Transformar bombes en art, alquímia de la reparació

  • Tuan Andrew Nguyen, fill dels que van fugir per mar de la guerra, retornà al país i l’ha fet centre del seu treball de memòria il·luminada

Mercè Ibarz
22.06.2024 - 21:40
Actualització: 22.06.2024 - 21:41
VilaWeb
Els mòbils de l’artista vietnamita, fets de materials de la guerra al país, baixen fins a terra i ens inclouen (fotografia: M. I.).

Els nostres fantasmes viuen al futur, cert i més que cert, això són les postguerres, que són les guerres que no s’acaben mai perquè s’encasten en la genealogia. “Els nostres fantasmes viuen al futur” és el títol de l’expo a la Miró barcelonina de l’artista vietnamita Tuan Andrew Nguyen (1976) i és alhora una veritat com un temple.

Com el temple en què va aprendre a transformar bombes enterrades aquí i allà per tot el Vietnam en obres d’art, d’una bellesa agosarada que vessa pau: més encara quan sents (QR obligat) el so que fan els plats i tubs penjats, un so que emet una freqüència (432 hertzs) de propietats considerades sanadores de la guerra. Això va aprendre TAN en un temple, concloc en veure a la sala següent el film protagonitzat per una noia que es guanya la vida venent els materials de les bombes, com tants vietnamites, i fa el periple fins al temple on veu, espaordida, una enorme carcassa de bomba transformada en campana. Perquè així, li diu el monjo, quan la toquen transforma la seva funció inicial guerrera en una misteriosa veu de pau i harmonia.

La noia ha trobat mentrestant en una revista en anglès una imatge d’un mòbil d’Alexander Calder que l’atreu de mala manera, hi pensa constantment, li’n parla a la mare ara sí i ara també. Es pregunta si l’obra calderiana que ha vist és un somni d’una vida passada. S’adona que C va morir el 1976, el mateix any que neix ella (ell, TAN, que és del mateix any), s’assabenta que per a C els mòbils representaven bombardeigs, que va ser actiu en la protesta contra la guerra del Vietnam, conclou que ella (ell) és la reencarnació de Calder.

No és senzill fer fotos significatives d’aquesta exposició, curada per Martina Millà, cap d’expos de la casa i coordinadora del premi internacional Joan Miró, atorgat l’any passat a TAN. Difícil d’extreure imatges que donin l’abast d’aquesta inaudita transformació de la tragèdia incommensurable de la guerra –de totes, les d’ara, ben presents– en una fina onada interior i el seu so.

Quina és la imatge del so? La resposta deu raure en un fet ben simple que avui pareix extraordinari: aquesta expo és una d’aquelles que no te la pots mirar sense ser-hi sinó que l’has de sentir i escoltar en els seus format i espais, el mòbil no ho pot capturar ni en foto ni en vídeo. I això és dir molt ara mateix, temps de l’art interposat pel digital i d’espectadors i públic apantallats. Fas una foto, com la que tenim amunt, i dius ben poc de l’experiència acumulada per l’obra, les seves capes de temps i de vides, ben poc també de la seva bellesa neguitejant, ben poc de tu.

No és només el so de les bombes transfigurades, que és el principi del recorregut vital i artístic en què entrem. És també la paraula, treballada com una música, dels personatges dels dos films de l’artista, la ja esmentada noia i la que tanca el recorregut, no actuat sinó protagonitzat per la dona que veiem, una mestissa de mare vietnamita i pare marroquí, que enlloc no ha trobat mai el seu lloc. Entre un film i un altre, velles fotos de les famílies mixtes dels senegalesos que com els marroquins van formar part de la guerra d’Indo-xina, que encara és menys recordada que la del Vietnam: “Necessito que recordis perquè pugui oblidar jo.”

Com les onades del so dels mòbils de TAN, tot et pot ressonar per dintre, les guerres que carreguem, les guerres que assetgen ara, què en farem de tot plegat.

Xavier Montanyà va visitar l’artista al seu estudi de Saigon i en va parlar en aquest diari. Miró i Calder són dos dels seus referents de categoria, i per sort el tenim a Barcelona, a la fundació del mestre que acull la font de C que no és gaire lluny, els tenim tot l’estiu, fins a la Mercè.

Tuan Andrew Nguyen

Recomanem

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 75€ l'any
Fer-me'n subscriptor