Gorakhpur m’ha vençut. Ja n’havia tingut prou de la incessant batalla acústica de clàxons i timbres al carrer, de l’aire literalment comestible per la pols i la contaminació, i dels cossos sense vida de gossos als marges. L’Índia més intensa em saludava per primera vegada.

Amb alleujament, vaig arribar a l’estació de trens. Una pantalla mostrava l’estat dels combois que havien de fer-hi parada. Ni rastre del 12595, el número d’identificació del tren que m’havia de portar a Nova Delhi. De fet, els lets només assenyalaven les previsions de feia tres o quatre hores. Tots anaven amb retard, o bé s’havien cancel·lat. Un neguit incontrolable es va escampar pel cos. M’havia equivocat d’hora? O potser era en una altra estació?

Una pantalla poc informativa a l’estació de Gorakhpur.Per sort, el 12595 esperava pacientment a l’andana 8. Curiosament, l’estació de Gorakhpur és la que té la plataforma més llarga del món, amb 1.355 metres. Finalment, i després d’equivocar-me momentàniament de vagó, vaig arribar al meu seient, i a la meva llitera.

Per fer aquest trajecte nocturn de tretze hores havia optat per l’opció d’un compartiment amb lliteres i aire condicionat, l’anomenada classe 3A. Per estar més còmode, però sobretot perquè era l’única classe amb bitllets disponibles.

La classe 3A agrupa tres lliteres en vertical.

Els trens més barats del món

Sens dubte, el punt més fort dels trens indis és el preu. Per exemple, per fer aquest trajecte de gairebé 800 quilòmetres i 13 hores havia hagut de pagar uns 16 euros. I això tenint en compte que tenia espai propi, llitera per a mi sol, aire condicionat, aigua mineral, llençols nets, una tovallola i un endoll. Però és que aquest mateix trajecte pot ser encara molt més barat. La classe més baixa dels trens de llarga distància, anomenada sleeper, costava uns cinc euros. En aquest cas, també hi ha una llitera assignada amb la reserva, però pot ser que alguna vegada, sobretot quan passa per les zones més poblades del país, al comboi hi hagi més gent que la que teòricament té plaça reservada. Els qui vulguin viatjar com reis, és clar, també trobaran classes més luxoses, amb més intimitat i privilegis.

Un home recull la seva filla quan el tren comença a avançar.

El tren va arribar puntual, quan faltaven deu minuts per a les nou del matí. El temps havia passat de pressa. Havia dormit sense entrebancs la major part del viatge. Nova Delhi em rebia amb banderes de l’Índia als cotxes, enganxades al pit de les camises o pintades a les cares. L’endemà era el 72è aniversari de la independència del país i la capital ja s’anava preparant per a una celebració de les grosses. Tot això en un moment en què la democràcia més gran del món passa una greu crisi política, agreujada pel conflicte en auge del Caixmir.

A Delhi es respirava un aire diferent (deixant de banda l’alt nivell de contaminació). El caos indi s’organitzava en uns carrers i en uns edificis colossals, a l’altura del que es pot esperar de la capital d’un país amb més de 1.300 milions d’habitants. La barreja de gratacels luxosos, grans superfícies, famílies senceres sense sostre i el campi qui pugui dels autos i els tricicles motoritzats de les carreteres creaven un combinat únic.

Milers de persones esperen a les andanes de l’estació de trens de Nova Delhi.

La societat a petita escala de les estacions

Aquella nit mateix agafava el tren següent, en aquest cas cap a Bengaluru (Bangalore), al sud del país. Aquesta vegada vaig arribar-hi molt abans. Em feia por de trobar-me els trens saturats per les migracions que es produeixen amb motiu de les celebracions nacionals. Aquest marge de temps em va permetre d’observar amb més detall la vida a l’estació.

Centenars de persones esperen els trens ajagudes a terra. N’hi ha que hi són de fa dies, n’hi ha que fins i tot se’n serveixen com a allotjament, ben bé talment un temple on es pot dormir gratuïtament com fan tantíssims veïns i turistes a l’Índia. De fet, no és gens estrany de pernoctar a l’estació i no sembla una activitat perillosa. Pot ser una bona alternativa per a algun viatger de baix pressupost que no hagi trobat lloc per a dormir sense haver de pagar mitjançant Couchsurfing, ni cap espai on poder practicar l’acampada lliure.

