Trenta anys de la mort de Vicent Andrés Estellés, el llegat que mai no s’acaba

Vicent Andrés Estellés. El poeta signava amb el nom i tots dos cognoms. Ben sonorament. Tres paraules amb tres e agudes. Però, com que la gent se l’ha fet seu, a qui avui recordem perquè fa trenta anys que es va morir és a Estellés. Sense article, o amb l’article determinant, per a remarcar que tan sols n’hi ha un i que és, segons Joan Fuster, el millor poeta després d’Ausiàs March. Qui va ser amic de Fuster i d’Estellés, i també és poeta, Jaume Pérez Montaner, hi afegeix Roís de Corella. “Això no vol dir que no hi haja molts bons poetes actualment, però Estellés crec que ha marcat d’una manera molt especial. És aquest acostar-se a la poesia sense renunciar a les seues arrels de poble, al fet de ser poble, al fet de ser ell poble i tenir-ho molt clarament marcat”, diu. I continua reflexionant sobre el fet que la gent s’ha acostat a la poesia d’Estellés de manera entregada. “D’alguna manera, la fem nostra. Pense que el gran secret és saber combinar l’erudició poètica que tenia amb el llenguatge popular dels seus records de xiquet del carrer.”

“Se’l senten com a propi. Continuen rient escoltant alguns poemes com el del pimentó torrat o el dels amants, continuen arribant-los molt.” Ho diu Isabel Anyó, néta de Vicent Andrés Estellés, i es refereix als joves. Tenia sis anys o set quan el poeta es va morir i ella, és clar, recorda l’avi. També el poeta i el personatge que ha après a conèixer i a estimar. Juntament amb la seua mare Carmina, amb el seu oncle, amb el seu germà, defensen el llegat i la memòria amb dents i ungles. I defensen la dignitat quan l’Ajuntament de Burjassot actua de manera unilateral i dissol la fundació, o quan el poeta pateix, encara, atemptats en efígie. D’alguna manera, la família es desprèn de la part pública i cívica del pare o de l’avi i el donen a la societat perquè també siga seu.

Isabel Anyó, que ha estudiat història de l’art i patrimoni, és la impulsora de les rutes Estellés. Bona part de la gent que les fa són estudiants d’ESO i de batxillerat. Una de les percepcions que té ratifica la tesi d’aquest article, que Estellés cada volta és més present entre la gent i entre la gent jove, també. “Els costa d’agafar un llibre de poesia, aquesta és la realitat, però és un dels autors amb qui més s’identifiquen.”

Els sopars i les festes Estellés

L’escriptor d’Alginet Josep Lozano va tenir la pensada de celebrar el poeta amb un sopar, de la mateixa manera que els escocesos celebren un dels seus poetes més estimats, Robert Burns. Ho va proposar en una Trobada d’Escriptors de la Ribera i la idea va agradar tant que l’any següent, el 2010, ja es va fer a Alginet a Manuel i a Benimodo, l’altre poble d’Estellés, el lloc on va trobar tranquil·litat i amistats que va durar sempre i on la família encara té un gran arrelament. Lozano escriu cada any una carta de convit perquè qui vulga s’afegesca a la iniciativa. Tan sols cal comunicar-ho per fer créixer la llista, i la festa s’escampa com una taca d’oli: l’any 2022 se’n van fer més de vuitanta.

Així, el mes de setembre, al voltant del dia 4, que és el dia del natalici del poeta, Estellés és celebrat no solament al país, sinó també fora del domini lingüístic. “A vegades hi ha algú que estudia fora, un músic, un Erasmus que és a l’estranger, algú que treballa, i organitza una petita festa. Se n’han fetes a Munic, a Òttawa i, fins i tot, a Pequín. A Bolívia, una índia va recitar els amants en català i la seua parella, catalanoparlant, el va recitar en quítxua.”, diu Josep Lozano, que se sent molt satisfet que la festa es consolide.

