Aquesta setmana he fet un any més, i és la primera vegada en la meva vida que en bufar les espelmes m’hauria agradat anar cap endarrere, com va explicar Toni Soler en una piulada, tenir trenta anys menys. Ser jove, compromesa i també una mica temerària per a ocupar els carrers. No m’empasso aquest relat de la violència, molt ben aprofitat per alguns, entre els quals Marlaska i el conseller Buch. Vicent Partal ho explica molt bé al seu article: ‘Prou mentides: són els nostres xiquets, els fills de l’1-O, volen guanyar i mereixen el nostre suport.’ D’aquest titular, se n’haurien de fer samarretes i omplir les tanques i tots els espais de publicitat de Barcelona. L’article hauria de ser lectura obligada fins i tot al Parlament de Catalunya.

Els anys, els de més, no m’han esborrat la memòria. Fa més de trenta anys jo corria pels mateixos carrers i places: Urquinaona, plaça de Catalunya… També ens manifestàvem davant la comissaria de la Via Laietana, on retenien i torturaven els detinguts. Recordo una vegada la policia entrant amb les motos a la plaça Reial; ens vam refugiar a El Glaciar, sense cap escapatòria; a porrades i sense contemplacions, ben igual que ara, van entrar al bar i van fer moltes detencions.

Llavors també ens criminalitzaven, ens deien ‘els del mocadoret’ i ens acusaven, els joves de l’MDT, de terroristes i violents. Eren els temps del GAL i la desaparició de Lasa i Zabala. Colze a colze amb molts dels qui ara són dirigents, diputats, sindicalistes i referents d’aquets país, molt més minoritaris que la multitud d’avui dia, recorríem els carrers demanant llibertat i independència. Aquella va ser la llavor del moviment multitudinari que ara és l’independentisme.

Com diu Marlaska, ‘l’estat té el monopoli de la violència’. I aquesta violència s’ha estès com una taca d’oli no solament a tots els Països Catalans, també a Madrid, a Euskal Herria i allà on hi ha discrepància amb l’ordre establert. Us prego que no us cregueu un relat que ens separa i criminalitza el jovent. Com bé diu Partal: ‘Els nostres xiquets, les vostres nétes, els nebots i nebodes, els fills i les filles dels vostres amics, que fa dies que planten cara sense defallir a l’autoritarisme.’ Xiquets i xiquetes dels meus companys de joventut. El seu silenci es esfereïdor. Tenen por, ja ho fa l’edat, por de les represàlies dels seus partits i sindicats, que sembla que ara estan més pendents de les eleccions espanyoles.

Si volem apaivagar el carrer, no ho farem a cop de piulades des del sofà; es fa a cop de megàfon a sobre d’un cotxe de policia, com van fer Jordi Sánchez i Jordi Cuixart. Per això tots dos són a la presó. Per a apaivagar el carrer, ens cal una taula de negociacions, un full de ruta i líders valents i carismàtics. És una insensatesa deixar tota aquesta responsabilitat als nostres joves; ells són al carrer, com des del maig del 68 a París, i en totes les èpoques i arreu del món: Londres, Gènova, Atenes, Berlín, Hong Kong… Han sortit al carrer per canviar les coses quan no estaven conformes amb les injustícies. Els nostres joves demanen una resposta que no els hem donat. Si triguem gaire més a fer-ho, les conseqüències poden ser irreversibles.

Fes-te'n subscriptor i construeix amb VilaWeb25 el diari nou que els Països Catalans necessiten ara.

60€/any | 18€/trimestre
120€/any | 35€/trimestre

Si no pots, o no vols, fer-te'n subscriptor, ara també ens pots ajudar fent una donació única.