Tuğba Hezer: ‘Erdogan vol l’aniquilació física, cultural i política dels kurds’

  • Entrevista amb Tuğba Hezer, diputada del pro-kurd Partit dels Pobles Democràtics (HDP), que viu a l'exili des del 2015

VilaWeb
Tuğba Hezer, abans de l'entrevista a la seu del CIEMEN (Fotografia d'Oriol Bäbler)
Oriol Bäbler
11.06.2018 - 22:00
Actualització: 12.06.2018 - 12:32

Dos anys sense veure les aigües del llac Van. Dos anys sense poder tornar a casa. Tuğba Hezer (1989), diputada pro-kurda del Partit dels Pobles Democràtics (HDP), fa dos anys que viu a l’exili. Resideix a Alemanya, però quan li demanen on viu, respon: ‘A tota arreu i enlloc.’ Ho diu amb un somriure amb un deix nostàlgic. Hezer assegura que l’exili no és senzill, però que no se’l pren com res personal. ‘Mentre assassinin, persegueixin i empresonin els nostres companys, ens hem de dedicar en cos i ànima a denunciar la injustícia i a lluitar per la llibertat’, defensa.

El 2015, el parlament turc va aixecar la immunitat dels diputats de l’HDP i la justícia, si es pot anomenar així, s’ha dedicat a perseguir-los i acusar-los de vincles amb el PKK i de fer propaganda terrorista. Els copresidents del partit, Selahattin Demirtaş i Figen Yüksekdağ, són a la presó. La mateixa Hezer, si decideix tornar a Turquia, s’enfronta a una ordre de detenció i a anys de presó.

La diputada ha estat convidada a Barcelona per l’estrena del documentari El Sol del Nord. Construint l’autonomia a Bakur, on es relata la lluita del Kurdistan del Nord (Turquia) pels seus drets i aspiracions polítiques. La productora catalana Ivardia ha impulsat el projecte. Podeu veure un tast del documentari ací:

Abans de començar l’entrevista, Hezer es fuma un cigarret. L’acompanya una traductora. Plou a bots i barrals. La grisor del cel només l’esberlen els llamps. ‘A Catalunya, m’hi sento molt bé. Sé que heu passat per un procés molt dur i només us puc dir que crec en la unitat i la solidaritat entre els pobles oprimits. Ningú no pot decidir sobre la voluntat, la vida i la identitat dels pobles’, explica.

L’entrevista és al Centre Internacional Escarré per a les Minories Ètniques i les Nacions (CIEMEN). Amb Hezer parlem d’Erdogan, la repressió contra el poble kurd, les eleccions anticipades i el procés de pau, entre més qüestions.

Primer de tot, voldria que expliquéssiu quins són els vostres orígens i què fèieu abans d’entrar en política.
—Sóc nascuda a la ciutat d’Erçis (sud-est de Turquia), una zona on el govern turc va perpetrar l’any 1930 l’anomenada massacre de Zilan, en la qual van ser assassinats 15.000 kurds. Part de la meva família en fou víctima. No és que jo m’hagi fet política, ja vaig néixer en un entorn molt polititzat. Durant els meus estudis universitaris, em vaig implicar amb l’activisme feminista i en favor dels drets dels treballadors. Una militància que m’ha acompanyat fins ara. El 7 de juny de 2015, durant les eleccions legislatives, vaig ser escollida diputada del Partit dels Pobles Democràtics (HDP) per la província de Van. Tenia vint-i-sis anys. Sóc la diputada més jove de la història del parlament turc.

Com és ser diputada, i sobretot tan jove, en una societat tan patriarcal com la turca?
—El parlament és un reflex de la societat turca. Ser dona i, a més a més, jove és igual de complicat a l’assemblea que als carrers. Nosaltres, l’HDP, ens considerem el partit de les dones i els joves, per això lluitem per transformar socialment el país. Volem una societat igual per a tots. Pel que fa als drets de les dones, al començament de la legislatura, les diputades de l’HDP vam fer una crida a les representants dels altres partits per a crear un grup de treball en favor dels nostres drets. No cercava ser res partidista, sinó un punt en comú i compartit de lluita. Per desgràcia, cap partit no es va voler apuntar a la iniciativa. Tot i això, nosaltres ho hem continuat impulsant pel nostre compte, perquè si les dones no són lliures, la societat tampoc no ho és.

