En termes polítics, la notícia més seriosa és l’emergència d’Ara en Comú. Aquesta plataforma, que aplega sobretot gent provinent d’Esquerra Unida i de les anomenades candidatures ‘de confluència’, no necessàriament hauria d’enfrontar-se, ideològicament, a Podem. Tanmateix, vist el caire que van prenent les coses, fa la impressió que acabarà passant això. De fet, hi ha un gruix important de membres de Podem que ja s’hi uneix, i això presagia grans dificultats per a arribar a cap pacte. A més a més, Ara en Comú pretén que siga Podem que s’hi unesca, per obtenir —diu— més pluralitat.

Però ara com ara, la reacció de Podem ha estat agressiva. Consideren que Esquerra Unida és un partit derrotat i no volen deixar-li marge de maniobra. Creuen que ells són l’alternativa real al PP i no volen renunciar-hi. L’enfocament podria ser correcte si no fos que la realitat no és ben bé aquesta. Podem ja té un desgast paral·lel i equiparable a l’onada de passió que el va encimbellar. Ja passa, això, en les societats mediàtiques i en els projectes polítics que s’hi arrapen. Qualsevol de les reaccions de Pablo Iglesias ara és analitzada amb lupa i exposada, molt agressivament, contra ell. El suposat menysteniment de Tsipras, la denúncia de pràctiques molt poc ètiques com a eurodiputat o l’afer de l’avió retardat per Iberia perquè ell hi pogués arribar en són exemples clars. A parer meu, són tan clars com exagerats i parcials, però no crec que ningú dubte que dibuixen una imatge d’Iglesias que comença a fer mal a Podem.

Especialment, quan el seu lideratge és més qüestionat per raons realment interessants, del punt de vista polític: des del corriment accelerat cap a la dreta fins a l’autoritarisme amb què ha decidit el mètode de les primàries, que ha provocat una autèntica insurrecció de bona part dels militants.

Per tot plegat, Podem travessa un moment clau de la seua història, que caldrà resseguir ben de prop. Al Principat hi ha molt en joc al voltant de Podem. És decisiu per al procés d’independència, per a aturar-lo sobretot. I al País Valencià i a les Illes, encara més d’ençà que s’ha explicitat l’interès que té a engolir Compromís i Més, en una operació que podria deixar-nos sense esquerra pròpia. Si qui intenta tot això es troba en la millor situació imaginable no serà igual que si viu una intensa crisi. Així doncs, cal mirar amb lupa tot allò que es mou dins el famós cercle.

L’opinió dels subscriptors. (Els subscriptors voluntaris són la clau perquè VilaWeb us arribe cada dia, gràcies al seu suport econòmic i periodístic. Ens ajuden a millorar el diari i tenen un contacte especial amb la redacció; reben les notícies hores abans i comenten aquest editorial, entre més coses. Si tu pots ajudar-nos amb una petita quota, et demane que t’apuntes en aquesta pàgina. Sàpigues que per a nosaltres és molt important, especialment en aquest moment.)

Josep Usó

Les notícies sobre Pablo Iglesias es succeeixen a velocitat de vertigen. I és segur que li faran molt mal. A més a més, tal i com ha dut l’evolució del seu partit, que tot és ell o passa per ell, segur que el perjudicarà. Possiblement, una cosa semblant li passe a Albert Rivera, perquè també és l’únic sol del seu partit.Això ens beneficia. Al capdavall, els problemes als partits espanyolistes només distreuen forces en contra de la independència. Especialment interessant em sembla l’intent de Podemos de fagocitar a Compromís al País Valencià. Estic segur que si algú de Compromís pensa que podran anar millor de la mà de Pablo Iglesias està en un error. No de bades, els resultats de Compromís són molt millors que els de Podemos, malgrat l’enorme pressió mediàtica que hi ha a través dels mitjans estatals en favor d’aquest “nou partit”. Molt semblant és la situació amb Esquerra Unida. Anem bé. I només queden setanta-sis dies, per al 27S.

Josep Vicent Sala

Tal com vaig dir en el comentari a l’editorial que vaig enviar el passat 5 de juny, Podemos és un gegant amb peus de fang. Després de créixer amb molta rapidesa amb un discurs extremadament idealista ha demostrat que pot caure amb una facilitat extrema en vicis iguals o pitjors que els partits “casta” que vol desallotjar del poder.