A les festes o sopars Estellés es menja i es reciten versos. A vegades es fan al carrer, a vegades a les seus d’entitats i associacions. Són sopars populars, amb les estovalles de paper, amb cacau i tramussos i olives damunt la taula. Amb entrepans duts de casa o amb menús a preus populars. I així és que, tal com destaca Pérez Montaner, hi assisteix molta gent jove, amb moltes ganes de continuar-ho. Aquests joves són la base de la consolidació d’Estellés com a poeta nacional. “Pense que això és bo per al record importantíssim d’Estellés i és bo per a la poesia”, diu.

El músic Pau Alabajos també lloa la idea de Lozano com un acte intergeneracional. “Se celebra en moltíssimes comarques, i comparteixes els poemes amb gent de diferents generacions, de diferents procedències. I com que el llegeixes, es mantindrà viu constantment. El dus a la butxaca, molt a prop del cor, i sempre hi serà present.

La música, la clau que obri tots els panys

Ja fa molts anys, Borja Penalba i Francesc Anyó van crear un espectacle basat en la poesia d’Estellés que van titular “Estellés de mà en mà”, tot fent referència a aquella rosa de paper sigil·losa i secreta que, com una consigna, circulava per tot el poble. El van fer durant anys, centenars de representacions per a tota mena de públics. Els versos del poeta s’adherien a tothom. Tal com es va adherir la veu de l’Ovidi, que projectava com ningú els versos d’Estellés i els donava forma corpòria i textura i olor de pell humana. L’Ovidi i el Toti Soler, que van extremir el món fent seu i de tothom Coral romput. Maria del Mar Bonet va incloure “Les illes” a l’àlbum Alenar, del 1977… Són els primers d’una llista tan llarga que aquest article hauria d’anar acompanyat d’una llista de reproducció que duraria dies.

“Estellés és un poeta que cuida molt la mètrica, i el ritme d’una cançó ja és escrit per Estellés mateix. Als músics ens toca de jugar amb les melodies i les tonalitats, posar als poemes el vestit de diumenge, com si diguérem, però el ritme ja el va posar Estellés”, diu Alabajos.

Eva Dénia, que també troba genial la iniciativa de les festes, coincideix amb Alabajos que Estellés és, potser, el poeta català més cantat i musicat. “Estellés té la voluntat de cantar i de ser cantat. Escriu molts poemes en heptasíl·labs, que és el vers popular, i això facilita moltíssim de musicar-lo i apropiar-se’l”, diu. Eva Dénia va encapçalar el projecte Sis Veus per al Poeta, en què sis dones posaven veu i música als versos d’Estellés i l’adaptaven a estils diversos, i amb una instrumentació molt rica. Per triar el repertori i fugir de les peces que ja eren populars, Dénia es va capbussar en l’obra completa d’Estellés. “Vaig al·lucinar moltíssim perquè vaig descobrir que Estellés tenia moltes cares. Hi ha els poemes que ell mateix titula ‘cançó’, la ‘Cançó de la rosa de paper’, la ‘Cançó de l’home parat al cantó’…”

Sense voluntat d’antologia, amb el risc d’oblidar-ne algun, i a banda dels ja citats, vet ací una llista de veus: Obrint Pas, Pupil·les, Atupa, la Gossa Sorda, Paco Muñoz, Bertomeu, Xavi Sarrià, Aspencat, Rumbalbar, Miquel Gil, Feliu Ventura, Andreu Valor, Verdcel, Borja Penalba, Joan Amèric, Vicent Torrent, Tomàs de los Santos…

“Molts cantants ho diuen, i deuen tenir raó, la musicalitat que té ho fa tot més fàcil, i això és molt important perquè fan una tasca de difusió de l’obra. A vegades agafar un llibre de poesia pot ser complicat, però escoltar una cançó és una bona via”, diu Isabel Anyó.

La mort

La mort és, amb l’amor, un dels grans temes que l’acompanyen tota la vida. I tota la mort. És fecunda, com el rent que fa pujar el pa, la mort. La mort de la seua filleta de tres mesos, en silenci, per sorpresa i ràpida. En el breu temps que el pare tarda a llevar-se la jaqueta. Una mort petita i dolorosa que travessaria tota la seua biografia. Hi pensava molt, en el seu propi traspàs, com el vestirien i, fins i tot, els comentaris que faria el veïnat. “Em moriré escrivint els millors versos / de l’idioma català en el segle / XX, amb perdó de Rosselló i Salvat, / amb permís de Pere Quart i Espriu. /Foix plorarà moltíssim en saber-ho/ i inútilment intentarà un sonet…”

Imagina també un seguici fúnebre, amb les ulleres posades, és clar, de casa al cementeri que, d’una altra banda, va ocórrer pràcticament com ell el va escriure tants anys abans.

