Sovint els lingüistes expliquen que el fet que el llatí fos una llengua hegemònica a Europa durant segles, o que avui ho sigui l’anglès, no té cap relació amb la naturalesa ni del llatí ni de l’anglès. Ja fa molt de temps que se sap (per més que hi hagi qui no se’n vulgui assabentar) que el fet que una llengua tingui classes nominals, o marca de cas, o infixos, o bé no tingui res de tot això, no té cap influència en el seu estatus. No és pas veritat que mig món estigui aprenent anglès perquè sigui una llengua més fàcil o més simple (i tampoc perquè sigui més rica o més eficient). Les raons són molt complexes, però no tenen gran cosa a veure amb la pobresa de la morfologia dels verbs anglesos o amb la riquesa de la seva fonologia. De fet, així en abstracte, sense tenir en compte la història, en el lloc de l’anglès hi podria haver el persa o el mohawk.

Quan es diu que totes les llengües són iguals, és això el que es vol dir: que el seu futur no depèn gens ni mica de com són per dins. Les circumstàncies que situen una llengua en un lloc de privilegi són de tota mena, menys lingüístiques. Però un parell o tres d’exemples de la història potser ho poden il·lustrar, i a més, em sembla, són divertits.

Comencem per l’anglès: una llengua que va estar a punt de no ser-hi, en aquest lloc de privilegi de què gaudeix avui. L’any 1066 els normands conquereixen Anglaterra i les elits saxones queden en bona part reemplaçades per unes de noves. El llatí és la llengua de l’Església i el normand, una variant romànica (per no complicar-ho, a vegades en diuen francès medieval), la llengua de la política i de l’aristocràcia. L”anglès’ (de fet, l’anglosaxó) queda per als pagesos. Tot i que no hi havia ni escolarització generalitzada, ni mitjans de comunicació, l’anglès no resisteix el contacte intens amb la llengua dels conqueridors. D’una banda, queda restringit a les classes baixes i a les funcions menys prestigioses. D’una altra, comença a patir obsolescència, és a dir, manlleva massivament lèxic del normand i experimenta un canvi estructural accelerat que en poc temps fa que el que la gent anomena anglès s’hagi tornat una llengua diferent. Un sociolingüista de començament del segle XIV potser s’hauria jugat abans els calés pel futur del gal·lès que pel de l’anglès. Però cap a la meitat d’aquell segle arriba a Europa una plaga terrible: la pesta negra. Entre un terç i la meitat dels habitants de la Gran Bretanya moren en poc temps. I com que s’ha de donar l’extremunció als malalts, un col·lectiu especialment afectat és el dels clergues. Aviat els capellans que sabien llatí escassegen, i els substitueix gent comuna, és a dir, parlants d’aquest poti-poti en què s’ha convertit l’anglosaxó. D’altra banda, l’aristocràcia normanda també queda greument escapçada. De sobte, un anglès que ja no s’assembla al vell anglès d’origen saxó recupera tots els usos socials. El 1362, poc de deu anys després de l’arribada de la pesta, la justícia del regne torna a funcionar en anglès (encara que sigui aquest nou anglès farcit de gal·licismes fins al moll de l’os i amb una sintaxi completament alterada). Un segle més tard, la llengua romànica gairebé ha desaparegut del regne. No és només per la pesta, és clar. La monarquia anglesa ja no té gairebé territoris al continent, i una classe emergent autòctona no té gaires estímuls per a mantenir el normand. Però sembla que la pesta hi té un paper important. Qui ho havia de dir.

