El periodisme que l'actualitat necessita

Aquest 2020 és un any de canvis arreu del món, i nosaltres us volem ajudar a entendre'ls. En temps de crisi, el periodisme compromès és més important que mai i el vostre suport és l'únic que pot assegurar la continuïtat de VilaWeb.
Si ho vols i ho pots fer, col·labora amb VilaWeb.

(VilaWeb publicarà durant tot l’estiu una sèrie d’articles sobre com afrontar la plena transició energètica, en els quals vol donar veu als diversos sectors implicats en aquesta transformació tan necessària)

L’any 2017, el darrer del qual disposem de balanços energètics oficials, els recursos energètics autòctons tot just van cobrir el 8,1% de l’ús de l’energia final de Catalunya. Dels 13.912 milers de tones equivalents de petroli (TEP) que significaren el consum d’energia final l’any 2017, només 1.129,5 milers corresponen a recursos energètics autòctons. La resta, 12.784,5 milers, són forans, importats, com a combustibles fòssils –productes petrolífers, gas fòssil i una minsa quantitat de carbó– o electricitat.

El gasoil, del qual l’any 2017 a Catalunya se’n consumiren 4.258,7 milers de TEP –el 30,6% del consum d’energia final–, és el primer vector energètic al nostre país.

El 2017 i avui. Perquè encara és així.

Del 2017 ençà, no hi ha hagut cap canvi rellevant que qüestioni la conclusió: la dependència energètica de Catalunya –en termes de consum d’energia final– és, molt probablement, de les més elevades d’Europa.

La transició energètica pretén de revertir-ho. Per motius de caràcter ambiental –reduir les emissions de gasos d’efecte hivernacle–, però al meu entendre, sobretot, per augmentar la sobirania energètica, reduir el cost de l’energia i per la gran oportunitat de desenvolupament econòmic, tecnològic i social que significa.

Ara per ara, Catalunya té fixat l’objectiu que l’any 2030 el 50% de la demanda elèctrica sigui d’origen renovable, i que l’any 2050 les fonts d’energia renovable cobreixin tota la demanda d’electricitat del país.

Assolir l’objectiu fixat per al 2030 vol dir reduir la dependència dels recursos energètics forans de l’actual 91,9% al 78,6%. I això vol dir implantar nova capacitat de generació elèctrica amb fonts d’energia renovables.

És obvi que cal anar molt més enllà, però ‘un viatge de mil milles comença amb un primer pas’.

Les associacions professionals del sector –EolicCat i UNEFCat—ho han avaluat en un mínim de 4.090MW de nova capacitat eòlica i 6.270MW de solar fotovoltaica que cal posar en servei els pròxims deu anys, invertint 9.534 milions d’euros arreu del territori català.

Les associacions estimen que la nova capacitat fotovoltaica es reparteixi entre 2.545MW d’autoconsum, 2.795MW en parcs de fins a 10MW i 930MW en parcs de més de 10MW. Pel que fa l’energia eòlica, es preveu la construcció i posada en servei de 300MW en aerogeneradors individuals de propietat comunitària, 1.000MW més en un centenar de miniparcs eòlics de fins a 10MW i 2.790MW en parcs de més de 10MW.

Hi ha feina i oportunitats per a tothom: particulars, individuals o agrupats en cooperatives, petits inversors, empreses industrials o de serveis de mida petita, mitjana o gran, i operadors energètics convencionals.

La construcció d’aerogeneradors individuals i miniparcs eòlics de propietat comunitària haurà d’aixecar inversions per valor de 1.500 milions d’euros i l’autoconsum fotovoltaic d’empreses i llars n’haurà d’aixecar per valor de 3.000 milions d’euros.

És un desafiament importantíssim, perquè fins ara la capacitat de generació eòlica de propietat comunitària –o d’inversors diferents dels operadors energètics convencionals– i l’autoconsum fotovoltaic a Catalunya es limita a 2,35MW i 57,2MW, respectivament, quan els objectius que les associacions del sector proposen per al 2030 són 1.300MW per a l’eòlica i 3.054MW per a l’autoconsum fotovoltaic. La normativa vigent els darrers deu anys, el decret 147/2009, de 22 de setembre, impedia la lliure promoció de projectes eòlics de més de 10MW. Els de menys de 10MW podien desenvolupar-se sense problemes.