La consciència i el llegat dels poetes que no moren

Trenta anys després de la mort, els versos d’Estellés sonen, ressonen i s’assaboreixen amb un rajolí d’oli cru. Jaume Pérez Montaner el va tractar tant que Estellés li deia germà, i pensa que l’obra del poeta de Burjassot és tan gran que continuarà ben present per generacions que passen. “Ja saps que els poetes no es moren”, diu. I també parla de la influència sobre els poetes joves. “La força que té actualment la poesia als Països Catalans és difícil d’imaginar sense l’existència d’Estellés. Va saber connectar amb aspectes molt sensibles, molt vius de la nostra personalitat, de la nostra manera de ser, de la nostra llengua. Va poetitzar el País Valencià. Però a la seua obra hi ha la idea de Països Catalans.”

A pesar que Estellés és conegut per l’aparent senzillesa i transparència dels poemes, per l’afabilitat, per alguns poemes que han esdevingut declaracions d’amor, declaracions de civilitat o totes dues coses alhora, la seua obra és molt més profunda. Pau Alabajos remarca que l’ambient d’opressió de la postguerra sura, per exemple, en els poemes en què parla obertament de sexe. Pérez Montaner diu que Estellés era conscient de la transcendència futura que tindria la seua obra més enllà dels anys de vida que li quedassen, tan delicat de salut com estava. “Sabia perfectament que arribava a la gent i que molta gent s’entusiasmava amb la seua poesia, i això era una sensació bàsicament íntima que sentia i que alguna volta exterioritzava”, diu.

Els atemptats en efígie

Amb tot, Estellés, així com els seus coetanis Fuster i Sanchis Guarner, també va patir els atacs de l’extrema dreta. “Extrema dreta valenciana i analfabeta”, matisa Pérez Montaner. “Aquesta gent mai no ha perdonat l’aparició d’una persona de l’estatura i de la talla d’Estellés, i ell n’era conscient. No li perdonaven en vida i tampoc després de mort. Però aquests atemptats beneficien el seu record i la seua memòria.”

Isabel Anyó, la néta del poeta, explica que, malgrat la bomba que van posar l’any 1979 al bust que s’havia de col·locar a Burjassot, i que formava part d’un homenatge amb un cartell de Renau, finalment es va instal·lar a Benimodo, i allà se sentia estimat. “A la casa de Benimodo encara conservem un quadre que em fa molta tendresa, perquè sembla que li’l va regalar una persona espontània a qui agradava la seua obra.”

El present i el futur

L’escultura d’un Estellés de mida natural, assegut en un banc de la plaça de l’Ajuntament de Burjassot, també és objecte d’atemptats, pintades i intents de vexacions. Allí serà on avui Ca Bassot ha convocat una lectura de poemes que acabarà, després, amb un sopar. A Benimodo també recordaran un dels veïns més estimats.

Demà, l’Ajuntament de Burjassot debatrà la moció presentada pel grup Compromís per engegar una entitat que substituesca la fundació que unilateralment el batlle socialista va dissoldre l’any passat. Es tracta, com va explicar a VilaWeb Maria Viu, la redactora de la moció, de crear un centre d’estudis tenint com a referència l’Espai Joan Fuster de Sueca. Tindria dos dels objectius que fa anys que es demanen; l’un és el de la creació d’una càtedra Vicent Andrés Estellés, i l’altre, començar una aula didàctica. Al mateix temps, s’hauria de conservar i preservar el llegat material que l’ajuntament va comprar ara fa uns anys a la família i que ara roman en una mena de magatzem.

Tot això, amb l’horitzó del 2024, quan es compliran cent anys del naixement de Vicent Andrés Estellés.