D’ençà del 2015, quan Erdogan va ser a punt de perdre el poder, s’ha accentuat la repressió contra el poble kurd i els sectors crítics amb el govern. Podeu explicar en què ha consistit aquesta repressió i quins efectes ha tingut?
—En les eleccions del 7 de juny de 2015, el Partit de la Justícia i el Desenvolupament (AKP) d’Erdogan, perd la majoria absoluta al parlament. Ell, descontent amb el resultat, decideix no provar de formar govern i convocar noves eleccions l’1 de novembre. I per recuperar la majoria, instiga una campanya de por i amenaces. ‘Si no guanyem nosaltres, arribarà el caos’, cridava en els mítings. Però no es va quedar en simples amenaces. Erdogan va decidir posar punt final al procés de pau amb el PKK i va començar una guerra sense control contra totes les minories, especialment el poble kurd. Es va tacar les mans de sang, però va recuperar la majoria absoluta. I malgrat aconseguir el que volia, tenir el poder per a ell tot sol, ha continuat amb les polítiques repressives i de guerra amb la voluntat d’aniquilar i destruir Bakur (Kurdistan del Nord, Turquia). L’estat va imposar l’estat d’emergència i va destruir ciutats senceres, com Cizre i Nusyabin. La gent tenia por de sortir de casa. Hi havia toc de queda i els carrers estaven militaritzats. L’exèrcit turc va assassinar més de mil persones i deu mil es van veure obligades a fugir. Turquia ha comès crims de guerra amb total impunitat pel silenci de la comunitat internacional. A Cizre, per exemple, es van cremar vius nou civils que es refugiaven al subterrani d’una casa. L’ocupació militar també va ser política. El govern va expulsar els batlles de les ciutats governades per l’HDP i ara les tutela. La repressió també ha afectat tota mena d’institucions i associacions culturals. Les ciutats kurdes són com presons. Els carrers estan constantment vigilats per policies i militars turcs. Erdogan vol la nostra aniquilació física, cultural i política.

Encara que això impliqui violar les fronteres d’altres estats.
—La seva guerra contra els kurds no té cap mena límits. Els seus tentacles han arribat fins a Rojava (Kurdistan Occidental, Síria) i Başûrê (Kurdistan Meridional, Irac). A Rojava ha permès fer i desfer a Estat Islàmic i altres milícies, més tard ha decidit d’actuar de manera directa envaint Afrin i altres territoris. Vol un control i un extermini total. A Başûrê va intervenir durant el referèndum d’independència. Va amenaçar el govern i va tancar la frontera. El que passa al Kurdistan no és independent de la situació del Pròxim Orient i la nostra voluntat és lluitar i defensar la llibertat i la democràcia.

Com us ha afectat la repressió, a l’HDP?
—Els copresidents del partit, Selahattin Demirtaş i Figen Yüksekdağ, són a la presó acusats de terrorisme. L’assemblea ens ha aixecat la immunitat parlamentària a tots els diputats del grup. N’hi ha onze de detinguts i d’altres, com jo, a l’exili. Però la repressió també ha afectat la política municipal. Com he dit, hem perdut la majoria de batllies que teníem i els nostres representants han estat detinguts. Uns cinc mil membres del partit són ara entre reixes. Tot això afecta l’operativitat de l’HDP, però també la limitació de drets que exerceix el govern sobre Bakur. No podem organitzar manifestacions ni actes polítics. I això condiciona molt la nostra campanya electoral. Però com he dit, la repressió té més víctimes que el poble kurd. Erdogan també persegueix l’esquerra democràtica i col·lectius sencers com els professors o els periodistes. Per què? Per consolidar-se en el poder i institucionalitzar la seva dictadura feixista. L’avançament electoral és un element més d’aquesta estratègia.

