Resistim ballant Txarango al tall de la AP7

  • «Nosaltres, dolgudes d'orgull però amb la cara ben alta, els dediquem el millor dels nostres somriures, sabedores que la joventut és una malaltia que es cura amb el temps»

Gemma Pasqual i Escrivà
19.11.2019 - 21:50
VilaWeb

Explicava la científica Margarita Salas que de jove va ser discriminada per ser dona i després per ser gran.

A mi sempre m’havia semblat que complir anys era un triomf evolutiu, potser perquè les dones de la meva família han mort joves, però estava equivocada, vivim en una societat que a partir del mig segle de vida estigmatitza les persones.

Si per als joves és difícil trobar feina, és un drama veure amics i amigues a l’atur per culpa de la crisi i la mala gestió econòmica. Ningú els dóna una oportunitat, són massa grans per a treballar i massa joves per a jubilar-se. No se’ls valora l’experiència, ni que estan sobradament preparats. Encara els queden anys de vida laboral, però ja han anat a parar a la paperera del mercat de treball.

Si ets dona, les dificultats es multipliquen. A partir dels cinquanta anys ens tornem invisibles, som imprescindibles per a una societat on el sistema de benestar fa aigües per totes bandes. Aturades o no, el nostre treball es multiplica, ens ocupem dels nens i els ancians, però ningú ho valora. I el pitjor de tot és el foc amic, o més ben dit, el foc d’algunes amigues joves, modernes, víctimes del que és políticament correcte, del postureig, de l’estètica convencional o alternativa. A les dones del segle passat ens veuen en una altra pantalla, menystenint totes les lluites del segle XX, ens perdonen la vida, dedicant-nos una mil·lèsima part del seu preuat temps per a explicar-nos com ens hem de comportar, com hem de pensar i com hem de vestir, batejant de noms impossibles tendències i maneres d’estimar-se.

I nosaltres, dolgudes d’orgull però amb la cara ben alta, els dediquem el millor dels nostres somriures, sabedores que la joventut és una malaltia que es cura amb el temps.

Tot es complica en arribar a la vellesa. En la societat occidental del segle XXI prevalen els valors associats a la bellesa externa i la immediatesa. Gran s’ha convertit en sinònim d’inútil, lleig, destorb o incapaç. Ens oblidem que, en arribar a la vellesa, les persones han adquirit saviesa, experiència, serenitat i generositat. Però això no passa en totes les cultures: al Japó, els ancians són respectats com a puntals de la societat. O, per exemple, als països musulmans, la cura de les persones grans en la família és considerada un honor i una oportunitat per a créixer espiritualment.

Amics i amigues, lectors de ‘Zipi i Zape’, de ‘Carpanta’ o ‘Roberto Alcázar i Pedrín’, els de la màquina d’escriure, la mantega de colorets, el radiocasset i el transistor, som vius, ben vius, i hauran de comptar amb nosaltres, perquè encara ens queden molts anys per viure i molts anys de lluita, resistim ballant Txarango al tall de la AP7.

Nosaltres, les dones, som les bruixes que no van poder cremar, i com bé ens va ensenyar la Maria Aurèlia Capmany: mai no serem prou velles ni prou covardes per a no tornar a començar de cap i de nou i amb les mans buides.

Recomanem

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 75€ l'any