En aquests moments, molta gent que creu en els ideals en què es basa Podemos ja donen el partit per amortitzat i esperen que una gran confluència de forces progressistes puga donar la campanada i fer un canvi real que ja no creuen que siga possible amb Pablo Iglesias.

Personalment no esperava que la reacció fora tan ràpida i virulenta, realment açò pot canviar completament el tauler polític per als propers mesos. M’agradaria que la confluència d’AeC triomfara perquè la gent que creu de veritat en els ideals del 15-M necessita nous referents.

Definitivament amb el que està passant podem estar tranquils. Iglesias ja no té força per fagocitar a ningú.

Amadeu Abril

Tothom té problemes, clar. Deixem de banda CDC, UDC (i Demòcrates per Catalunya, el que faltava pel duro), les crisis a Arran, a tot arreu. Això d’”Ara en Comú”, de moment, és sobretot una crisi “Externa”, promoguda per IU i altres exclosos. Veurem com evoluciona. El veritable problema de Podem, ara són les imatges del “corralito” grec. Per això Pablo Iglesias s’ha guardat ben prou d’anar a Atenes, malgrat les invitacions. I per aquest refús a anar-hi Tsipras el va ignorar al Parlement Europeu. Però insisteixo: han nascut a l’ombra de l’èxit de Syriza, i la imatge del “Corralito en Comú” és el seu gran, enorme, problema. No els calen pas crisis internes. El nostre, de problema, és que som uns tiquis-misquis ,-)

Joan Rubiralta

Parlar de Podemos en relació a la política espanyola és la de fer volar coloms. Si es fa en clau catalana, és el partit creat per combatre l’independentisme, amb l’excusa que el lidera el president Mas. L’altra dia vèiem que la ex-monja Forcades deia que calia arribar la independència sense CdC i sense Mas i ara els de Podem, afirmen que els catalans ho podem debatre tot i decidir tot tret de la independència. Doncs bé senyors radicals, si hi ha algun projecte que aglutini els catalans és la la nostre suprema llibertat assolida des d’un punt democràtic i pacíficament i si això no es vol acceptar els qui han de canviar de parer són vostès i no el nostre poble. O potser volen afirmar que si el poble no els fa cas, haurien de canviar de poble i no de govern, com ja va dir fa temps Bertolt Brecht.

Per tant, veure que ja hi ha moviment intern en contra del Podem oficial no pot fer altre cosa que alegrar-nos i esperem que fructifiqui i que divideixi el moviment perquè cal  pensar que la democràcia no la representen només ells sinó tothom i aquest tothom català vol decidir quin és el futur de Catalunya en relació a Europa i al món, no a Espanya. I això ho farem tant si s’hi estan d’acord com si no, ja s’ha vista que la ciutadania catalana, quan vol, desobeeix i fa la seva via.

Nosaltres mentrestant hem d’anar treballar discretament però sense aturador per anar construint la llista cívica i dissenyar  què hi ha d’haver després del 27S fins l’assoliment final de la nostra República Catalana.

Antoni Carol

Tant Podemos com Ciudadanos han tingut un ascens sospitós (“platocràcia”): veurem en quina mesura dit ascens serà sostenible. Fixeu-vos, sinó, en UPyD. Pel que fa a casa nostra: vistos els resultats publicats per La Vanguardia (amb totes les cauteles), l’independentisme parteix d’una posició gens menyspreable, tot tenint en compte que no s’ha començat encara a fer campanya per a explicar en detall —tant com sia possible— què tindrem amb el nou estat i com tenim ara mateix els preparatius —les “estructures”—per al nou estat. No em fan por ni Podemos ni Ciudadanos; m’inquieta, en canvi, que no facin campanya —ni separats ni junts— el president Mas, l’Oriol Junqueras i en David Fernández. Si ells no ens expliquen cap a on ha d’anar el “cavall”, qui ens ho ha d’explicar? La Camacho? Els Podemos? Els Ciudadanos? Altres?

Sintetitzant:  «Triomf Sobirà» = ([daDes concretes + daTes concretes ) x β;

on β = «Coeficient d’Unitat» (el valor del qual pot ser reductiu ≥0,8 – 0,99 / neutre =1 / multiplicatiu  1,01 – ≤1,25)