Si aquestes inversions no es fan des del territori, les faran els operadors convencionals. No en tinc cap dubte. Perquè com diu un bon amic: ‘L’únic model energètic a debatre és com i quan arribem al 100% d’energies renovables. És l’únic model possible. L’alternativa és un territori trinxat de línies per a importar energies renovables de fora. Tota la resta és perdre el temps.’

No es pot deixar perdre l’oportunitat. Cal anar més enllà de cobrar unes rendes –importants, això sí– pels imposts locals i el lloguer dels terrenys. Cal participar en l’explotació dels recursos energètics locals, de la mateixa manera que hom ho fa amb l’arròs, el vi, els recursos pesquers i el turisme, per posar quatre exemples.

El sol i el vent també són recursos locals dels quals el territori pot treure rendiment si ho vol.

La recompensa és gran.

Desenvolupar, fabricar, construir, instal·lar i posar en servei la nova capacitat de generar electricitat a partir de fonts d’energia renovables crearà 20.240 llocs de feina l’any, en el període 2021–2030, dels quals 12.600 corresponen a la fabricació, distribució, enginyeria i desenvolupament de les instal·lacions fotovoltaiques, 4.200 a la instal·lació i 3.440 al desenvolupament dels projectes, la fabricació de components, la construcció i la instal·lació i posada en servei dels parcs eòlics.

Un cop les instal·lacions siguin en servei, l’operació i el manteniment de les instal·lacions fotovoltaiques i els parcs eòlics ocuparà permanentment 500 persones l’any 2021, 2.000 l’any 2025 i 4.000, com a màxim, l’any 2030.

Les instal·lacions tindran una vida operativa de 25 anys i l’ocupació es mantindrà fins l’any 2044 tot i que es reduirà progressivament fins el 2055, quan a final d’any deixaria d’operar la darrera de les instal·lacions posades en marxa a l’empara d’aquest programa d’implantació.

Evidentment, hi ha la possibilitat d’ampliar-ne la vida operativa o de repotenciar-les en el moment que es consideri adequat.

En aquest període, les transferències de renda als ajuntaments –en forma d’impost de construcció i obres, impost d’activitats econòmiques i impost sobre els béns immobles de característiques especials– i als propietaris dels terrenys –pel lloguer– es calculen en 1.150 milions d’euros i 758 milions d’euros, respectivament.

I on es farà aquesta implantació?

Allà on hi hagi el recurs.

El solar és present arreu de Catalunya, tot i que les instal·lacions de més de 10MW es projectaran allà on és millor: les comarques del Segrià, el Montsià, la Noguera, el Baix Ebre, la Segarra i les Garrigues.

Pel que fa als parcs eòlics, el recurs no és present a tot arreu, malgrat que les millores tecnològiques possibiliten ampliar-ne l’explotació més enllà d’on era habitual fins ara. Els projectes es proposaran a les comarques de la Ribera d’Ebre, la Segarra, la Conca de Barberà, la Terra Alta, l’Anoia, el Baix Ebre, el Baix Camp, les Garrigues, la Noguera, el Solsonès i l’Alt Empordà.

És hora de posar fi a la queixa permanent i recurrent i passar a l’acció. Cal enfocar bé l’objectiu i deixar-se de romanços de suposats models energètics fantasiosos, més il·lusoris que reals i que, al cap i a la fi, podrien no ser més que procrastinació, la tendència patològica a diferir o a remetre una acció l’endemà.

L’oportunitat és enorme i aprofitar-la és urgent.

Jaume Morron i Estradé, consultor en comunicació de les energies renovables. Gerent de l’Associació Eòlica de Catalunya – EolicCat

Altres articles del Debat VilaWeb: Transició energètica

El trencaclosques de l’energia ( Pep Puig Boix)

D’emergències i models ( Roser Vernet)

 

Fes-te'n subscriptor i construeix amb VilaWeb25 el diari nou que els Països Catalans necessiten ara.

60€/any | 18€/trimestre
120€/any | 35€/trimestre

Si no pots, o no vols, fer-te'n subscriptor, ara també ens pots ajudar fent una donació única.