16.07.2026 - 21:40
El Tribunal de Justícia de la Unió Europea –que cal no oblidar que és, alhora, la cúpula del poder judicial espanyol– ha dit sobre la llei d’amnistia allò que tothom esperava: és plenament compatible amb el dret de la Unió. Ho ha dit la gran sala, quinze magistrats, en dues sentències que responen a les qüestions pre-judicials del Tribunal de Comptes espanyol i de l’Audiència espanyola. I ho ha dit sense embuts: la llei no és cap autoamnistia, no fa perillar els interessos financers de la Unió i no contradiu la directiva europea contra el terrorisme.
Traduït al català del carrer: no hi ha cap raó que justifique la situació anormal que encara es viu a Catalunya, amb polítics exiliats o inhabilitats per accions de govern, amb persones acusades abusivament de terrorisme, amb dotzenes d’alts càrrecs amenaçats.
Ahir explicava que destriar els fets rutinaris dels fets essencials és una obligació periodística. I és a partir d’aquesta obligació que em sembla que cal fixar avui tres coses fonamentals.
1. La batalla jurídica a Europa no és un annex del procés; n’és el cor
Quan el govern va triar l’exili, l’octubre del 2017, no ho va fer per salvar-se ni per esquivar la presó. No hi va haver fugida. Hi va haver una decisió política: la convicció que la batalla per la república catalana es podia continuar en terreny democràtic, i que aquest terreny Espanya no el podia oferir. Anar a l’exili va ser, exactament, traslladar el conflicte català a la jurisdicció europea. Fer valer la condició de ciutadans europeus per defensar una democràcia que Espanya –ni aleshores ni ara– no accepta, i amb les preguntes que els tribunals espanyols no volien ni sentir.
Era una decisió arriscada, sense mapa previ. Molts la van menystenir; alguns la van ridiculitzar. Avui el resultat és davant els ulls de tothom. I val la pena de parar atenció a la precisió gairebé quirúrgica amb què el tribunal europeu es refereix a l’aspiració independentista catalana. La diferència amb el llenguatge de l’autoritarisme espanyol és, en si mateixa, una lliçó.
En nou anys, l’independentisme ha guanyat en totes les institucions europees on s’ha presentat el conflicte: els tribunals belgues, suïssos, escocesos, italians i alemanys que van rebutjar les euroordres contra els exiliats; el Consell d’Europa, que va forçar els indults; ara la gran sala del TJUE. Totes coincideixen, per la via dels fets, en alguna cosa que va molt més enllà de l’amnistia i que no depèn de cap conjuntura parlamentària espanyola: que en una democràcia els problemes polítics es resolen amb política, no amb repressió. Aquesta és la doctrina que Europa sedimenta, sentència rere sentència, i que Espanya ja no pot ni negar ni dissimular.
2. L’amnistia no és cap perdó. És el reconeixement que Espanya ho va fer malament
Els indults sí que eren un acte de perdó –magnànim, però trampós, perquè si bé els va atorgar el govern de Pedro Sánchez els havia exigit hores abans el Consell d’Europa. L’amnistia és una altra cosa: implica que Espanya reconeix que la seua actuació la tardor del 2017 no va ser correcta. Ací hi ha la mare dels ous de tot plegat.
Per això el problema no és un grapat de jutges obsedits, una anomalia corporativa que un parell de jubilacions ben triades podrien corregir. El problema és estructural i abraça tot l’estat.
Que no s’enganye ningú: la resposta espanyola al Primer d’Octubre no la van improvisar els Marchena i els Llarena. Va ser una decisió d’estat, compartida i beneïda pel monarca, pel PP i pel PSOE: violència contra democràcia. Imposició contra urnes. Un article 155 aplicat forçant i recaragolant la constitució que deien defensar. El discurs del Borbó del 3 d’octubre, que va donar cobertura a tot allò que vingué després. I aquell infame “a por ellos” que acomiadava els antiavalots a les estacions com qui acomiada soldats que van al front. Els jutges no han fet sinó la faena que tot l’estat els va encarregar.
