’entitat pogués encapçalar, al costat de l’ANC, les mobilitzacions independentistes.

“Santa Muriel, i punt”

Xavier Antich ha exposat ja d’entrada una dificultat: parlar de Muriel Casals i del seu rol és indestriable de parlar dels millors anys del procés independentista. “Tot anava bé i venia de cara. Tot semblava fàcil i no ho era. Cada pas que es feia, era endavant. Cada petit consens permetia de bastir-ne d’encara més grans. En aquells anys no vam parlar d’aplegar forces.” I, avançant-se a l’evidència que un acte com aquest programat per la Universitat Catalana d’Estiu no podia ser sinó “una beatificació de la Muriel” pel record del seu tarannà i obra, ha passat directament a la canonització i ha proclamat: “És Santa Muriel, i punt.”

Casals era professora universitària i havia estat militant del PSUC, però el seu pas endavant com a personatge públic va ser el 2008, a seixanta-tres anys, quan va entrar a la junta directiva d’Òmnium, llavors presidida per Jordi Porta. Dos anys després va esdevenir la presidenta de l’entitat i es va convertir en una gran presència política i mediàtica. “Veient tots aquells anys, en què tot ens anava de cara, ens obliga a pensar en allò que avui no tenim. Segurament, una cosa que ens falta és la seva força”, ha reconegut Antich.

“Muriel Casals tenia mirada estratègica. Venia de la lluita antifranquista, sabia què volia dir perdre i tornar-se a aixecar”, ha remarcat Rull, que ha enumerat els aprenentatges que en va treure. El primer, que la nació són totes les persones: “No és quelcom separat de les emocions i el propòsit d’aquest nosaltres col·lectiu que en diem Catalunya.” El 2017, ha recordat, el 70% dels catalans havia nascut fora de Catalunya o tenia el pare o la mare de fora. “Si el procés hagués estat una iniciativa etnicista, no hauríem pogut fer res, però al darrere hi havia la ‘Catalunya un sol poble’. Era la visió de Muriel Casals.”

També ha reivindicat el tarannà que es va batejar com “la revolta dels somriures“, que ha lligat a la figura de Casals: “No vol dir la revolta dels pusil·lànimes, ni dels febles ni dels dèbils. Muriel era un somriure potent, però al darrere hi havia una fermesa extraordinària.” Un somriure amb el qual, ha dit, es va completar amb èxit la Via Catalana: “Et donaves la mà amb l’altre sense preguntar d’on era, què votava, quina llengua parlava…” Ha criticat aquells qui volen superar el somriure i passar a una actitud més hostil: “Diuen que als nostres botxins del Suprem, allò que més els molesta és que no hàgim perdut el somriure.” “Amb l’odi, la rancúnia i el ressentiment no es construeix res”, ha afegit.

Tal com havia avançat Antich, l’acte ha estat un gran homenatge a una dona que va marcar una època i una mirada de fit a fit al buit que va deixar fa deu anys. No sabrem mai com hauria entomat ella l’època de la repressió posterior al referèndum, el canvi de rumb dels partits independentistes, la desafecció ciutadana amb ells i l’aparició de fórmules populistes i racistes que qüestionen el consens de “l’un sol poble”. Forcadell, Rull i Antich n’han reivindicat el llegat i l’aprenentatge: “Hi hauríem de fer més cas. Hem passat de donar-nos la mà sense preguntar res a dir-nos botiflers si no pensem igual. Hem de recuperar la idea que no podem oferir un estat del benestar si no tenim un estat. I hem de saber que, si hi hem de tornar, hem de tornar-hi nosaltres. No ens ajudarà ningú.”