Segon exemple: el portuguès i la seva expansió per la colònia que serà el Brasil. Cap a mig segle XVIII, les elits de la política i l’administració, que viuen a la costa brasilera, parlen portuguès, però la majoria del poble –en bona part, mestís– parla una de les dues variants tupís (el tronc lingüístic indígena) que s’han convertit en llengües franques d’una enorme extensió de territori. L’una, anomenada ‘llengua general paulista’, s’estén per tot el sud i centre del que avui és el Brasil. L’altra, la ‘llengua general amazònica’, per la conca de l’Amazones. Aquesta situació motiva la corona portuguesa a prohibir aquestes llengües en un famós ‘Diretório’ del 1757, on diu que totes les nacions conqueridores procuren inculcar la seva llengua als conquerits, entre altres coses perquè ‘si se’ls introdueix l’ús de la llengua del príncep que els ha conquerit, se’ls arrela també l’afecte, la veneració i l’obediència a l’esmentat príncep’. Per això la instrucció és establir ‘l’ús de la llengua portuguesa i no consentir de cap manera que els nens, i nenes, que pertanyin a les escoles, i tots aquells indis que siguin capaços d’instrucció en aquesta matèria, facin ús de la llengua pròpia de les seves nacions, o de l’anomenada general, sinó únicament de la portuguesa’.

El cas és que sembla que la prohibició no va tenir gens ni mica d’efecte, com sol passar amb aquesta mena de lleis. Com és, doncs, que el Brasil sigui avui un estat gairebé monolingüe? Dos fenòmens totalment imprevistos (tan imprevistos com la pesta negra) hi van tenir un gran pes. El primer, la troballa de grans quantitats d’or i de diamants al que avui és l’estat de Minas Gerais, ben a l’interior. La febre de l’or va fer que molts propietaris d’esclaus africans de la costa –fins llavors en el negoci del sucre, que no rendia tant– els desplacessin cap a les mines. Però els esclaus no havien tingut contacte amb la població mestissa de l’interior, i havien estat aculturats en portuguès. Resultat: són les víctimes del colonialisme portuguès esclavista un factor de lusificació fonamental de tot el territori.

El segon, la revolta del Cabanagem. A l’Amazònia, l’any 1835 (pocs anys després de la independència) esclata una revolta general. L’extrema pobresa i l’explotació salvatge de la classe treballadora s’ajunten amb la sensació de les classes mitjanes que el nou imperi les té abandonades. Durant uns quants mesos, la capital del nord, Belém, és en mans dels revolucionaris. Però el govern brasiler bombardeja la ciutat i desferma una repressió que assassina entre un 30% i un 40% de la població amazònica. Sobretot indis i mestissos. Parlants de llengua general amazònica. Si les coses haguessin anat d’una altra manera, avui el Brasil seria lingüísticament com el Paraguai.

Al Brasil o als Estats Units, la llengua colonial s’imposa per moviments de població molt profunds, que inclouen la gairebé aniquilació dels pobles pre-colonials. Però i a l’imperi romà? Com és que el llatí va acabar substituint tantes llengües arreu d’Europa? Per què no va substituir les llengües cèltiques de les Illes Britàniques (tot i haver incorporat bona part de la Gran Bretanya a l’imperi durant gairebé quatre segles)? El curiós és que una part important de la substitució a favor del llatí va tenir lloc quan Roma ja no manava. Perquè sovint la consolidació de les llengües colonials es produeix quan ja no hi ha metròpoli que mani. A ex-colònies com Moçambic, en el moment de la independència el percentatge de població que es podia dir que dominava el portuguès era baixíssim, potser un 5%. Al damunt, el gruix dels lusòfons nadius se’n va anar del país. I tanmateix, avui aquest percentatge és força més alt (encara que sigui molt i molt lluny del triomfalisme dels recomptes de parlants que confonen intencionadament llengua oficial i llengua real).

Ara bé, això no passa sempre. L’últim exemple d’avui: el de l’imperi holandès, que al contrari del portuguès i l’anglès ha deixat ben poc rastre lingüístic. El seu domini sobre l’actual Indonèsia no va tenir conseqüències lingüístiques duradores, més enllà d’una considerable quantitat de préstecs lèxics. El neerlandès, llengua oficial i de l’administració des del 1816 fins a la independència, era la llengua de les elits, però això no va fer que s’hi quedés. Actualment no hi té cap paper. I això que, com a tantes altres regions colonitzades del món, hi ha una enorme diversitat lingüística, fet que se sol posar com a raó per a mantenir la continuïtat d’una llengua colonial en els nous estats independents: triar una de les llengües històricament arrelades es consideraria un greuge per als grups lingüístics no escollits. No va ser el cas d’Indonèsia, que va oficialitzar el malai, que ni tan sols era la llengua amb la demografia més àmplia (el javanès ocupava i ocupa clarament aquest lloc).

