El torcebraç entre les diferents branques del govern espanyol l’ha acabat guanyant, ben significativament, el sector neoliberal. La batalla, fins i tot, s’ha traslladat a la vista pública amb diversos ministres desmentint-se entre ells en menys de vint-i-quatre hores. Finalment, però, Pedro Sánchez ha sentenciat i ha ordenat que a partir de dilluns a Espanya –a partir de dimarts als Països Catalans, on dilluns és festa– tothom ha de tornar a treballar. S’acaba el confinament estricte i la setmana vinent tornaran a la feina no tan sols els qui treballen en sectors essencials sinó tothom  -excepte aquelles activitats de gran contacte amb el públic que estaven tancades fa quinze dies ja. I en tot cas cada empresa ja decidirà el que fa o deixa de fer amb el lloc de treball, si permet el teletreball, si obre o no les portes al públic, etcètera. A més, el dirigent socialista s’ha permès de dir que la responsabilitat sobre la higiene serà de cada treballador –és a dir, que no serà de l’empresa. Caram, amb l’esquerra espanyola. Si això ho hagués arribat a fer el PP, els crits se sentirien a l’Antàrtida i tot.

La decisió és la pitjor de totes les que es podien prendre. L’estratègia del confinament gairebé total començava a fer efecte i ara saltarà per l’aire la setmana vinent, quan els metros tornaran a anar plens de gent i es reprendrà el ritme, més o menys normal, de ciutats i pobles, sense cap estratègia de desconfinament.

Una de les dificultats evidents d’aquesta pandèmia és que cal llegir-la en el temps. Tot passa dues setmanes després i les coses que vivim avui van passar fa quinze dies. Dilluns o dimarts, la gent tornarà a la feina i amb això, irremeiablement, tornaran els contagis. Uns contagis que, en molts casos, reclamaran hospitalitzacions, però deu o quinze dies després. Això permetrà de sostenir uns dies la propaganda segons la qual no passa res i no hi ha cap repunt, però, ai!, no evitarà pas que passe.

I ho patiran de valent dos recursos sanitaris que estan al límit: les Unitats de Cures Intensives, les UCI, i els sanitaris mateixos. Les jornades que fan el personal dels hospitals i els altres serveis, més encara amb la tensió amb què ho fan, són insuportables i signifiquen un desgast emocional i físic que no es pot menystenir. Ahir, vaig rebre molts missatges de professionals sanitaris disgustats per la mesura anunciada per Sánchez, i amb raó. Després d’un esforç titànic, semblava que la situació començava a poder-se controlar, només a poder-se controlar, i ara es tem una segona onada de contagis i ingressos que només la podria evitar el confinament total, aquest que el govern espanyol impedeix. Molt aplaudir a les vuit i moltes parauletes grandiloqüents, però no es fa res per alleujar la càrrega dels treballadors sanitaris ni se’ls escolta.

Pel que fa a les UCI, el problema també pot ser greu. Els malalts de la Covid-19 han d’estar-se moltíssims dies a l’UCI, fins a un mes. Un mes de confinament total hauria alleujat molt la càrrega d’aquestes unitats, però deixar-lo reduït a quinze dies i prou, com ha fet el govern espanyol, no. Ara les UCI no estan desbordades, tret de casos puntuals, però no van pas sobrades, de cap manera. Tot és molt just. I per més UCI noves que es puguen crear, una segona onada de contagi sobtat, com la que pot incubar-se a partir de dilluns o dimarts, tindrà conseqüències catastròfiques.

Però l’autoritat competent ha decidit que cal posar l’economia al davant de la vida. Prenguem-ne nota. Prenguem nota d’això i del terraplanisme de dirigents socialistes que, com més va més embogits, aquests dies es dediquen a dir que no hi ha hagut cap col·lapse i que els qui l’anuncien són uns catastrofistes, se suposa que antiespanyols. Txornòbil nu i cru: apuntalar la mentida per no gestionar la realitat. La veritat és que cauen tan baix, especialment els del PSC, que no sé si podran recuperar mai una mínima credibilitat. Però el problema és que ells juguen a pujar i baixar escons mentre la societat no pot ni enterrar decentment els seus morts.

PS. Ahir vàrem estrenar un nou format de debat amb els subscriptors de VilaWeb mitjançant una emissió de vídeo. Si no ho vàreu poder seguir en directe, ací poden recuperar la conversa, que va tractar sobre la situació que vivim.

Fes-te'n subscriptor i construeix amb VilaWeb25 el diari nou que els Països Catalans necessiten ara.

60€/any | 18€/trimestre
120€/any | 35€/trimestre

Si no pots, o no vols, fer-te'n subscriptor, ara també ens pots ajudar fent una donació única.