La inauguració de la renovada Casa Joan Fuster a Sueca va rebre ahir la plana major del govern valencià, encapçalada pel president, Ximo Puig. Puig hi va dir que l’actual govern valencià se sent ‘fusterià’ i alhora va reivindicar la figura, el pensament i l’actitud vital de qui va definir com el darrer dels il·lustrats.

La declaració del president Puig segurament té més a veure amb la seua història personal i amb les peripècies de la política que no pas amb un paral·lelisme estricte amb el que Fuster pensava o volia per al País Valencià o per als Països Catalans. Ell o el conseller Soler, per dir dos noms socialistes i d’una certa edat, van ser dels primers a reconèixer a mitjan segle passat el País Valencià que Fuster dibuixava i construïa des d’aquella casa de Sueca. Marzà o Rafa Climent, per dir-ne dos de Compromís més joves, van trobar a casa –de la mà dels pares– o a la universitat aquella referència que Fuster havia creat. I ja són fills d’un país on els fusterians, més enllà de les discrepàncies doctrinals, som una gentada i som els que més fem per posar dempeus el país.

És un bon senyal, des d’aquest punt de vista, que el govern valencià reivindique Fuster, doncs, amb llibertat i des de la crítica, en definitiva les dues qualitats que més estimava el savi de Sueca. Però, si m’ho permeteu, precisament crec que una de les coses que han canviat més aquest país, de Salses a Guardamar, és la figura de Joan Fuster. Sense ell, sense el seu model i exemple, es fa difícil d’entendre els tres governs encara autonòmics que tenim i la manera com es comporten els seus presidents.

Al Principat, sobretot, molta gent ho ignora, això. L’independentisme no ve de Fuster, però bona part de l’independentisme que hi ha en l’arrel d’això que ara passa sí que ve, directament, de Fuster. Fuster, sobretot, va ensenyar a aquest país a ser independent, a autoafirmar-se, a ser rigorós i cercar l’excel·lència, a aspirar a la normalitat més europea possible, a no queixar-se per qualsevol cosa, a reconèixer-se com un país que es mira a si mateix amb ulls crítics i que mira el món des de si mateix amb ulls apassionats.

Enguany les institucions de tots els Països Catalans celebraran l’Any Fuster. Per a un fusterià impenitent com sóc jo, seria un goig i un plaer que els ciutadans, gràcies a tot això, entenguessen de quina manera l’actitud, sobretot l’actitud, de Joan Fuster davant la vida va contribuir tant i tant a fer que descobríssem, com a cultura i com a país, que no érem cap espai subsidiari, que no érem simplement una part de res. A València, a Barcelona, a Palma, a Andorra, a Fraga i a Perpinyà.

PD. Que no us passe per alt la crònica d’Esperança Camps sobre la inauguració ahir a Sueca de la Casa Joan Fuster.