La història, doncs, ensenya que el futur social de les llengües és força imprevisible perquè depèn d’una quantitat de factors enorme. Com és que els bascos no es van romanitzar, però els francs i els visigots sí? Què va passar al Paraguai –on es parla massivament el guaraní– que no va passar a Mèxic? El francès acabarà desapareixent del nord d’Àfrica en benefici de l’àrab? Assoliran l’estatus de llengües reconegudes i diferenciades les varietats d’àrab d’aquesta zona, com va passar amb les romàniques respecte del llatí? D’aquí a cent o dos-cents anys en els currículums escolars l’epígraf ‘llengua estrangera’ serà un sinònim eufemístic de ‘xinès’ (com avui ho és d’anglès)?

Potser tenen raó els qui creuen que hem entrat en una era qualitativament diferent pel que fa a l’evolució lingüística gràcies a (o per culpa de) la globalització i les tecnologies de la informació, que a efectes lingüístics aboleixen les distàncies, fan difícil l’aïllament i augmenten l’homogeneïtzació (és a dir, frenen el canvi lingüístic). O potser els estats moderns, amb el control de l’educació i altres recursos lingüístics, no tenen res a veure amb les situacions del passat. Potser la disgregació de les grans llengües ja no es tornarà a produir. Dependrà de les dinàmiques sociohistòriques, tan complexes.

I el català? Sobreviurà? Vés a saber. Ho té més difícil l’aranès, aparentment. I encara més la llengua de signes catalana. Hi podem fer moltes coses, tant per preservar-les com per fer-les desaparèixer. I alhora sempre hi haurà factors que no controlarem. Les llengües històriques de Catalunya estan sotmeses a una intensitat de contacte molt més gran que l’anglès després de la invasió normanda (i l’anglès en va sortir girat com un mitjó). La gent que va estar a punt d’esborrar l’anglès del mapa, els normands, eren al seu torn parlants romànics recents. ‘Normands’ vol dir ‘gent del nord’: pobladors provinents d’Escandinàvia que es van anar instal·lant cap al segle IX a la costa septentrional del regne franc. Inicialment, doncs, parlants germànics.

La substitució, la hibridació, els manlleus i calcs, en resum, els fenòmens de contacte han existit sempre. Són factors de canvi molt potents, però de resultats difícils de preveure. Sembla clar que el contacte massiu del català o l’aranès amb el castellà pot acabar en substitució o fins i tot en assimilació (un català o un aranès cada cop més calcats), però això no és cap fatalitat inevitable. Avui a Catalunya hi ha parlants de moltes llengües. El resultat dels contactes multilaterals són molt menys previsibles, però és freqüent que acabin reforçant la llengua que sigui capaç de fer el paper de pont, la percebuda per la gent com a llengua franca, com va passar al Brasil o als Estats Units (o com passa a Israel amb l’hebreu). Per això el més important que podem fer per preservar el català o l’aranès (la llengua de signes també, però és un altre cas) és parlar-los sempre i amb tothom. Si continuem com ho hem fet fins ara, la cosa és ben clara: més enllà de lleis i oficialitats, la llengua franca és el castellà.

Pere Comellas Casanova és membre del Grup d’Estudi de Llengües Amenaçades (GELA).

Penseu amb llibertat, siguem crítics

El poder prova d'amagar la gravetat de la crisi amb crides a no apartar-se de la línia oficial, a no parlar 'd'allò que ara no toca'. VilaWeb no ho farà. No renunciarem ni un segon al pensament lliure, a parlar amb plena llibertat i a continuar essent crítics.

Ajudeu-nos a continuar essent la veu que el país necessita. Feu-vos subscriptors de VilaWeb.

Vicent Partal
Director de VilaWeb