Teniu por de la il·legalització, tal com ha passat amb altres formacions kurdes?
—Les il·legalitzacions de formacions kurdes han estat una actuació sistemàtica. Aquests partits, però, no eren com l’HDP, que és una formació paraigua en què s’engloben els interessos del poble kurd i també altres sensibilitats de l’esquerra turca. Si ens ho mirem fredament, Erdogan no ha prohibit o eliminat l’HDP, però a la pràctica gairebé ho ha aconseguit. La majoria dels nostres dirigents són a la presó. Existim, però ens han mig decapitat. Sabem com és el règim i persistirem. Davant les seves injustícies, només ens queda la resistència. Per desgràcia, ens hem acostumat a conviure amb situacions excepcionals i amb decisions dictatorials. Però si demaneu per la por, ja no en tenim.

I vist amb perspectiva. Què en penseu, del procés de pau entre el govern turc i el PKK?
—Si Erdogan realment hagués volgut la pau, no hauria assassinat, perseguit ni privat dels seus drets els kurds. Les seves intencions eren completament deshonestes. Ell volia els vots dels kurds per a consolidar el seu poder i per això va fer aquest acostament. Però el 2015, quan nosaltres vam irrompre al parlament i va perdre aquests vots, va embogir. Era interès, purament, no tenia cap projecte per a Bakur i la seva gent. I ara ha arrossegat el poble kurd, però també tot al país, cap al caos de la guerra.

Ara sou a l’exili. Què us espera a Turquia si decidiu de tornar?
—Tinc una ordre de detenció pendent a Turquia. Si torno, acabaré a la presó de manera immediata… Molts anys… No tinc pensat tornar. Ara ja fa dos anys que sóc a l’exili i sóc una representant de l’HDP a l’exterior. Amb els companys ens dediquem a explicar a les institucions i a la societat civil els crims que ha comès i comet el règim d’Erdogan.

Com viviu l’exili des de l’àmbit personal?
—Humanament, no és gens fàcil… Però no ens volem prendre l’exili com res personal. Mentre assassinin, persegueixin i empresonin els nostres companys, ens hem de dedicar en cos i ànima a denunciar la injustícia i a lluitar per la llibertat. A l’exili tenim una oportunitat i l’hem d’aprofitar.

Un any després d’aprovar pels pèls la reforma constitucional, Erdogan ha decidit d’avançar les eleccions. Per què?
—Turquia pateix una crisi política, social i econòmica molt profunda. I abans que tot col·lapsi i perdi el control del país, ha decidit de convocar eleccions. També és una maniobra desesperada per a agafar a contrapeu l’oposició i, en certa manera, inhabilitar-la. Erdogan només pensa i viu pel poder. Ell ha convertit Turquia en una dictadura feixista i la vol mantenir a qualsevol preu.

Els sondatges situen el candidat republicà Muharrem İnce com el més ben col·locat per a desbancar Erdogan de la presidència. Ho veieu possible?
—Aquestes eleccions són una oportunitat molt bona per a derrocar la dictadura, però això no resoldrà cap dels problemes que ens consumeixen des de fa més de cent anys. Com serà el país després de les eleccions dependrà de la voluntat que la gent expressi a les urnes. Erdogan personifica la dictadura, però si ell cau, el sistema es quedarà. Per això ens cal treballar de manera immediata per democratitzar el país. La qüestió important no és qui serà el president, sinó amb quins principis democràtics i intencions governarà. De totes maneres, nosaltres tenim un candidat millor que Ince.

Selahattin Demirtaş.
—Evidentment. I pensem que pot passar a la segona volta.

Pel que fa a les eleccions legislatives, quin paper ha de tenir l’HDP en un parlament que ha perdut gairebé tot el poder després de la reforma constitucional?
—El primer objectiu és superar el topall del 10% dels vots. Si no ho aconseguim, quedarem fora de l’assemblea, i els nostres escons, entre seixanta i setanta, aniran a les mans de la coalició més votada. És a dir, Erdogan. L’objectiu és entrar al parlament, no per ocupar els escons, sinó per evitar la majoria de l’AKP i l’extrema dreta. Si aconseguim això, continuarem treballant com fins ara per la llibertat, pels drets de les dones i les minories, per la llibertat de culte. Volem una democràcia real i, per tant, radical.

Recomanem

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 75€ l'any