Hi ha passatgers que ho aprofiten per dormir a terra abans no els arribi el tren.

Una petita comunitat que es pot identificar fàcilment caminant o descansant a les andanes són els sadhus, homes que, seguint la doctrina hindú, han renunciat a totes les possessions materials. La religió els considera sants. El color carabassa de les túniques els delata sense gaire esforç. Viatgen pel subcontinent pregonant les seves veritats. Hi ha sadhus amb milions de seguidors i un gran poder polític. N’és un exemple Baba Ramdev, que a les eleccions passades va demanar als seus adeptes que votessin l’actual primer ministre del país, Narendra Modi.

Però l’activitat no és pas a les andanes i prou. Hi ha molts passatgers que, o bé per mandra, o bé per pressa, no fan servir el pas elevat per anar fins a una altra plataforma, sinó que directament travessen les vies a peu. Alguns fins i tot hi reposen, entre les rates que fan vida a l’estació, abans el tren no emprengui el recorregut.

A l’Índia és habitual de veure gent travessant les vies a peu.

Sorpreses de luxe

Aquesta vegada m’esperaven 33 hores de viatge per a recórrer 2.300 quilòmetres de distància. La gran sorpresa va ser una safata plena de menjar. Arròs, xapati (una mena de pa indi), curri, sopa, un platet amb verdura i un iogurt. Després ens van dur un gelat i tot. I no, no era cap regal de benvinguda. Les safates amb menjar i els gelats van continuar apareixent periòdicament. Era impossible de passar gana. En total, els passatgers vam endrapar dos sopars, un esmorzar, un dinar i un berenar. Tot inclòs en els 36 euros del viatge.

El primer sopar al tren i la primera gran sorpresa.

Entre llibres, films, converses amb els companys de vagó i estones de contemplació del paisatge, el trajecte no es va fer feixuc. Si no hi ha pressa, viatjar té tot un altre significat. S’aprèn a apreciar tant el recorregut com la destinació.

Els trens de l’Índia havien estat una grata sorpresa. No m’esperaven ni tantes comoditats, ni tanta facilitat per a reservar ni tantes connexions. De fet, la xarxa ferroviària d’aquest país és la quarta més llarga del món, amb un total de 67.368 quilòmetres de vies.

A les andanes de les estacions de tren índies hi ha molta vida.

Ja resten oblidades aquelles imatges de trens plens de gom a gom, fins i tot amb gent enfilada al damunt dels combois. D’ençà del 1947, quan l’Índia britànica es va dividir entre el Domini del Pakistan i el Domini de l’Índia, els dos estats independents precursors del Pakistan, el Bangladeix i l’Índia que coneixem avui, que no s’han repetit situacions com aquelles. Allò no era estrany, perquè les noves fronteres i divisions per motius ètnics i religiosos van desplaçar entre deu milions i dotze milions de persones en poques setmanes.

De totes maneres, sí que és veritat que viatjar en la classe general dels trens de distància curta i mitja es pot convertir en una autèntica batalla campal per aconseguir lloc on seure. Els bitllets, ridículament barats, es compren directament a l’estació. Però això no garanteix que es pugui entrar al vagó, perquè probablement hi haurà centenars de persones amb aquesta mateixa intenció. Ací hi impera l’anarquia total.

La classe general és capaç d’acollir molta gent.

Abans d’emprendre aquesta travessia de més de tres mil quilòmetres i tres nits seguides dormint en trens, temia que allò que intentava fos massa dur per als meus hàbits de comoditat occidentals. Els prejudicis que tenia sobre les expedicions ferroviàries a l’Índia m’asseguraven que viuria un malson feixuc. Però una altra vegada ha calgut experimentar-ho directament per comprovar que, en realitat, viatjar amb trens per l’Índia és un autèntic somni per a tot viatger, sobretot per als qui no fem servir avions. Per la comoditat, pel preu i pel romanticisme. Llarga vida als trens.

Per a VilaWeb el vostre suport ho és tot

Sostenir un esforç editorial del nivell i el compromís de VilaWeb, únicament amb la publicitat, és molt difícil. Per això necessitem encara molts subscriptors nous per a allunyar qualsevol ombra de dificultats per al diari. Per a vosaltres aquest és un esforç petit, però creieu-nos quan us diem que per a nosaltres el vostre suport ho és tot.

Podeu fer-vos subscriptors de VilaWeb en aquesta pàgina.

Vicent Partal
Director de VilaWeb