Que avui el PSOE celebre la sentència no ens ha de fer perdre la perspectiva. El govern espanyol defensa l’amnistia només instrumentalment, perquè li calen els vots independentistes per a governar. Però la societat catalana no ha d’oblidar –i encara menys avui– que el PSOE va votar el 155; que en plena campanya electoral Pedro Sánchez va prometre de portar el president Puigdemont detingut a Espanya perquè l’empresonassen; que el president Illa no solament va desfilar del bracet de Vox i el PP contra l’actuació democràtica del govern català, sinó que va sostenir fins a l’últim dia –quan a Madrid necessitava els vots d’ERC i Junts– que no hi hauria mai cap amnistia i que les penes s’havien de complir íntegrament.
Per això cal denunciar avui l’intent barroer –repetit tant pels socialistes catalans com pels espanyols– de presentar el resultat de nou anys de combat judicial independentista com un punt final del procés. Perquè allò que les institucions europees qüestionen, de manera repetida i constant, és exactament la contrària: és el blocatge que les institucions espanyoles imposen a qualsevol resolució democràtica del conflicte entre Catalunya i Espanya i que no permet de resoldre’l. Una de les sentències més importants d’aquests anys, de fet, arriba a teoritzar l’existència d’una forma estructural de discriminació contra els ciutadans catalans independentistes: el famós GOIP. I no pot haver-hi ni hi haurà cap futur per a Catalunya mentre tots els ciutadans no siguem iguals davant la llei.
3. El recorregut europeu conté el germen d’una solució del conflicte. N’hi ha prou de voler-la veure
El conjunt de decisions dels tribunals europeus, rematat ahir amb la sentència del TJUE, dibuixa un camí possible per al conflicte nacional entre Catalunya i Espanya. Totes apunten, críticament, al taló d’Aquil·les del nacionalisme espanyol.
El camí és convertir els instruments antidiscriminació que les institucions judicials europees posen a l’abast dels catalans en la palanca del procés d’independència. Les institucions europees no faran res per ajudar Catalunya a independitzar-se –convé no enganyar-se en això. Però tampoc no permetran, i ja ho demostren, un estat permanent de discriminació contra una població europea concreta, contra un grup de persones objectivament identificable pel seu projecte polític.
Per a fer-ne entendre la magnitud: és el mateix camí que va haver de recórrer el moviment pels drets civils als Estats Units per desmuntar la discriminació sistemàtica i institucional contra els afroamericans. Estirar i omplir de contingut el concepte del GOIP hauria de ser, doncs, un eix estratègic de tot l’independentisme. Amb quin objectiu? Forçar les estructures de l’estat fins al punt que no puguen resistir més.
Espanya no resisteix el test democràtic europeu –ho he dit moltes vegades i és una obvietat–, perquè no pot defensar una actuació oberta contra els principis i les pràctiques de l’estat de dret europeu. I del moment que ha cedit parts essencials de la seua sobirania al projecte europeu, no està en condicions de resistir-se eternament a aplicar-hi, en el cas català, aquest principi que diu que els afers polítics –i la independència de Catalunya ho és– únicament es resolen políticament; que la política és l’únic marc acceptable per a resoldre un conflicte major com el que enfronta Catalunya i Espanya.
Amb això, evidentment, no n’hi ha prou per a guanyar la independència. Tenir un dret no és guanyar-ne l’aplicació. I si no hi ha conflicte al carrer ni al parlament, haver conquerit aquest dret que cada dia ens defineixen millor no resol res en termes pràctics. Però desdenyar tot allò que s’ha aconseguit aquests nou anys, menystenir-ho o inutilitzar-ho, no fer-ho servir, en les nostres pròpies files és simplement un despropòsit, una forma estúpida de perdre oportunitats, una autèntica barbaritat.
PS1. Txell Partal i Josep Nualart Casulleras, al costat dels advocats Gonzalo Boye i Montserrat Vinyets, han ofert un capítol especial de La tertúlia proscrita, per a analitzar la sentència del TJUE. Vegeu-ne el vídeo.
PS2. I ací hi ha l’anàlisi detallada de Josep Nualart Casulleras sobre el contingut de la sentència: “Per què el TJUE avergonyeix la judicatura espanyola, però manté la temptació de Marchena?”
